Txus Garcia

He recordat que fa 10 anys creia en la literatura com a "lifestyle". Era jove (amb dret a carnet jove, no com ara, que ja ni arribo al +25); volia escriure, recitar, fer teatre, beure amb els amics/gues, ballar, cridar, fer emprenyar a ma mare; no deixava que la vida, que les experiències, em tornessin una eixuta burgeseta amb ínfules d'escriptora local. No volia ser un poll revisculat de la literatura, un personatge d'obligada presència a tertúlies, actes, inauguracions, saraos i "cotarros" selectes de selectes ments pensants...

Per això vaig deixar d'escriure: me'n vaig adonar que, per ser escoltada, llegida i publicada a Tarragona, calia renunciar a la transgressió i somriure moltíssim, sense ganes. Que per ser "èlit" havia d'anar a moltes conferències, trobades, sopars de duro, homenatges, festes... I jo no tenia temps, ni ganes, ni padrines, ni contactes... Només tenia ganes de provocar, de ser anònima, de poder dir que tal escriptora o tal professor eren uns torracollons sense por a perdre les "amistats perilloses" que em podien "introduir en aquest món"...

Al departament de filologia catalana, quan jo estudiava, a banda de parets brutes i rònegues, hi havia professors rònecs i bruts. Però molt importants "per la vida cultural de Tarragona", això si. Totèms, déus, semi-déus, escriptors de tirada local amb càtedra, escalfa-despatxos, pops, alcohòlics de festa universitària, "asaltacunas", amants del xantatge i, sobretot, funcionaris amargats.

Al departament de filologia catalana, quan jo estudiava, a banda d'accions poètiques i tallers literaris, de gent jove amb idees i de revoltes personals, hi havia persones molt sàvies, discretes, cultes, tendres, pacients; professors i professores de l'esperit, de la lletra, de la poesia, de l'art, de l'antropologia.

Vaig deixar d'escriure, i ara hi torno, en un bloc, per recordar aquella sensació de desfogament que dóna el "mi querido diario" i per avisar, si em llegeix algú, que pareu compte, que potser jo també sóc una brossa humana, i que no us cregueu res, i que és temps d'escriure, de recitar, de fer teatre, de beure amb els amics/gues, de ballar, de cridar i de fer emprenyar a les mares i, sobretot, de prendre a la força la vida cultural i escandalitzar a l'èlit, als totèms, als déus i semi-déus, als escriptors de tirada local amb càtedra, als escalfa-despatxos, als pops, als alcohòlics de festa universitària, als "asaltacunas", als amants del xantatge i als funcionaris amargats...