Cap de setmana de congrés convergent a Reus. Alguna cosa de nou? Res de res. Si alguna caracteritza als convergents és l’us de l’eufemisme ambigu. Un discurs ple de paraules que no comprometen a res. Parlen de transició nacional, pacte fiscal, hisenda pròpia, la barca d’Ítaca i no sé quantes paraules més que no volen dir res.
Un pacte fiscal el venim fent dins el paraigua de la LOFCA des de fa anys. Una agència fiscal catalana ja la vam crear en l’estatutet, una transició nacional ja l’estem fent des de fa desenes i centenars d’anys sobre una barca que no sap on para Ítaca. I així podria seguir.
Convergència és l’expressió més clara del tarannà dels catalans dels darrers temps. Els convergents diuen que no buscaran la confrontació amb Espanya, que, si de cas, la confrontació ja l’engegarà Espanya, com si no fos el que ha estat fent durant anys i panys. Convergència la força de xoc, diuen. Deu ser la força de xoc que para el cul. El nostre cul té una capacitat descomunal de parar les embranzides espanyoles, una i altra vegada. Parlen d’estat propi. Tothom té un estat propi, el nostre, avui per avui, es diu Espanya, i els convergents sembla que s’hi troben ben còmodes.
Els espanyols se n’enfoten de tant d’eufemisme. Saben que els catalans, els partits catalans, mai buscaran la confrontació amb Espanya perquè som un poble de caganers. Tota la resta és pur teatre. Ja ho deia Mourinho, som uns cracs fent teatre.
Convergència fa el que creu que toca. Ara toca apujar una mica el to, doncs som-hi, però deixem clar que només es tracta d’això, eh, deixem-ho clar, que els espanyols no s’enfadessin.
Fets i no paraules és el que necessitem. La resta, pura xamba.