La joia de la corona

En el darrer apunt vaig parlar per primer cop sobre temàtica castellera en el meu bloc, tant l’actual, com l’antic, i avui segueixo amb aquesta temàtica. Parlar de castells des de Valls sempre ha estat una mica pelut, els castells a Valls són una qüestió que toca la fibra de qualsevol vallenc de socarrel. Com que en el meu cas no depenc de cap mitjà, ni em fa cap mena de por rebre qualsevol bufetada de qualsevol banda, ho faig amb tota llibertat. No en sóc cap expert, però sí que he vist castells i he viscut la festa castellera des que el meu pare ens portava a les places d’arreu del Camp i el Penedès. Després han estat molts anys de participació directa a la meva colla, la Joves Xiquets de Valls.

Deixant de banda els prolegòmens, entro a matar. Avui vull parlar d’una peça essencial dels castells, el pom de dalt. La canalla que en solem dir. No descobriré res si afirmo amb contundència que el pom de dalt, la canalla, és la joia de la corona dels castells, del què fa anys en dèiem genèricament els Xiquets de Valls, de la mateixa manera que hom parlava de Ball de Valencians o balll de gitanes, sense que ni els uns fossin valencians, ni els altres gitanos.

Bé, no ens desviem del tema principal, el pom de dalt i genèricament la canalla. Enguany jo mateix sóc més sensible a aquesta joia de la corona per motius familiars, ja que la meva petitona ha començat a assajar amb la colla vermella amb unes ganes immenses de provar de fer castells. Hi té una dèria malaltissa. No deixa passar assaig i entre setmana visualitza desenes de vídeos de castells des d’internet. No ha passat encara la prova de foc. Algun castell de cinc, i algun de sis a l’assaig sense enxaneta. Ja li arribarà el seu moment. Quan li pregunto si no li fa por, em diu que no, però que ho ha de provar. Si m’estenc tant en aquestes consideracions personals és per fer entendre que potser mai com ara havia sigut tan sensible a la realitat dels poms de dalt. Sempre he pensat, com molta gent, que ells són la joia de la corona dels castells, ara potser en diria ja el diamant.

Crec que el tractament que una colla dóna a la seva canalla diu molt de la mateixa colla. Penso que és primordial la preparació tècnica que rep la canalla. A nivell general em dóna la sensació que s’ha perdut qualitat tècnica en aquest aspecte. Evidentment estic generalitzant, segurament trobaríem alguna excepció. A vegades em dóna la sensació que per algunes colles es tracta només de fer que la mainada tiri amunt i ja està. La canalla hi posa molt de la seva part, però crec que veiem massa sovint passos de més, posicions no massa ortodoxes. Crec que la causa és un assaig insuficient en aquests aspectes. La finor i la rapidesa són importants, però han d’anar acompanyades amb una correcta tècnica en l’ascensió i el descens. Crec que l’economia dels moviments hauria de regir la seva preparació tècnica. La investigació mèdica ha ajudat a millorar la seguretat dels xiquets i xiquetes. Crec que ha estat un encert que persones de l’àmbit professional de la medecina i lligades a les colles s’hagin endinsat en aquest camp d’investigació. A vegades, des de Valls, ha semblat que menysteníem aquests avenços. Avui, sortosament, tothom accepta que la seguretat ha de ser una de les pautes que les colles no han d’oblidar en l’activitat castellera. Crec que la correcta preparació tècnica també va en benefici de la seva seguretat. Per tant, les colles tenen, des del meu punt de vista, una primera obligació envers el pom de dalt que passa per  donar-los una corercta preparació tècnica.

És suficient això? Jo crec que és primordial, però no suficient. Crec que una colla té més responsabilitats sobre la seva canalla i les seves famílies. Els pares fan confiança a les colles en el sentit que aquestes es preocuparan dels seus fills que ells els confien. Jo crec que en els temps actuals la responsabilitat de les colles ha de ser integral. Sempre s’ha tingut cura de premiar el seu esforç de diferents maneres, però crec que això ja no és suficient. Fins i tot en el tema d’estimular-los amb premis crec que es pot innovar molt més, anant més enllà del que tradicionalment s’ha fet. Sóc conscient que tota innovació rep inicialment una dosi de rebuig, de resistència a canviar les coses. És una actitud molt habitual i corrent en tots els àmbits de la vida. Però crec que es pot anar innovant molt més.

