Aquests dies els mitjans de comunicació van plens sobre la guerra entre Barcelona i Madrid per endur-se el projecte de l’Eurovegas. Un projecte que pretén ubicar en el sud d’Europa una rèplica de les Vegas de l’estat nord-americà de Nevada. Un complex de casinos envoltats de palaus de congressos i hotels. Per fer el projecte atractiu el magnat que l’impulsa ha parlat de centenars de milers de llocs de treball. Aquest argument és un torpede contra la línia de flotació de la resistència a acollir aquest projecte. La realitat d’aquesta promesa ha estat àmpliament debatuda en els mitjans entre gent que són favorables a la ubicació del complex al nostre país i els que prefereixen que se’n vagi cap a Madrid.
L’impulsor del projecte és un tal Adelson, un personatge a qui sembla que li ragen els diners per les orelles. La primera impressió que em fa és el d’un típic personatge nord-americà. Un personatge d’aquells que quan surt del seu país es pensa que entra en un immens tancat de la seva propietat on hi pot fer el que li sembla. D’entrada, el senyor Adelson va dir que el seu complex, la seva inversió, hauria de comptar amb excepcions en la legislació laboral i urbanística per a poder instal·lar-se en alguna de les ciutats candidates. En altres paraules, ens deia que ens hauríem de vendre el territori i el nostre model social per un plat de llenties. Un plat de llenties per a nosaltres, és clar, per a ell una mariscada. Després va llençar la idea que el seu projecte acabaria en un tres i no res amb una quarta part de l’atur del nostre país. Com a bon inversor, el senyor Adelson ens ha estudiat prou bé i coneix els nostres punts febles, les nostres misèries.
Com a bon nord-americà, ell sap que són, encara, els amos del món i que el món ha de ser tractat com el seu ranxo particular. Sap que cal dominar el món per ser-ne efectivament el seu amo. En la seva mentalitat sap que si cal envair l’Iraq, per interès nacional, el de la seva nació és clar, es fa i ja està. El petroli és important. Si cal envair Afganistan, per la seva posició estratègica en gasoductes i altres assumptes foscos, es fa i ja està. No els preocupa instaurar-hi sistemes democràtics reals, llibertat per les dones, aplicació dels drets humans. Tot això són falòrnies. Ell, com tothom, sap que el món és dominat pels interessos econòmics. I els interessos econòmics dels rics són diferents dels interessos econòmics dels pobres.
Adelson necessita ampliar el seu negoci. Europa és un terreny verge en el camp dels grans complexos lúdics. Els hotels i els complexos hotelers són l’envoltori perfecte. El seu projecte és un copiar de les Vegas i enganxar al sud d’Europa. Edificis alts, grans avingudes, etc. Ara, sembla que se n’ha adonat que ha d’edulcorar una mica el seu discurs. Edificis alts i llargues avingudes sí, però immersos en el context del receptor. Tots hem vist hotels arreu del món sense personalitat, que podrien estar ben bé a Singapur, o a París. Segueixen uns clixés freds i impersonals gens atractius.
Catalunya té un problema, diria que amb un punt d’esquizofrènia. Pensem que el nostre país pot ser un poti-poti immens. Volem ser, en paraules del president Mas, la Massachusetts d’Europa i alhora las Vegas. I em sembla que són projectes antagònics i incompatibles. Valgui el símil esportiu i lúdic, però hem d’apostar o per un o per l’altre. Em sembla que no és possible apostar pels dos. Em sembla que era el doctor Joan Tugores que deia que abans de voler ser Massachusetts, ja ens aniria bé ser com Dinamarca o Holanda, però ser Massachusetts i Las Vegas alhora ….
El Principat de Catalunya té prou trumfos per esdevenir un gran pol econòmic i de coneixement, compatible amb un interès turístic basat en la seva geografia, la seva cultura, el seu encant natural. No malvenguem aquest patrimoni per caure de nou en una bombolla immobiliària que ja sabem on ens ha dut. El turisme associat al joc no ens interessa. Espero que els responsables polítics no caiguin en la temptació del plat de llenties. Ja ho diu la dita, mal va qui no pensa en l’endemà.