A les portes d’una nova festa nacional el país torna a afrontar un nou repte, ja massa vell, per a conservar la llengua nacional com a llengua vehicular a l’ensenyament. Quan ens acostem a la commemoració dels tres-cents anys de la nostra derrota contra els exèrcits castellans i francesos ens adonem que res no ha canviat al llarg de tots aquests anys.
Un dels problemes de la nostra nació és que sempre anem a salt de mata. Sempre anem condicionats per la conjuntura. Això ens fa tenir una actitud reactiva permanent. Això ha estat així perquè al llarg de tots aquests anys no hem sabut buscar solucions estables per al nostre país. És normal que en els primers anys després de la derrota el que havíem de fer era resisitir per a no ser aniquilats. L’adversari era poderós i calia enginy i convicció per a sobreviure com a poble. Ara, en una etapa democràtica, tot ens feia pensar que podríem assolir una certa estabilitat en tot allò que ens defineix com a nació. Res més lluny de la realitat. Als problemes conjunturals del moment hi hem d’afegir uns problemes eterns, estructurals. Els catalans mai podrem viure tranquils dins una Espanya que repetitivament toca a la càrrega. Una Espanya que ja ens ha pres el número i que no es neguiteja gens quan els catalans avisem que ve el llop. Saben que el llop no acaba de venir mai perquè només existeix en el nostre imaginari.
Hem intentat buscar solucions dins el marc actual de l’estat espanyol, però totes han fracassat. L’últim intent va ser el del nou estatut. Espanya, animada per la divisió catalana, se’ns ha pixat a la boca. Encara s’ha envalentonat més. En Villatoro ens recorda avui en un article al diari ARA que la majoria de polítics que a la dècada dels 90 van portar als seus països a convertir-se en nous estats europeus no eren independentistes. Van ser les ganes d’assimilació dels veïns poderosos el que els va dur a convèncer-se que no hi havia cap altra solució que la independència de les seves nacions. La conjuntura ja no servia, calia resoldre el problema de forma estructural i per sempre.
La nostra nació no sobreviurà si es vol recolzar en la conjuntura. Tot allò que ens dóna identitat no ho salvarem amb actituds voluntaristes personals. Que un entrenador de futbol hagi aconseguit fer-se respectar el seu dret a fer una part de les seves rodes de premsa en la seva llengua, amb tot el mèrit que això suposa, no salvarà la nostra llengua. Que un sindicalista hagi demostrat que les relacions laborals i l’acció sindical poden fer-se en la nostra llengua no deixa de ser una anècdota. Quan es fan passos massa clars de normalització nacional, per exemple la tímida llei del cinema, ens seguen el cap, ja siguin les estructures de l’estat, ja siguin els poderosos lobis del sector. Si no ho fan els uns, ho fan els altres.
Catalunya no pot fer com si tingués una estructura estatal perquè quan ho vol fer ens recorden instantàniament que no ho som. Catalunya necessita ser un estat real perquè sinó no ens en sortirem. O perquè ens decapitaran o perquè morirem d’esgotament i inanició. No ens serveixen ja els herois individuals. Si creiem que som un país, una nació, ens pertoca un estat. Després ja decidirem amb quines altres estructures compartim la nostra sobirania. És ridícul que amb les lliçons que ens ha donat la història ara posem les nostres esperances en què el Mariano no tregui majoria absoluta el proper novembre. Això només serviria a la vanitat dels Duran de torn, però seria pa per avui i fam per demà, a l’espera de la pròxima ofensiva, al pròxim canvi de conjuntura.
Als catalans ens domina massa la por a perdre. Ens diuen que no hem de fer passos i accions fins que no estiguem segurs de guanyar. Aquesta és la millor recepte per no guanyar mai. A ells no els tremola mai el pols. Reformes constitucionals, sentències dels tribunals, totes elles encaminades a reconduir una involució que ja està en marxa i que tan sols espera el moment propici. La cojuntura, a mig i llarg termini, sempre ens derrotarà. Només la confrontació directa i decidida ens pot dur a l’èxit. Que hi podem perdre? Ja hi estem perdent, al menys ho faríem amb dignitat.
