Un sol món?

Publicat el 2 abril 2012 per JOSEP MARIA

Aquests dies els mitjans de comunicació van plens sobre la guerra entre Barcelona i Madrid per endur-se el projecte de l’Eurovegas. Un projecte que pretén ubicar en el sud d’Europa una rèplica de les Vegas de l’estat nord-americà de Nevada. Un complex de casinos envoltats de palaus de congressos i hotels. Per fer el projecte atractiu el magnat que l’impulsa ha parlat de centenars de milers de llocs de treball. Aquest argument és un torpede contra la línia de flotació de la resistència a acollir aquest projecte. La realitat d’aquesta promesa ha estat àmpliament debatuda en els mitjans entre gent que són favorables a la ubicació del complex al nostre país i els que prefereixen que se’n vagi cap a Madrid.

L’impulsor del projecte és un tal Adelson, un personatge a qui sembla que li ragen els diners per les orelles. La primera impressió que em fa és el d’un típic personatge nord-americà. Un personatge d’aquells que quan surt del seu país es pensa que entra en un immens tancat de la seva propietat on hi pot fer el que li sembla. D’entrada, el senyor Adelson va dir que el seu complex, la seva inversió, hauria de comptar amb excepcions en la legislació laboral i urbanística per a poder instal·lar-se en alguna de les ciutats candidates. En altres paraules, ens deia que ens hauríem de vendre el territori i el nostre model social per un plat de llenties. Un plat de llenties per a nosaltres, és clar, per a ell una mariscada. Després va llençar la idea que el seu projecte acabaria en un tres i no res amb una quarta part de l’atur del nostre país. Com a bon inversor, el senyor Adelson ens ha estudiat prou bé i coneix els nostres punts febles, les nostres misèries.

Com a bon nord-americà, ell sap que són, encara, els amos del món i que el món ha de ser tractat com el seu ranxo particular. Sap que cal dominar el món per ser-ne efectivament el seu amo. En la seva mentalitat sap que si cal envair l’Iraq, per interès nacional, el de la seva nació és clar, es fa i ja està. El petroli és important. Si cal envair Afganistan, per la seva posició estratègica en gasoductes i altres assumptes foscos, es fa i ja està. No els preocupa instaurar-hi sistemes democràtics reals, llibertat per les dones, aplicació dels drets humans. Tot això són falòrnies. Ell, com tothom, sap que el món és dominat pels interessos econòmics. I els interessos econòmics dels rics són diferents dels interessos econòmics dels pobres. 

Adelson necessita ampliar el seu negoci. Europa és un terreny verge en el camp dels grans complexos lúdics. Els hotels i els complexos hotelers són l’envoltori perfecte. El seu projecte és un copiar de les Vegas i enganxar al sud d’Europa. Edificis alts, grans avingudes, etc. Ara, sembla que se n’ha adonat que ha d’edulcorar una mica el seu discurs. Edificis alts i llargues avingudes sí, però immersos en el context del receptor. Tots hem vist hotels arreu del món sense personalitat, que podrien estar ben bé a Singapur, o a París. Segueixen uns clixés freds i impersonals gens atractius.

Catalunya té un problema, diria que amb un punt d’esquizofrènia. Pensem que el nostre país pot ser un poti-poti immens. Volem ser, en paraules del president Mas, la Massachusetts d’Europa i alhora las Vegas. I em sembla que són projectes antagònics i incompatibles. Valgui el símil esportiu i lúdic, però hem d’apostar o per un o per l’altre. Em sembla que no és possible apostar pels dos. Em sembla que era el doctor Joan Tugores que deia que abans de voler ser Massachusetts, ja ens aniria bé ser com Dinamarca o Holanda, però ser Massachusetts i Las Vegas alhora ….

El Principat de Catalunya té prou trumfos per esdevenir un gran pol econòmic i de coneixement, compatible amb un interès turístic basat en la seva geografia, la seva cultura, el seu encant natural. No malvenguem aquest patrimoni per caure de nou en una bombolla immobiliària que ja sabem on ens ha dut. El turisme associat al joc no ens interessa. Espero que els responsables polítics no caiguin en la temptació del plat de llenties. Ja ho diu la dita, mal va qui no pensa en l’endemà.          

 

Publicat dins de Catalunya, General | Comentaris tancats a Un sol món?

