Que el català és un poble mesell, és una cosa que fa anys que no em veig amb cor de discutir. Som una nació subjugada que sembla trobar-se a gust amb la seva situació. El poble català em recorda el poble jueu dispers per Europa que es va mostrar incapaç de rebelar-se contra el destí que les autoritats nazis li van traçar. La nostra és una històra emparada en el seny, la prudència, la covardia. Els nostres governants no deixen de ser un reflex del què som. Aguantem els cops com l’ase que hem convertit en el nostre símbol nacional. Els espanyols tenen el toro, un animal que, si més no, mor lluitant i fent gala de la seva dignitat. Els catalans hem adoptat l’ase, deu ser per allò que diem, l’ase dels cops. Rebem clatellada rere clatellada i l’entomem estoicament. Quin gust deu ser ser espanyol i anar clavant bastonades al llom del ruc.
La història recent està curulla d’exemples. Ara en tenim alguns més. Amb els nostres calers, i a costa nostra, ara rescataran les autopistes madrilenyes que els madrilenys no necessiten fer servir perquè pensen que és de rucs anar pagant, si poden circular sense rascar-se la butxaca. A part de pagar-los el rescat, acceptarem que allarguin les concessions de les nostres autopistes, no fos cas que els catalans, en algun moment, quedéssim bocabadats de passar per una via ràpida sense gratar-nos la butxaca. Per tal que no ens agafi un cobriment de cor ens faran el favor d’estalviar-nos-el. Seguirem pagant i encantats!
Per si axò no fos suficient, els pressupostos espanyols per al 2012 contemplen una retallada d’inversions a Catalunya que dobla la retallada mitjana a la resta de l’estat. A banda d’això, es passen pel folre les lleis que els obliguen a invertir un tant per cent determinat en el nostre territori. Per si encara no en tinguéssim prou, segueixin sense liquidar els deutes que tenen amb nosaltres d’uns quants milions d’euros. El servei de ferrocarril a Catalunya està ja a punt de batre rècords d’accidentabilitat. Clar, si comparem la inversió feta a Madrid amb la que es fa a Catalunya, no cal sorprendre’s de res.
I aguantem, i aguantem. Tot el que ens passa ens ho guanyem a pols. La nostra mentalitat colonial alimenta la mentalitat del colonitzador. El poble calla i aguanta. El govern parla i no fa res. Ens donen pel cul dues vegades. Una com a ciutadans i l’altra com a catalans. El nostre forat del cul està tan donat que hi passa qualsevol cosa. Personalment estic a una passa de llençar la tovallola. Som un poble que ha renunciat a tenir iniciativa, i davant aquesta realitat és normal que la iniciativa la prenguin els espanyols. Hem cridat tantes vegades allò que ve el llop, que ningú no ens fa cas. Se’ns enfoten a la cara i se’ns pixen a la boca. I em sembla que hi trobem gust. Ens punxen i no reaccionem. Cada volta més ofegats. No ens mereixem res més. No som dignes de res més.
Ara assistirem una vegada més a les amenaces convergents que provoquen les rialles espanyoles. “Ladran pero no muerden”. I tenen raó. Resistim fins que esgotarem totes les forces que ens impediran resistir. Les coses no van bé, no tenim gaire a perdre, ens esquilaran fins a deixar-nos secs, això és el que es fa amb les colònies. Les colònies, però, en algun moment, reaccionen. Nosaltres no som ni això. Som un poble mesell, sí. Un poble que aviat deixarà de ser-ho. Estem tan malament que ja no ens hauria de fer por res, però ens hem deixat xuclar tanta sang que només som capaços d’assistir als nostres darrers sospirs, com a simples espectadors.
Als jueus, en la soah, encara els regiraven les maletes apilades per buscar-hi algun petit tresor amagat, a les nostres maletes les llençaran directament al foc perquè sabran que ja no ens hi queda res. Cada poble escriu el seu propi destí, nosaltres fa temps que el vam escriure. La darrera paraula, però, l’escriuran ells perquè nosaltres ja no tindrem ni tinta, ni llapis per posar un trist: Fi.