Un espai de serenor en la tempestat

Bankia serà rescatada. Sembla que aquesta és una notícia que avui ningú discuteix. El Govern espanyol haurà de posar uns quants milers de milions equivalents al que el mateix govern diu que cal retallar en educació i sanitat. Uns quants diners més dels espanyols i uns quants més dels catalans. Els inversors internacionals no van estar interessats en adquirir les accions de Bankia, segurament perquè no van creure’s el projecte presentat pel senyor Rato, cosa que que sí que van fer quatre-cents mil ciutadans espanyols.

El senyor Rato ara fuig dient que el projecte de Bankia és fenomenal. Quina barra no! Ara hi posaran un senyor amb cognom basc que va ser foragitat del BBVA amb una pasta que ja voldríem per la nostra sanitat i la nostra educació. Quin país. Un tio que el BBVA es va treure del damunt ara dirigirà el banc amb seu a Madrid. Madrid no permetrà que Euskadi, Cantàbria i Catalunya siguin els pilars del sistema financer al Regne d’Espanya.

Tornem a ser al mateix de sempre. La llei assegura un mínim de dipòsits que puguin tenir els deu milions de clients de Bankia. Pel què fa als accionistes de Bankia, haurien de córrer amb el risc que van assumir i que altres no van voler córrer. Però no, els haurem de pagar el seu mal ull clínic i haurem de salvar l’honor dels madrilenys.

I els directius? Rato va passar de cobrar 2,3 milions d’euros a cobrar-ne 600 mil, cosa que no són pocs. No va ser per pròpia voluntat, sinó en ser el cap d’una entitat intervinguda. Seguim tenint persones que cobren unes quantitats immorals per fer la seva feina. Se suposa que la cobren per fer les coses bé. Però què els hi passa si no les fan bé? Doncs no res. Ja hem pogut veure com un d’aquests prohoms ha estat condemnat i indultat tot seguit. I a més ha continuat en el càrrec. Ja veurem la quantitat que Rato s’emporta per deixar la seva responsabilitat.

Jo podria dir que, tot i ser immorals, els sous que cobra aquesta gent, no diria massa cosa si la seva responsabilitat civil i penal fos equiparable al seu sou. Però això no és així. Segueixen visquent amb una impunitat vergonyant. El sistema està podrit i és injust socialment i ètica. Tot plegat és indignant. Però tranquils, tot seguirà igual i res no canviarà. Mentrestant, els catalans farem una Marató per la pobresa. Veure per creure.

Acaba una setmana d’eleccions polítiques a França, Grècia i Regne Unit. En aquestes cites electorals, els partits governants han cedit pas a altres alternatives polítiques convencionals a França i Regne Unit i en el cas de Grècia a noves formacions polítiques fins ara minoritàries. Els europeus comencen a dir als que fins ara han liderat la Unió Europea que no accepten les seves polítiques. Aquest moviment és un caldo de cultiu propici per formacions polítiques amb ideologies no massa recomanbles, deixeu-m’ho dir així. Però aquest és un repte que tenen els actuals partits majoritaris, o escolten el clam de la ciutadania o aquesta es decantarà cap a viaranys arriscats.

De la crisi actual només en sabem dues coses certes. Primer, les polítiques ecònòmiques estrictament keynesianes no han funcionat. S’ha gastat el que no teníem i això ens ha dut a una dèria que s’ha fixat en l’austeritat que s’ha concretat en les retallades del sistema social europeu. Segon, les polítiques liderades per Alemanya, amb la connivència de França i les institucions europees, tampoc ens han dut a aconseguir el creixement econòmic. Crec que aquestes dues afirmacions són les dues úniques clares que ens ha ensenyat l’actual crisi. Els ciutadans comencen a rebelar-se. 