Duran, el paladí del PP

Publicat el 30 març 2012 per JOSEP MARIA

Vaig tenir ocasió de conèixer una mica per dins Unió Democràtica de Catalunya abans de la fi del franquisme. Llavors jo era un jovenet amb consciència social i política i compromès, en la mesura de les meves possibilitats, amb el progrés social i amb el futur nacional del nostre país. Llavors estava estudiant per Barcelona. Anava a assemblees de diferents partits polítics, moviments socials, etc.  Tenia coneguts més grans que jo i que eren membres d’UDC, persones per les qual sentia un gran respecte, com la tenia per persones d’altres ideologies. La Unió Democràtica d’aquells temps era un partit que enllaçava directament amb el partit de Carrasco Formiguera. Per qui li interessi, li recomano el llibre d’Hilari Raguer “Divendres de passió“, sobre la història de Carrasco. Carrasco representava genuïnament el pensament d’Unió. Un partit de vocació nacional inequívoca, amb un pensament radical democristià, en el seu sentit originari, no en el sentit que avui dia es dóna a aquesta ideologia totalment distorsionat. La democràcia cristiana era un plus que molts partits no d’esquerres, una càrrega molt forta de preocupació pel progrés social dels ciutadans i els pobles.

Aquella Unió Democràctica de Catalunya no té res a veure amb la d’avui. Quan Duran diu que no comparteix els postulats del CDC del passat congrés de Reus en el sentit de crear un estat per Catalunya, diu que ells són confederals. En això té raó, però Duran tergiversa el sentit de la paraula confederal. Una confederació es construeix a partir de la lliure determinació de diferents estats que concerten compartir alguns serveis, institucions, etc. La base rau en la sobirania de qui decideix confederar-se, no pas en la confederació. Per tant, Duran hauria de ser el primer a voler un estat per a la nostra nació.

La preocupació social d’Unió, basada en la seva ideologia demòcrata cristiana, no apareix per enlloc. Aquesta preocupació social deferenciava els democristians d’altres ideologies, com la liberal. Veure Duran donant la cara de forma xulesca menyspreant la gent que d’una forma compromesa expressa el seu rebuig a les línies socials marcades pel govern espanyol, ara del PP, o de la senyora Merkel, enllaça molt poc, o gens, amb la Unió Democràtica que jo vaig conèixer a inicis dels anys setanta. Duran em sembla més un digne representant del PP. Em sembla que ho fa molt bé en aquest paper. L’únic que el diferencia de l’Aznar, per exemple, és que ell parla català fora de la intimitat.

Estic segur que si Carrasco i Formiguera aixequés el cap no reconeixeria Duran com a membre del seu partit. Sí, Duran és el paladí del PP, no en tinc cap dubte. Fa el seu paper de meravella. Unió Democràtica té un problema. S’ha convertit en un paràsit enganxat a Convergència Democràtica sense la qual no sobreviuria. Unió Democràtica té una oportunitat en el congrés que celebrarà properament i que estic segur que desaprofitarà. No és el meu problema, ja s’ho faran, però cada vegada que veig aparèixer Duran sento un calfred que recorre el meu cos de dalt a baix.    

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Duran, el paladí del PP

Eufemisme convergent

Publicat el 25 març 2012 per JOSEP MARIA

Cap de setmana de congrés convergent a Reus. Alguna cosa de nou? Res de res. Si alguna caracteritza als convergents és l’us de l’eufemisme ambigu. Un discurs ple de paraules que no comprometen a res. Parlen de transició nacional, pacte fiscal, hisenda pròpia, la barca d’Ítaca i no sé quantes paraules més que no volen dir res.

Un pacte fiscal el venim fent dins el paraigua de la LOFCA des de fa anys. Una agència fiscal catalana ja la vam crear en l’estatutet, una transició nacional ja l’estem fent des de fa desenes i centenars d’anys sobre una barca que no sap on para Ítaca. I així podria seguir.

Convergència és l’expressió més clara del tarannà dels catalans dels darrers temps. Els convergents diuen que no buscaran la confrontació amb Espanya, que, si de cas, la confrontació ja l’engegarà Espanya, com si no fos el que ha estat fent durant anys i panys. Convergència la força de xoc, diuen. Deu ser la força de xoc que para el cul. El nostre cul té una capacitat descomunal de parar les embranzides espanyoles, una i altra vegada. Parlen d’estat propi. Tothom té un estat propi, el nostre, avui per avui, es diu Espanya, i els convergents sembla que s’hi troben ben còmodes.

Els espanyols se n’enfoten de tant d’eufemisme. Saben que els catalans, els partits catalans, mai buscaran la confrontació amb Espanya perquè som un poble de caganers. Tota la resta és pur teatre. Ja ho deia Mourinho, som uns cracs fent teatre.

Convergència fa el que creu que toca. Ara toca apujar una mica el to, doncs som-hi, però deixem clar que només es tracta d’això, eh, deixem-ho clar,  que els espanyols no s’enfadessin.

Fets i no paraules és el que necessitem. La resta, pura xamba.   

