Que fa uns anys que estem immersos en una profunda crisi, no és cap novetat. Que els governs de torn estan donant una impressió lamentable de la gestió de la crisi, em sembla, també, indiscutible. El govern socialista espanyol va començar negant que hi hagués cap mena de crisi per veure’s superat de forma immediata. El govern del PP no és que s’hi llueixi massa més. De tot el que deia quan encara era a l’oposició sembla que els ha agafat una amnèsia de cavall. De no pujar impostos, que deien, res de res. Tot el contrari. Els responsables polítics semblen empenyats en incrementar el descrèdit que la majoria de ciutadans sentim envers ells. En l’única cosa que sempre compleixen és en maltractar el nostre país. En tots els sentits. Econòmicament, políticament i cultural. Això no és nou. Com que saben que burdem molt, però no mosseguem!
El govern català no es llueix massa més. Sembla tenir una vocació de sastre al·lucinant. Retalla que retallaràs. El senyor Mas-Colell sembla que segueix la via espanyola. Res de planificar i molt d’improvisar. Setmana sí, setmana també, van traient del barrret noves mesures encaminades totes elles a carregar-se l’incipient estat del benestar que hem anat bastint en els pocs anys de democràcia de que hem gaudit. Tots plegats sembla que no tenen ni puta idea de què fer per redreçar la situació econòmica. Els governs tenen l’obligació de planificar. Un cop analitzada la situació real del país, el normal seria estudiar tota la bateria de mesures que calen per redreçar la situació i anunciar-les totes de cop. Ara sembla que estem en un estadi de pressupostar el pressupostat anteriorment. Cada setmana assistim a nous càlculs i mesures decebedors i depriments.
En plena crisi, hi haurà guanyadors i perdedors. El sistema públic de salut serà un perdedor. Les mútues privades de salut seran les guanyadores. Tindrem dos sistemes de salut, el dels rics i el dels pobres. El que no tindrà llistes d’espera pels que paguen i el que amb una mica de sort t’atendrà abans que et moris, encara que potser et deixarà mig mort. Vaja, que anem cap al sistema nord-americà. Dos països, un pels rics i un altre pels pobres.
En l’ensenyament el mateix. El sistema escolar privat o concertat i el públic on hi anirem els que no volem o no podem pagar dues vegades. El sistema educatiu universitari serà privatiu. Un sistema públic que només podran pagar els rics. Unes taxes universitàries que deixaran molt de talent fora del sistema. Sense un sistema de beques adequat, el talent del país s’ensorrarà. Catalunya té un problema seriós. Carrega amb els propis problemes i carrega amb els problemes d’Espanya. I així seguirà perquè som una colla de caguetes. Els que somiem en la nostra independència nacional més val que comencem a somiar en altres coses més plaents, perquè vist el tarannà dels nostres governants porucs i mesells som un país sense futur. Les nostres carreteres s’ensorren, els trens s’avarien, les vies fèrries imprescindibles per al nostre creixement encara són als jaciments de ferro. El nostre talent, que n’hi ha, tornarà a emigrar. Només un cop de puny damunt la taula ens pot salvar, però ja no tenim ni taula per donar-lo.
Europa no va pas millor. La Merkel segueix amb pas ferm fins que ensopegui. A Europa li convé una victòria d’Hollande a França. No perquè aquest inspiri molta confiança, sinó perquè necessitem un contrapès a Alemanya.
En definitiva, no tenim ni bons governants, ni bons tecnòcrates, ni res de res. Tan sols tenim talent entre la ciutadania i la societat civil. La llàstima és que perdrem aquest talent i ens haurem de quedar amb els governants i els tecnòcrates. Més val, doncs, que fruim avui tot el que poguem, perquè demà sembla que no podrem.