Es rebel·len contra el que ens està costant rescatar el sistema financer arreu d’Europa. Es rebel·len contra els objectius i els àmbits sobre els quals s’han fixat les retallades i la política d’austeritat. Es rebel·len contra la injustícia que significa seguir construint i invertint en AVEs que no duen enlloc i que valen una ronyonada, però que serveixen a una ideologia renacionalitzadora concreta. Es rebel·len contra el malbaratament dels recursos públics en la construcció d’aeroports a cada cantonada i a on ningú té cap interès a anar en avió. Es rebel·len contra la possibilitat de seguir allargant les concessions d’unes autopistes que hem pagat en escreix a fi i efecte de salvar la cara a unes companyies que han construït autopistes en llocs on la gent no té necessitat de fer-les servir perquè ja tenen alternatives ràpides a aquestes autopistes. Es rebel·len contra el desmuntatge del sistema públic de salut en benefici del sistema privat de salut. Es rebel·len contra els que volen sacrificar el dret a l’accés al coneixement de la majoria en benefici d’una minoria que monopolitzarà a les seves mans el coneixement. Es rebel·len contra la marginació en infraestructures vitals en un territori mentre en altres la màniga segueix ben ample.  

Podria continuar, però no acabaria. El problema és que la rebel·lió està en un estadi incipient que passa només per l’acció individual dels ciutadans expressada electoralment. Falta el darrer pas, la rebel·lió col·lectiva. Els europeus s’han de rebel·lar i, entre els europeus, els catalans. Fins ara, els ciutadans de Catalunya han tingut expressions de rebel·lió. La gran manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Les grans manifestacions de la passada jornada de vaga general. A partir d’aquí, tot han estat iniciatives individuals. El “no-vull-pagar” de les autopistes. La resistència fiscal d’uns pocs. Ara ja no serveixen les respostes individuals. Tota resposta col·lectiva necessita d’un compromís individual, però cal una resposta col·lectiva. Què més necessitem per dir prou, que no estem disposats a seguir sent cornuts i pagar el beure!  Ara és el moment. En una Europa que es remou i comença a rebel·lar-se, és el moment de dir als polítics catalans que ara és l’hora. Que no volem porucs, sinó gent decidida a fer un pas endavant amb determinació i sense fer cap pas enrere. Que ja estem farts de ser l’ase dels cops, de pagar per nosaltres i per ells. Els europeus han començat a dir prou, els catalans no passem mai de fer mig pas, és hora de fer-ne un de sencer. 

França, Regne Unit, Grècia. Catalunya?     

Que fa uns anys que estem immersos en una profunda crisi, no és cap novetat. Que els governs de torn estan donant una impressió lamentable de la gestió de la crisi, em sembla, també, indiscutible. El govern socialista espanyol va començar negant que hi hagués cap mena de crisi per veure’s superat de forma immediata. El govern del PP no és que s’hi llueixi massa més. De tot el que deia quan encara era a l’oposició sembla que els ha agafat una amnèsia de cavall. De no pujar impostos, que deien, res de res. Tot el contrari. Els responsables polítics semblen empenyats en incrementar el descrèdit que la majoria de ciutadans sentim envers ells. En l’única cosa que sempre compleixen és en maltractar el nostre país. En tots els sentits. Econòmicament, políticament i cultural. Això no és nou. Com que saben que burdem molt, però no mosseguem!

El govern català no es llueix massa més. Sembla tenir una vocació de sastre al·lucinant. Retalla que retallaràs. El senyor Mas-Colell sembla que segueix la via espanyola. Res de planificar i molt d’improvisar. Setmana sí, setmana també, van traient del barrret noves mesures encaminades totes elles a carregar-se l’incipient estat del benestar que hem anat bastint en els pocs anys de democràcia de que hem gaudit. Tots plegats sembla que no tenen ni puta idea de què fer per redreçar la situació econòmica. Els governs tenen l’obligació de planificar. Un cop analitzada la situació real del país, el normal seria estudiar tota la bateria de mesures que calen per redreçar la situació i anunciar-les totes de cop. Ara sembla que estem en un estadi de pressupostar el pressupostat anteriorment. Cada setmana assistim a nous càlculs i mesures decebedors i depriments.