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Eufemisme convergent

Catalunya i els Estats Units

Publicat el 23 març 2012 per JOSEP MARIA

Aquests dies hem pogut llegir la tossuderia del govern espanyol en aconseguir que la Unió Europea els compri la idea que l’anomenat corredor central espanyol de mercaderies és vital per a la Unió. Hem pogut comprovar que els únics que ho creuen són ells, els espanyols, segurament perquè els europeus no tenen aquesta dèria ideològica i política que tenen els diferents governs espanyols a l’hora de dissenyar infraestructures econòmiques que res tenen a veure amb l’economia.

També hem pogut llegir com haurem de desembutxacar-nos milers de milions d’euros per rescatar les autopistes madrilenyes de peatge que només els catalans que van a Madrid utilitzen i que són deficitàries per a les concessionàries que les van construir. O sigui que pagarem dues vegades com acostumem a fer. Els madrilenys no estan acostumats, ni disposats a pagar per circular, una cosa que nosaltres tenim ben interioritzat. Ells tenen alternatives, nosaltres no.

Tot plegat ha coincidit amb la lectura que he fet aquests dies de la declaració de la independència dels Estats Units d’Amèrica del 1776, signada a Filadèlfia el 4 de juliol. La declaració és una exposició de motius rotunda en què els signants manifesten la paciència il·limitada que els habitants de les 13 colònies han tingut respecte del Regne Unit: 

que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat […].

Aquesta ha estat la paciència llargament demostrada per les colònies i aquesta és avui la necessitat que els obliga a modificar el seu antic sistema de govern […].

M’ha xocat molt la coincidència de motius que allà s’exposen amb els que nosaltres, com a catalans, podríem redactar a l’hora de fer la nostra declaració d’independència. L’ofegament econòmic i fiscal al que eren sotmesos els habitants de les colònies americanes per part de la metròpoli, l’arbitrarietat del colonitzador, l’abús de l’exèrcit britànic, la injustícia de l’administració de justícia, etc.

El mateix 1776 van afegir, a la declaració, la dels Drets de l’Home en què es desgranaven els principis polítics que havien d’inspirar la forma de govern del nou estat.

He intentat posar-me en la pell d’aquells homes, alguns d’ells amb llaços sentimentals i familiars amb la metròpolis. Això m’ha fet pensar en l’argument que sovint s’utilitza pels nostres verals en què es posa èmfasi en els lligams sentimentals o familiars de molts dels ciutadans catalans amb Espanya. Sense posar en dubte l’existència d’aquests lligams que existeixen per molts ciutadans, no em sembla aquest un argument de pes que faci impossible que, malgrat aquests lligams, molts d’aquests ciutadans decidissin donar suport a l’emancipació de Catalunya.

Penso, per exemple amb Benjamin Franklin, un investigador reconegut a Europa que passà molts anys a Europa, a Londres. Investigador, científic, escriptor i periodista. Segur que tenia lligams d’amistat i sentimentals amb Anglaterra. Però aquestes relacions no el van privar del seu determini en participar i impulsar el naixement del nou estat. Va dir prou.

“Impostos sense representació són una mostra de tirania” era un dels seus lemes. El Boston Tea Party va ser un acte d’insubmissió respecte de la metròpolis. Ja en tenien prou. El Port de Boston es va omplir de te surant damunt les aigües. Dos anys abans de la declaració d’independència van elaborar un memorial de greuges que va ser la base argumental per a la declaració de la independència. Ningú no va preguntar-se, ni qüestionar-se si un nou estat amb quatre milions de ciutadans, més alguns esclaus negres seria o no viable. Ja s’espavilarien per fer-se un lloc en el món. I ho van fer prou bé. Deien, també, “enemics en la guerra, amics en la pau”.

Penso, també, amb Gandhi. S’havia format a Anglaterra, o sigui que també va fer llaços d’amistat amb els Britànics. Després del seu pas per Sud-Àfrica tornà a l’Índia. Veure la realitat del país que havia deixat per anar a estudiar a la metròpolis va refermar-lo en la idea que els indis tenien dret a gestionar el seu propi destí. Volia, tanmateix, mantenir la relació amical amb la metròpolis. Però això no era contradictori amb la seva determinació d’emancipació.

Els catalans hauríem d’aprendre de la història i dels seus personatges. L’espoli fiscal, la dèria d’acabar amb la nostra llengua (persistent des del 1714), la negació dels nostres drets polítics, haurien de ser motius suficients per superar les contradiccions que en la que volen fer caure alguns dels nostres ciutadans. No hi ha tal contradicció, com he intentat exemplificar.

