Txus Garcia


Cafè, memòria i avís municipal...

FLAIXOS — Publicat per katalitz @ 17:25

He recordat que fa 10 anys creia en la literatura com a "lifestyle". Era jove (amb dret a carnet jove, no com ara, que ja ni arribo al +25); volia escriure, recitar, fer teatre, beure amb els amics/gues, ballar, cridar, fer emprenyar a ma mare; no deixava que la vida, que les experiències, em tornessin una eixuta burgeseta amb ínfules d'escriptora local. No volia ser un poll revisculat de la literatura, un personatge d'obligada presència a tertúlies, actes, inauguracions, saraos i "cotarros" selectes de selectes ments pensants...

Per això vaig deixar d'escriure: me'n vaig adonar que, per ser escoltada, llegida i publicada a Tarragona, calia renunciar a la transgressió i somriure moltíssim, sense ganes. Que per ser "èlit" havia d'anar a moltes conferències, trobades, sopars de duro, homenatges, festes... I jo no tenia temps, ni ganes, ni padrines, ni contactes... Només tenia ganes de provocar, de ser anònima, de poder dir que tal escriptora o tal professor eren uns torracollons sense por a perdre les "amistats perilloses" que em podien "introduir en aquest món"...

Al departament de filologia catalana, quan jo estudiava, a banda de parets brutes i rònegues, hi havia professors rònecs i bruts. Però molt importants "per la vida cultural de Tarragona", això si. Totèms, déus, semi-déus, escriptors de tirada local amb càtedra, escalfa-despatxos, pops, alcohòlics de festa universitària, "asaltacunas", amants del xantatge i, sobretot, funcionaris amargats.

Al departament de filologia catalana, quan jo estudiava, a banda d'accions poètiques i tallers literaris, de gent jove amb idees i de revoltes personals, hi havia persones molt sàvies, discretes, cultes, tendres, pacients; professors i professores de l'esperit, de la lletra, de la poesia, de l'art, de l'antropologia.

Vaig deixar d'escriure, i ara hi torno, en un bloc, per recordar aquella sensació de desfogament que dóna el "mi querido diario" i per avisar, si em llegeix algú, que pareu compte, que potser jo també sóc una brossa humana, i que no us cregueu res, i que és temps d'escriure, de recitar, de fer teatre, de beure amb els amics/gues, de ballar, de cridar i de fer emprenyar a les mares i, sobretot, de prendre a la força la vida cultural i escandalitzar a l'èlit, als totèms, als déus i semi-déus, als escriptors de tirada local amb càtedra, als escalfa-despatxos, als pops, als alcohòlics de festa universitària, als "asaltacunas", als amants del xantatge i als funcionaris amargats...


Walking around

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 14:45

Sucede que me canso de ser hombre.

Sucede que entro en las sastrerías y en los cines
marchito, impenetrable, como un cisne de fieltro
navegando en un agua de origen y ceniza.

El olor de las peluquerías me hace llorar a gritos.
Sólo quiero un descanso de piedras o de lana,
sólo quiero no ver establecimientos ni jardines,
ni mercaderías, ni anteojos, ni ascensores.

Sucede que me canso de mis pies y mis uñas
y mi pelo y mi sombra.
Sucede que me canso de ser hombre
.

Sin embargo sería delicioso
asustar a un notario con un lirio cortado
o dar muerte a una monja con un golpe de oreja.

Sería bello
ir por las calles con un cuchillo verde
y dando gritos hasta morir de frío
.

No quiero seguir siendo raíz en las tinieblas,
vacilante, extendido, tiritando de sueño,
hacia abajo, en las tapias mojadas de la tierra,
absorbiendo y pensando, comiendo cada día.

No quiero para mí tantas desgracias.
No quiero continuar de raíz y de tumba,
de subterráneo solo, de bodega con muertos
ateridos, muriéndose de pena

Por eso el día lunes arde como el petróleo
cuando me ve llegar con mi cara de cárcel
,
y aulla en su transcurso como una rueda herida,
y da pasos de sangre caliente hacia la noche.

Y me empuja a ciertos rincones, a ciertas casas húmedas,
a hospitales donde los huesos salen por la ventana,
a ciertas zapaterías con olor a vinagre,
a calles espantosas como grietas.

Hay pájaros de color azufre y horribles intestinos
colgando de las puertas de las casas que odio,
hay dentaduras olvidadas en una cafetera,
hay espejos
que debieran haber llorado de verguenza y espanto
,
hay paraguas en todas partes, y venenos, y ombligos.

Yo paseo con calma, con ojos, con zapatos,
con
furia, con olvido,
paso, cruzo
oficinas y tiendas de ortopedia,
y patios donde hay ropas colgadas de un alambre:
calzoncillos, toallas y camisas
que lloran lentas lágrimas sucias.

Pablo Neruda

Powered by LifeType