En plena crisi, hi haurà guanyadors i perdedors. El sistema públic de salut serà un perdedor. Les mútues privades de salut seran les guanyadores. Tindrem dos sistemes de salut, el dels rics i el dels pobres. El que no tindrà llistes d’espera pels que paguen i el que amb una mica de sort t’atendrà abans que et moris, encara que potser et deixarà mig mort. Vaja, que anem cap al sistema nord-americà. Dos països, un pels rics i un altre pels pobres.

En l’ensenyament el mateix. El sistema escolar privat o concertat i el públic on hi anirem els que no volem o no podem pagar dues vegades. El sistema educatiu universitari serà privatiu. Un sistema públic que només podran pagar els rics. Unes taxes universitàries que deixaran molt de talent fora del sistema. Sense un sistema de beques adequat, el talent del país s’ensorrarà. Catalunya té un problema seriós. Carrega amb els propis problemes i carrega amb els problemes d’Espanya. I així seguirà perquè som una colla de caguetes. Els que somiem en la nostra independència nacional més val que comencem a somiar en altres coses més plaents, perquè vist el tarannà dels nostres governants porucs i mesells som un país sense futur. Les nostres carreteres s’ensorren, els trens s’avarien, les vies fèrries imprescindibles per al nostre creixement encara són als jaciments de ferro. El nostre talent, que n’hi ha, tornarà a emigrar. Només un cop de puny damunt la taula ens pot salvar, però ja no tenim ni taula per donar-lo.

Europa no va pas millor. La Merkel segueix amb pas ferm fins que ensopegui. A Europa li convé una victòria d’Hollande a França. No perquè aquest inspiri molta confiança, sinó perquè necessitem un contrapès a Alemanya.

En definitiva, no tenim ni bons governants, ni bons tecnòcrates, ni res de res. Tan sols tenim talent entre la ciutadania i la societat civil. La llàstima és que perdrem aquest talent i ens haurem de quedar amb els governants i els tecnòcrates. Més val, doncs, que fruim avui tot el que poguem, perquè demà sembla que no podrem.    

Aquest cap de setmana passat hem estat amb tota la colla d’amics i els nostres fills d’excursió per la Noguera. Ens ho hem passat molt bé tots plegats, però no volia parlar de l’excursió pròpiament, sinó d’un tema de debat que va sorgir arran d’un viatge que uns amics havien fet a Polònia i la visita que van fer al camp d’extermini de “Auschwitz-Birkenau”. El tema de debat va sorgir en considerar la dificultat de la condició humana quan s’ha d’enfrontar a decisions difícils en les que ens hi va la vida. De la fragilitat de les nostres conviccions individuals quan s’han d’encarar a un estat d’opinió generalitzat i majoritari. Quan hi intervé la por. Quan és més fàcil fer el que fa la majoria que no pas jugar-se-la amb una decisió arriscada.

No es tracta d’un tema nou. Molt s’ha debatut sober aquesta qüestió. Sobre les responsabilitats, sobre les obediències degudes, etc. Personalment vaig adoptar una actitud beligerant. Sense negar les viscissituds històriques que va portar el poble alemany a una adhesió majoritària a les tesis nacionalsocialistes, que no al seu suport electoral, ja que Hitler mai va obtenir el suport electoral suficient per a governar, sinó que arribà al poder gràcies a les facultats del president de la República, Von Hindenburg, que va nomenar Hitler canceller. La situació dels alemanys, humiliats pel tractat de Versalles, sotmesos a una crisi econòmica brutal, era caldo de cultiu per al sorgiment d’una ideologia com la nacionalsocialista. Fins i tot els sindicats alemanys es van adherir als postulats nazis per ser esborrats del mapa poc després. Trobarem explicacions suficients que van dur Hitler al poder, però aquest no era el tema.

La qüestió era que alguns comentaven que podien comprendre la situació dels guardes dels camps de concentració com si s’haguessin trobat allà per casualitat i haguessin estat testimonis neutrals de la barbaritat que van causar. Com si la fatalitat els hagués dut allà i poca cosa hi haguessin pogut fer. Jo no comparteixo aquesta idea. El nazisme va triomfar a Alemanya pels mètodes expeditius dels membres del partit, però també per la inhibició de molt bona part de la població alemanya.