Però cal reaccionar amb rapidesa, abans que acabin amb nosaltres, amb la nostra llengua (mireu el seu determini a les Illes o al mateix Principat), amb el nostre potencial econòmic, amb les nostres ganes de major sobirania. Estats Units i la seva declaració de la Independència i dels drets de l’home ens poden servir d’experiència. Tenim arguments i causa justa. Amb això n’hi ha prou. 

 

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Catalunya i els Estats Units

L’Enxaneta fa l’aleta (imaginària)

Publicat el 19 març 2012 per JOSEP MARIA

Fa uns dies algun mitjà vallenc, i algun de comarcal, es feia ressó d’una notícia, jo en diria titular, que deia que el 2014 seria l’any que s’inauguraria l’escola Enxaneta al Convent del Carme. Afegien que l’IES Serra de Miramar ocuparia les instal·lacions que l’escola Enxaneta deixaria lliures a la plaça del Quarter. Un somriure va recórrer la meva cara d’una galta fins al’altra. Quines galtes, vaig pensar, no les meves, sinó del generador del titular i dels que el van publicar.

Per una banda vaig sentir tristor de com els mitjans de comunicació, majoritàriament, s’han convertit en simple corretja de transmissió de notícies que generen d’altres, ja siguin administracions, ja siguin alguns grups dominants d’altres àmbits. Avui dia l’ofici de periodista ha degenerat tant que qualsevol podria optar a exercir-lo, ja que només es tracta de dir el que dicten des d’altres estaments. Els periodiestes, encara que no tots, s’han convertit en simples transcriptors. Costa trobar un periodista amb sentit crític que no s’empassi tot el que un altre li digui. Davant d’un titular com l’esmentat caldria haver escrutat l’informador tot demanant-li garanties, calendaris, projectes, pressupost, etc. Ben segur que a l’informador original se li haguessin posat les galtes ben vermelles. Però no, simplement transcriuen el que se’ls hi diu i obvien que titulars d’aquest tipus ja els han publicat en altres ocasions i amb altres dates. Ja s’ho faran. En aquests casos, no solament perd credibilitat el generador de la notícia, sinó també el periodista que la difon i el mitjà en el que ho fa. Abans de publicar notícies com aquesta, l’informador hauria de contrastar diferents fonts, preguntar sobre el projecte, sobre el cost econòmic i el seu finançament. Això seria demanar massa!

Sobre el titular en si, només he de dir que pels ulls em va entrar i per les orelles em va sortir. Proposo a les cases d’apostes que n’obrin una en la qual poguem apostar sobre la veracitat del compliment d’aquest tiutlar. Jo hi apostaria ben gustós.

Dec ser de les persones que més han escrit sobre la qüestió del Convent del Carme, l’escola Enxaneta i la mare que …. Ho he fet des d’un pensament crític i incrèdul des del seu inici. O sigui, des de l’any 2004 en què es va decidir rehabilitar el Convent carmelità i des del 2005 en què vaig col·laborar a fer les mudances cap a la plaça del Quarter. Llavors tenia dues filles estudiant a l’Enxaneta. Ara només n’hi tinc una que fotrà el camp a final d’aquest curs. Me n’oblidaré per sempre més d’una de les majors enganyifes que s’han fet a Valls. Ja s’ho faran.

Aquest tema ha estat un frau a la ciutat, als pares i als alumnes de l’escola Enxaneta. Una obra faraònica que ni en els millors temps de la bombolla immobiliària han estat capaços de dur-lo a bon port. Les meves opinions sobre aquest assumpte al llarg de set anys han estat titllades d’alarmistes, d’esbojarrades, de falses, etc. El temps, però, crec que ha avalat suficientment el meu escepticisme sobre aquesta qüestió. M’agradaria veure la cara d’aquells que durant tot aquest temps han defensat a capa i espasa que jo estava equivocat i que el projecte de l’Enxaneta el veuríem executat en dos anys. Els pares de l’Enxaneta es van deixar enredar com a titelles. I no només per l’administració. Les responsabilitats de tot plegat estan ben repartides. Algú, fins i tot, m’acusava de llegir massa. Quan a l’escola em van ensenyar a llegir i a escriure va ser per a utilitzar aquestes habilitats de la millor manera, no pas per a oblidar-les en un calaix. L’esperit crític és una de les coses que hauríem de mantenir tota la vida, fins i tot, o sobretot, cap a un mateix. Però n’hi ha que no ho pensen així.

Sigui com sigui, estic content perquè a partir del juny d’enguany ja no m’amoïnarà el que passi amb l’Enxaneta o amb el Convent del Carme. Ja s’ho faran. No em penso preocupar per un tema que a la majoria de vallencs i vallenques els patina i que a la majoria de pares d’alumnes sembla que també.

