Aquest any el bloc parlarà més sovint de castells. Crec que sereu comprensius, ja que el fet que la meva petita Xènia hagi començat a fer castells de més envergadura em fa seguir la temporada de la meva colla, la Joves Xiquets de Valls, amb més intensitat i, segurament, amb més neguit del que he tingut des que em vaig incorporar de manera activa a la colla per allà l’any 80.
La temporada, que per als vallencs és més una pretemporada, ja que, com marca la tradició, per nosaltres aquesta comença per la festa major de Sant Joan, no podia haver començat millor. Quatre actuacions amb un total de set castells de vuit i altres de la gama alta de set, preludi dels grans castells que ja s’acosten. Personalment crec que la colla està fent una bona presparació per a encarar el mes de juny que ja tenim a tocar. L’entitat bicentenària respira bon ambient i ganes de superació. Després d’un any en el qual vam patir de valent, la colla aixeca el cap amb aires nous i forces renovades. Els més grans, els més joves, els més antics, els més nous, tots fent una sola pinya. Diria que hom acaba una actuació i ja voldria ser a la següent. Els assajos són profitosos i àgils i això es nota a les actuacions. Estem en aquell procés tan engrescador d’encaixar els nous xiquets i xiquetes en els diferents llocs del castell. Veterania i il·lusió van de la mà.
Però no ens convé refiar-nos. Res està fet i tot està per fer. Els reptes són importants i els volem encarar amb garanties d’èxit. Hem de tenir sempre present que l’èxit només pot ser fruit del treball seriós com el que estem duent a terme. D’uns dirigents que dediquen temps i esforços perquè les coses vagin bé, per fixar criteris i objectius clars. Amb el compromís de tots i cadascun dels membres de la colla per assolir aquests objectius i fer-ho gaudint dels castells i amb camaraderia. Després, tans sols esperar que la sort no ens giri l’esquena i la plaça premïi la bona feina. Vindran moments en què aquesta sort no ens donarà la mà, però no importarà perquè tenim els trumfos per aixecar el cap sense abandonar-ho tot a la sort. No podrem agrair mai prou el compromís i l’entusiasme de les xiquetes en l’art de fer castells. Les dones cada vegada més compromeses i aportant les virtuts que només elles tenen innates. Ja em perdonareu que parli sempre de xiquets i xiquetes, però sóc molt tradicional en la terminologia vallenca de l’art de fer castells i per mi a Valls som xiquets i xiquetes els que fem castells, no pas castellers.
Ahir, vam ser a Vinebre, a la Ribera d’Ebre. Dos-cents xiquets de la Colla Joves, tres autocars, cotxes particulars i motos. Un dia estiuenc amb una calor pròpia dels dies més durs de l’estiu. Vam ser acollits esplèndidament pels vinebrencs, amables i atents. Crec que els vam saber correspondre. Terra catalana de jotes de la Ribera. Història de templers de creu i espasa. Un dinar de germanor entre xiquets del Camp de Tarragona i de la Ribera d’Ebre, fills d’un país que no es rendeix. Una gran jornada.
Seguirem treballant, a gust i amb harmonia, sabrem encaixar l’èxit i, si es presenta, alguna ensopegada, perquè sabem com ens preparem, com ens hi esforcem. Volem fer castells i fer-los bé, pas a pas, amb seguretat. La festa continua, perquè al final es tracta d’això, d’enriquir-nos alhora que ens divertim, assaborint cada instant. I els castells dels xiquets són consubstancials a la festa.
Si voleu veure’ns i escoltar una mica de música tot entretenint-vos, aquí la teniu.