Vaig començar a llegir sobre el nazisme i els camps d’extermini ben jove, encara no tenia vint anys. Vaig començar per un llibre que em va deixar un germà meu. Treblinka, era una narració dels fets ocorreguts a un dels camps d’extermini situats en territori polonès ocupat. Després he llegit autors com Primo Levi, Imre Kertesz, JM Coetze, les Memòries d’Albert Speer, etc. Amb tots ells m’he fet una idea aproximada de l’holocaust i el mètodes de la solució final. Un programa ben preparat als anys trenta i que va eclosionar l’any 41 fins al final de la segona guerra mundial. L’any trenta-vuit es produí a la pròpia alemanya el progrom conegut com la nit dels vidres trencats contra els jueus alemanys. Himmler, Heydrich i Eichman van preparar meticulosament la metodologia per fer desaperèixer sistemàticament la població jueva dels territoris ocupats pels alemanys. Els camps de concentració i els ghetos van deixar pas als camps d’extermini.

Les SS, un cos creat originàriament com a guàrdia pretoriana de Hitler, prendria el control de tot l’operatiu, sotmetent la Gestapo i tots els altres cossos policials alemanys al seu mandat. Els membres de les SS eren voluntaris, exemplars humans amb les característiques més pures i racials àries. Es feien gravar el seu grup sanguini sota la seva aixella, cosa que facilità la seva identificació per part dels aliats un cop acabada la guerra. Només quan la guerra era ja perduda es va reclutar forçosament alguns joves a les seves files. Per tant, qui formava part de les SS ho feia, en línies generals, perquè així ho volia. Els autors que he citat expliquen prou bé les seves experiències amb els seus guardians. El tracte que rebien per part d’ells era com el que rep una bèstia a l’escorxador. Anorreaven la seva dignitat i la seva voluntat. Les seves víctimes amb prou feina es reconeixien com a éssers humans.

Molts membres de la Wermacht, soldats de carrera amb codi d’honor, odiaven els membres de les SS.

Però no em vull allunyar del tema. L’ésser humà gaudeix de llibertat i sobirania per a prendre les seves decisions. En determinats moments de la vida, els individus han de prendre decisions personals difícils i compromeses. Condicionats per la por. Molts social demòcrates i comunistes alemanys van pagar la seva resistència al nazisme amb la seva pròpia vida. Teòlegs com Dietrich Bonhoeffer, que va passar per Barcelona per tenir cura de la comunitat luterana de Barcelona a finals dels anys vint i que va retornar a Alemanya a començaments dels anys trenta, van pagar la seva decisió d’oposar-se al nazisme amb la presó primer i la vida en ser executat l’any 45 a la forca del camp de Flossenbürg. Catorze dies després el camp seria alliberat per tropes nord-americanes.

A l’Alemanya nazi ben segur que hi havia nazis convençuts, nazis de conveniència, persones atemorides, etc. Però hi va haver, també, persones que van negar-se a combregar amb les idees imperants i que les van combatre. Jo no sé què faria en unes circumstàncies com aquelles, però sí que sé que la meva admiració és per aquests darrers. No sóc cap heroi, ni ho seré mai. Però crec que els actes individuals, ni el del simple guardià d’Auschwitz, Mathaussen o Treblinka, no pot quedar diluït en la barbàrie col·lectiva. Tots podem triar. Fins i tot, en moments d’alt risc. Jo sempre he pogut triar al llarg de la meva vida. Però no sempre he estat orgullós de la meva tria, però n’he d’assumir la meva responsabilitat. No, el botxí no es pot emparar en què algú li va encarregar una feina. No pot ser.

Adolf Eichmann

Himmler de visita a Auschwitz

Himmler i Rudolf Höss, comandant d’Auscwitz, que no s’ha de confondre amb Rudolf Hess, lloctinent de Hitler que va ser l’últim pres de Spandau

Rudolf Höss als judicis de Nuremberg

Condemnat a mort, Höss fou executat a Auschwitz

Identificant membres de les SS pel tatuatge del grup sanguini a l’aixella