Cap dels alumnes, ni els més petits, que van marxar del Convent del Carme, tornarà al Convent del Carme. Ni en el supòsit més optimista, jo diria il·lús, de qui va publicar i generar el titular referit al 2014. El cicle escolar dura a les escoles de primària nou anys, que són els que van de 2005 (any del trasllat) al 2014. De l’única manera que els alumnes de l’Enxaneta podrien tornar al Convent del Carme o a les seves immediacions seria amb els mòduls prefabricats que ara utilitzen els alumnes del Serra de Miramar que potser convé més que vagin a l’antic Narcís Oller. Temps al temps. Veurem més titulars, algú accepta apostes?  

Publicat dins de Valls | Comentaris tancats a L’Enxaneta fa l’aleta (imaginària)

Justificacions per no fer vaga

Publicat el 19 març 2012 per JOSEP MARIA

Ara que s’acosta el dia de la vaga general, és habitual començar a sentir tota mena de justificacions que la gent utilitza per a excusar la seva no participació en una vaga com la que s’ha convocat per al proper dia 29. Particularment, les justificacions que es fan servir em sonen a excuses per bastir un discurs que tranquil·litzi les seves consciències per haver decidit no participar-hi. En posaré alguns exemples dels més utilitzats.

Una de les justificacions més recurrents és la que diu que la vaga general no servirà per a res. Aquesta justificació és una de les que em fa sentir més vergonya aliena. Penso en els milers i milions de persones que ens han precedit i que amb la seva lluita ens han llegat una societat més justa que la que ells van heredar. Aquest argument basat en la fatalitat el trobo ben pobre. Si els nostres pares i avis haguessin pensat que era impossible acabar amb l’esclavitud, encara tindríem una societat d’amos i esclaus. Si els nostres pares i avis haguessin pensat que era impossible acabar amb un sistema social que obligava la majoria de persones a treballar catorze o setze hores diàries per poder donar un trist plat de sopa a la seva família, avui en dia encara estaríem sotmesos a jornades laborals inacabables per a aconseguir un trist rosegó de pa. Si alguns no haguessin lluitat perquè els nens anessin a l’escola, enlloc d’anar a treballar de ben petits, encara explotaríem els infants. Si els ciutadans francesos del segle divuit haguessin pensat que era impossible acabar amb una monarquia absoluta que els oprimia, avui encara estaríem sotmesos als capricis d’una noblesa que viuria en l’opulència mentre el poble es moriria de gana sense cap mena de drets de ciutadania.

Un altre argument recurrent per a no participar en la vaga té una forta càrrega d’egoïsme. Es justifica dient que no podem perdre uns quants euros de salari diari per no res. Un dels trets més comuns de la gent és el de la incoherència. Ens omplim la boca en les converses de cafè dient que serem la primera generació que deixarà a la pròxima generació un món pitjor que el que nosaltres hem rebut, però no fem res per a posar-hi remei. Si volem ser conseqüents amb les nostres tertúlies de cafè hauríem de concloure que és a les nostres mans fer que això no sigui així. Les persones que decideixin no sacrificar egoïstament alguna cosa per donar als nostres fills i joves un món millor que el nostre, s’haurien d’abstenir en el futur de fer afirmacions en aquest sentit perquè quan en van tenir ocasió per obrar en coherència no ho van fer. Cap conquesta social, econòmica o política no ens ha vingut regalada. Sempre ha estat conseqüència de la lluita i el sacrifici d’uns quants ciutadans i ciutadanes que s’hi han jugat alguna cosa.

Un altra de les justificacions es basen en la crítica a les organitzacions sindicals que convoquen la vaga general. No negaré que els sindicats tenen aspectes a millorar. Ben segur que sí. Però avui per avui, encara no s’ha inventat cap altre tipus d’organització social capaç de millorar la forma en què els treballadors i treballadores tenen d’organitzar-se per defensar els seus drets. Les organitzacions sindicals, amb els seus defectes i virtuts, són les úniques organitzacions amb capacitat per frenar l’onada de neoliberalisme imperant. Altres moviments han estat ben efímers i no compten amb una estructura organitzativa prou potent per fer-ho, com s’ha demostrat en els darrers anys. 

En fi, trobaríem mil i una excuses per no comprometre’s, ni sacrificar, el poc que suposa participar en una vaga. Però només una em convenceria. La d’aquells que diguessin obertament que ja estan d’acord amb un marc de relacions laborals que ens retorna a començaments del segle vint, que preconitzen que les noves generacions ja s’espavilaran com han fet altres generacions. La d’aquells que creguin que el sistema social, econòmic i polític ha d’estar al servei dels mercats i els especuladors i no al servei dels ciutadans. No compartiria les seves raons, però entendria que o formen part d’aquest segment de la població que viu a costa dels altres o que són persones submisses als mandats dels poderosos. Tota la resta de raons em semblen excuses de mal pagador.

