Ja fa massa anys que vivim amb la paraula crisi a la boca. La sentim arreu i la patim. Una característica consubstancial de la paraula crisi és el seu caràcter temporal. Hom no pot viure permanentment instal·lat en un estat de crisi. En un estat així, hom quedarà completament derrotat, que és una de les possibilitats en les quals desemboquen les crisis. El Fabra ens defineix la paraula crisi com a una fase circumstancialment difícil que travessen les persones, institucions, societats, etc. I una fase és un estat successiu en un procés. Una fase no és un lloc o un estadi on instal·lar-se. Una crisi acostuma a finalitzar amb un guanyador i un vençut. Algunes vegades, poques, quan els causants de la crisi no gaudeixen d’uns avantatges desproporcionats, s’arriba a una solució de compromís que més que resoldre la crisi, l’ajorna.
Fa massa temps que estem en crisi. Una crisi enquistada es converteix en un conflicte. I en un conflicte el poderós acostuma a tenir les de guanyar. En els moments actuals, aquest conflicte té ja un guanyador clar i uns perdedors. Uns guanyadors de qui no gosem dir els noms i que hem batejat amb el nom de mercats. Però tots sabem qui són.
A l’altra banda tenim, també, uns perdedors clars, milions de persones que s’han quedat sense feina, sense casa, sense esperança. Tots en coneixem algunes. Amics, familiars, nosaltres mateixos. La feina, l’habitatge, són drets fonamentals de les persones. Drets consagrats en declaracions universals i textos constitucionals. Els mercats no. I no ens enganyem. Els mercats, aquelles persones i organitzacions a qui amaguem amb aquest eufemisme, no són persones altruïstes que deixen els seus diners a ciutadans i societats senceres perquè aquestes es puguin desenvolupar. Són entitats individuals o col·lectives que cedeixen els seus diners, guanyats avariciosament i emparats per un sistema que els protegeix, per a enriquir-se encara més. No els importa si amb els seus tractes especulatius condemnen a morir de gana milers de persones o els deixen sense sostre. Només els importa el seu guany. No tenen entranyes. Ens manipulen, ens creen necessitats que no ho són. Estan dotats d’eines poderosíssimes al seu abast i compten amb la complicitat de governs i administracions. Ens diuen que sense ells les nostres societats no poden evolucionar, ni progressar. I amb les seves eines ens convencen.
Amb aquestes entitats falsament abstractes, molta gent no pot sobreviure. Han fet de tot bé material una mercaderia. És igual si es tracta d’aliments. És igual si es tracta de combustible amb el qual combatre el fred. Tot es pot comprar i vendre i si per mantenir l’enriquiment constant cal canviar la funció original d’un producte, es fa. Si cal especular amb la salut, cap problema.
El món està immers en aquesta espiral insaciable. Les persones vivim esclaves d’aquest sistema. Tenim por, no tenim esperança, deixem de ser lliures i restem a la mercè dels mercats sense alternativa. Aquesta és la seva victòria principal, ens han convençut que no hi ha alternativa. Quan la majoria ens convencem que no hi ha vida sense dignitat, potser ens convencerem que trobarem la dignitat en la mort. En alguns països ja n’hem vist alguns casos. En el nostre món occidental potser ho fem de forma més discreta, suïcidant-nos en l’anonimat, però en altres indrets la desesperació es mostra de forma pública i manifesta.
Els mercats deuen pensar que mentre aquesta desesperació es vehiculi contra els propis desesperats no passa res. Però en algun moment, aquesta desesperació es vehicularà cap als altres i els arribarà als propis mercats. Caldria que algú estudiés en profunditat els motius que han fet créixer la violència en la nostra societat. Violència contra les dones, violència contra els immigrats, etc. És molt difícil canalitzar la desesperació. Alguns pensen que poden controlar-ho tot des de les seves torres d’ivori. Però si la desesperació segueix creixent, algun dia la violència es dirigirà contra els fonaments de les seves torres d’ivori.
Les crisis cal gestionar-les a temps. Si no s’han sabut evitar, cal saber gestionar-les. Si no es fa, les persones de forma individual i col·lectiva, van caient en la desesperació, en un pou sense sortida. Primer esclaten contra si mateixes, però finalment dirigiran la seva desesperació contra els responsables que la seva vida no tingui cap bri d’esperança.