Crec que les colles haurien de veure, també, que la confiança que reben de les famílies de la canalla ha de ser corresposta de forma més integral. Crec que caldria una implicació en àmbits com el lleure, com l’educació, com la formació integral com a persones. Crec que una colla hauria de ser, en certa manera, una extensió, de la família i l’escola. Si avui parlem de valors castellers, la colla ha de ser transmissora d’aquests valors i què millor que començar amb els més petitons. Alguns diran que aquests no són els objectius d’una colla respecte de la seva canalla. Ho respecto, però crec que si la relació colla-canalla s’ha de reduir al fet de pujar als castells, aquesta és una visió molt reduccionista i utilitarista. Repeteixo que és la meva opinió. També sé que algunes colles ja fan un treball seriós en aquest sentit, però crec que l’exigència ha de ser molt clara.

L’estructura tècnica d’una colla demana una relació intrínseca entre el cap de colla i el seu equip i el cap de la canalla i el seu equip. És imprescindible. En aquesta relació hi ha d’haver una entesa perfecta entre els dos equips. És indispensable. Però la canalla necessita un envoltori més potent al seu voltant que vagi més enllà que la preparació purament tècnica. Per fer aquesta funció, no veig tan necessària aquesta interrelació que hi ha d’haver entre els diferents equips tècnics. Fins i tot diria que aquest equip de la canalla pot estar format per persones que no necessàriament comparteixin formes de fer, simpaties, etc amb els equips tècnics. Crec en aquest sentit, que en certa manera, haurien de gaudir d’una autonomia important. Els seus objectius haurien de ser cohesionar el grup, donar-los un entorn de confiança, tranquil·litat i seguretat. Un entorn estable que els permetés desenvolupar la seva activitat castellera i desenvolupar-los com a persones, amb valors. La canalla de les colles passen moltes hores assajant i amb persones de totes les edats. Hauríem de donar-los valors, pautes de comportament, etc.

Seria bo comptar amb la implicació dels pares. A vegades, aquests no saben ben bé quina ha de ser la seva funció i el seu paper. Caldria tenir protocols d’acolida tant de la canalla, com dels pares. L’objectiu hauria de ser una ràpida integració en la colla que els acull. I així com en l’àmbit de l’escola parlem de la comunitat educativa, formada per pares, mestres i estudiants, en l’àmbit dels castells hauríem de parlar de comunitat castellera, de colla en un sentit molt més ampli.

No hauria de fer por provar noves coses, noves maneres de gestionar una part tan important, i fràgil alhora, del fet casteller. La solidesa d’una colla vé caracteritzada també, i entre altres coses, per la manera com aquesta afronta el repte de donar a la seva canalla un entorn adient a la seva edat, al seu creixement personal i al seu gaudi. Si una colla no sap donar la importància que té dotar-se d’uns equips forts i potents de la canalla, potser caldria que es dediquessin a altres activitats i no als castells. No els poden deixar orfes. Tenim una responsabilitat davant d’ells i de les seves famílies i cal correspondre-hi. Crec que en aquest aspecte hi ha molt camí per recórrer. Intercanvis d’experiències, debats interns i externs dels objectius i les eines a utilitzar per a dur-los a terme. De la mateixa manera que hem avançat molt en els temes de la seguretat en els castells, hauríem d’avançar en la descripció de la responsabilitat de les colles envers la canalla que se’ls confia. Amb els tipus de castells que avui es fan no és estrany que hàgim progressat en el camp de la seguretat. Imagineu si no ho haguéssim fet. Si, molt de tant en tant, hem de fer front a accidents no desitjats, imaginem-nos quina seria la realitat si no haguéssim avançat en aquest aspecte.

Hauríem de treballar amb la canalla aspectes relatius a la seva seguretat, com donar-los un entorn de confiança i estabilitat, com afrontar l’exit i el fracàs, com educar-los en la cooperació i en l’acceptació de la diferència. Crec que les colles en general haurien de fer algun pas més en aquesta direcció. Si més no, aquest és el meu punt de vista.      

  

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Personal, Valls. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.