Cap reforma laboral regressiva ha servit pel què ens han dit que havia de servir, sinó tot el contrari. Molta gent ha sacrificat arreu del món molt més que el salari d’un dia per aconseguir un món millor, més humà, més just. Molts hi han deixat vida o salut. No serem capaços nosaltres de fer un gest d’insubordinació per dir al món que volem seguir bastint un món encara més just, amb feina per a tothom, amb dignitat? El 29 ho sabrem i en tindrem les conseqüències. Cap progrés s’ha aconseguit amb el retrocés social, cap pare o mare pot mirar els seus fills sense poder-los dir: Jo ho vaig intentar, fill meu. No vaig defallir.    

Publicat dins de General | 2 comentaris

Bosch, d’ERC, vetat al Congrés

Publicat el 23 febrer 2012 per JOSEP MARIA

Avui el diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya ha estat vetat al congrés espanyol per a ser membre de la comissió de secrets oficials. Bosch ha comentat que és víctima d’una cacera de bruixes per part del PP. Que estigui tranquil en Bosch. No és això company, no és això. El que passa és que, a diferència dels diputats de CiU, a tu et consideren un estranger, en considerar-te un patriota català. Clar, quin país permet a un estranger participar dels seus secrets oficials.

Ara també tornaran a prohibir el català al Senat. Mica a mica ens van empenyent. Ells ho tenen molt clar. Ara la qüestió és quan els catalans ens convencerem que som estrangers a Espanya i decidim fotre el camp. Esperem que ens en convencem abans que no ens anoerrin.

Salut i força.  

Publicat dins de Catalunya | 1 comentari

Tornen els amos i desapareixen els empresaris

Publicat el 13 febrer 2012 per JOSEP MARIA

El govern espanyol ha aprovat una nova reforma laboral. Una més des que l’any 80 l’Estatut dels Treballadors va regular les relacions laborals del període democràtic espanyol. En cada reforma laboral les treballadores i els treballadors hem perdut una bugada pel camí. Com en totes elles, la reforma no servirà als objectius que es diu que persegueix. Ans al contrari. Enlloc de facilitar la creació de llocs de treball, contribuirà a destruir-ne uns quants més. El més important és que hi contribuirà a fer-ho amb més facilitat.

Totes les reformes laborals endegades pels diferents governs espanyols han perseguit destruir l’estructura de les relacions laborals. Aquest ha estat l’objectiu de totes elles. I com totes les reformes dutes a terme, no crearà cap lloc de treball. Els llocs de treball es creen quan existeix un teixit econòmic sòlid en l’economia d’un país. Si ara mateix es volgués acabar amb la lacra de l’atur espanyol, es podria fer sense cap mena de reforma laboral. Només caldria que es tornessin a construir pisos i més pisos per tornar a caure en els mateixos errors del passat. El nostre país i l’estat espanyol està mancat d’un veritable teixit econòmic i empresarial. No tenim la solidesa alemanya, ni estem en vies de tenir-la. L’únic que tenim és el totxo i quan aquest falla ens porta al nivell d’atur que tenim, o sigui al voltant del 20 per cent. En això, com en tantes altres coses, seguim ben lluny de ser europeus. I quan parlo d’Europa, em refereixo al que sempre hem entès per Europa, no pas aquesta amalgama d’estats heterodoxa i sense rumb que tenim ara amb la Unió Europea.

No ens enganyem, la reforma laboral que de forma legítima ha aprovat el govern espanyol a qui la majoria d’espanyols va donar una majoria absoluta generosa, només persegueix dinamitar d’arrel les relacions laborals. Cada vegada més ens encaminem cap a la desregulació total de les relacions laborals. Ja sabem què passa amb les desregualacions. Ho hem vist amb el sistema financer i amb els mercats. Van dir que aquests es regularien per ells sols i ja hem vist on ens ha dut la desregularització. El resultat és la crisi més gran de l’economia mundial. Aquesta ha estat la conseqüència de la desregularització. El mateix passarà amb les relacions laborals.

Volen substituir les relacions laborals per la submissió laboral. El pla està ben dissenyat. Va començar amb una campanya molt agressiva de desprestigi dels sindicats. Diguin el que diguin, i per molt que la campanya hagi calat en bona part de la ciutadania, els sindicats són les úniques organitzacions que poden posar fre als seus objectius. Els fan nosa. Començant per desprestigiar-los, es pretén liquidar-los. Elimininar qualsevol estorb. Es comença dient que només defensen els seus interessos, se segueix dient que només defensen els interessos dels que treballen i se n’obliden dels que no treballen i s’acaba per eliminar-los amb el beneplàcit de la ciutadania. Una jugada intel·ligent.

Organitzar les persones és molt i molt difícil. Mireu els indignats. Els mateixos que volen destruir els sindicats són els que no paren d’alabar als indignats i donar-los presència mediàtica perquè saben que no representen cap perill. Sense organització no hi ha possibilitat de resposta. Els sindicats han necessitat segles per a organitzar-se i tenir influència i força per a aturar les temptacions dictatorials, ja siguin polítiques o econòmiques. La ciutadania se n’adonarà quan ja no els tingui. Llavors se’n doldrà d’haver fet el joc als interessos dels poderosos.

La reforma laboral trenca l’equilibri precari que havíem aconseguit entre empresaris i treballadors. Els empresaris passaran a tenir de nou la categoria d’amos i els treballadors retornaran a la categoria de força de treball a la seva plena disposició. El que dic és molt agosarat, però ho sostinc i ho veig molt clar. Potser estic equivocat, qui ho sap, però ningú més que jo voldria que estigués equivocat. L’enemic és molt poderós i té un pla molt ben dissenyat i elaborat que va acomplint fil per randa. I la ciutadania hi col·labora. Els sindicats han comès errors, ben segur, però han estat una eina imprescindible per a construir un estat social i democràtic europeu que ara es vol liquidar.

Potser cal que triomfi aquest pla per tal que la ciutadania obri els ulls i plori la seva complicitat. Sí, l’empresari recuperarà la seva condició d’amo i els ciutadans, els treballadors, ens encaminem a la recuperació de la nostra condició d’esclaus. Temps al temps.     

Publicat dins de General, Món | Comentaris tancats a Tornen els amos i desapareixen els empresaris

Occident i les primaveres àrabs

Publicat el 1 febrer 2012 per JOSEP MARIA

Tunísia, Egipte, el Iemen, Síria, etc. Pocs es podien esperar que quan aquell ciutadà tunisià va decidir posar fi a la seva vida, va encentre l’espoleta de les revoltes  arreu del món àrab. Els egipcis van fer caure Mubàrak, els libis, amb el suport de l’OTAN i la implicació de l’ONU, Gaddafi i al Iemen el mateix. Ara els combat es produeix a Síria, immersa en una guerra civil de facto. Només Rússia manté el seu suport a Bashad Al-Assad.

Fa mesos, quan els egipcis ocupaven la plaça Tahrir, vaig escriure en aquest mateix bloc que occident havia de jugar un paper discret i cautelós en aquestes revoltes. Calia que els mateixos ciutadans d’aquests països guanyessin la seva llibertat, amb el suport d’occident, però deixant el lideratge del seu destí a ells. Alguns d’ells han iniciat el camí i, ara sí, necessiten tot el nostre suport. Suport polític i econòmic. En el cas de Síria, la comunitat internacional ha de condemnar el règim que està massacrant el seu poble. Tard o d’hora, Rússia se n’adonarà que no pot seguir mantenint el sanguinari Al-Assad. Iran i Hezbollah li donen suport. Això sol ja hauria de ser suficient per fer-nos pensar. 

Occident, però, té dubtes. Per diverses raons. Per una banda la crisi econòmica que assota la majoria de països fa que molts governs i ciutadans d’aquests països tinguin dubtes sobre si han de destinar recursos econòmics per al desenvolupament d’aquestes nacions àrabs. Per un altre cantó, la UE, com acostuma a passar, està mancada d’una política externa conjunta, mostant com sempre la seva debilitat política. En el cas dels nord-americans, immersos en una campanya electoral per a les presidencials d’aquest any, també dubten. Les pors als radicals musulmans els atenallen. No se n’adonen que ara és el moment en el què molts d’aquests moviments islamistes, els més moderats, estan disposats a dialogar amb occident. Israel no està tampoc massa contenta per les revoltes àrabs. La possibilitat que s’instaurin règims democràtics en els països àrabs no els satisfà. Pensen que això els afebliria davant la comunitat internacional. 

Amb aquest panorama correm el risc de fer un paper no gaire galdós. Si no donem suport a aquests països, és possible que els més extremistes hi surtin guanyant. Després ho lamentarem. Si occident no els ajuda, ja hi haurà qui mirarà de treure’n profit de la situació. Només cal veure com la Xina es va obrint camí en multitud de països de l’Àfrica i de l’Amèrica Llatina. Ells sabran aprofitar l’oportunitat que els brindem en deixar-los el camí lliure. Ni que sigui per un sentiment egoïsta, occident faria bé de no perdre quasevol tipus d’influència en aquests indrets.

No estic parlant d’injerències, sinó de cooperació. Europa, malgrat les dificultats que travessa, s’ho hauria de rumiar. Si volem que les primaveres àrabs donin pas a un estiu esplendorós, caldrà implicar-s’hi. Si no ho fem, és possible que ens trobem davant un hivern ben glaçat.     

Publicat dins de Món | Comentaris tancats a Occident i les primaveres àrabs

Viure sense esperança

Publicat el 30 gener 2012 per JOSEP MARIA

Ja fa massa anys que vivim amb la paraula crisi a la boca. La sentim arreu i la patim. Una característica consubstancial de la paraula crisi és el seu caràcter temporal. Hom no pot viure permanentment instal·lat en un estat de crisi. En un estat així, hom quedarà completament derrotat, que és una de les possibilitats en les quals desemboquen les crisis. El Fabra ens defineix la paraula crisi com a una fase circumstancialment difícil que travessen les persones, institucions, societats, etc. I una fase és un estat successiu en un procés. Una fase no és un lloc o un estadi  on instal·lar-se. Una crisi acostuma a finalitzar amb un guanyador i un vençut. Algunes vegades, poques, quan els causants de la crisi no gaudeixen d’uns avantatges desproporcionats, s’arriba a una solució de compromís que més que resoldre la crisi, l’ajorna.

Fa massa temps que estem en crisi. Una crisi enquistada es converteix en un conflicte. I en un conflicte el poderós acostuma a tenir les de guanyar. En els moments actuals, aquest conflicte té ja un guanyador clar i uns perdedors. Uns guanyadors de qui no gosem dir els noms i que hem batejat amb el nom de mercats. Però tots sabem qui són.

A l’altra banda tenim, també, uns perdedors clars, milions de persones que s’han quedat sense feina, sense casa, sense esperança. Tots en coneixem algunes. Amics, familiars, nosaltres mateixos. La feina, l’habitatge, són drets fonamentals de les persones. Drets consagrats en declaracions universals i textos constitucionals. Els mercats no. I no ens enganyem. Els mercats, aquelles persones i organitzacions a qui amaguem amb aquest eufemisme, no són persones altruïstes que deixen els seus diners a ciutadans i societats senceres perquè aquestes es puguin desenvolupar. Són entitats individuals o col·lectives que cedeixen els seus diners, guanyats avariciosament i emparats per un sistema que els protegeix, per a enriquir-se encara més. No els importa si amb els seus tractes especulatius condemnen a morir de gana milers de persones o els deixen sense sostre. Només els importa el seu guany. No tenen entranyes. Ens manipulen, ens creen necessitats que no ho són. Estan dotats d’eines poderosíssimes al seu abast i compten amb la complicitat de governs i administracions. Ens diuen que sense ells les nostres societats no poden evolucionar, ni progressar. I amb les seves eines ens convencen.

Amb aquestes entitats falsament abstractes, molta gent no pot sobreviure. Han fet de tot bé material una mercaderia. És igual si es tracta d’aliments. És igual si es tracta de combustible amb el qual combatre el fred. Tot es pot comprar i vendre i si per mantenir l’enriquiment constant cal canviar la funció original d’un producte, es fa. Si cal especular amb la salut, cap problema.

El món està immers en aquesta espiral insaciable. Les persones vivim esclaves d’aquest sistema. Tenim por, no tenim esperança, deixem de ser lliures i restem a la mercè dels mercats sense alternativa. Aquesta és la seva victòria principal, ens han convençut que no hi ha alternativa. Quan la majoria ens convencem que no hi ha vida sense dignitat, potser ens convencerem que trobarem la dignitat en la mort. En alguns països ja n’hem vist alguns casos. En el nostre món occidental potser ho fem de forma més discreta, suïcidant-nos en l’anonimat, però en altres indrets la desesperació es mostra de forma pública i manifesta.

Els mercats deuen pensar que mentre aquesta desesperació es vehiculi contra els propis  desesperats no passa res. Però en algun moment, aquesta desesperació es vehicularà cap als altres i els arribarà als propis mercats. Caldria que algú estudiés en profunditat els motius que han fet créixer la violència en la nostra societat. Violència contra les dones, violència contra els immigrats, etc. És molt difícil canalitzar la desesperació. Alguns pensen que poden controlar-ho tot des de les seves torres d’ivori. Però si la desesperació segueix creixent, algun dia la violència es dirigirà contra els fonaments de les seves torres d’ivori.

Les crisis cal gestionar-les a temps. Si no s’han sabut evitar, cal saber gestionar-les. Si no es fa, les persones de forma individual i col·lectiva, van caient en la desesperació, en un pou sense sortida. Primer esclaten contra si mateixes, però finalment dirigiran la seva desesperació contra els responsables que la seva vida no tingui cap bri d’esperança.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Viure sense esperança