13
Agost, 2013
08:36
Teixint complicitats
Enviat per rcastell sota [ General ][ (3) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Una nova declaració del govern britànic a favor de l'autodeterminació a Gibraltar s'interpreta com un suport a la demanda catalana
Dirigents i polítics exteriors de tots els signes s'han mostrat comprensius amb la consulta
El govern català ja dóna per bo que cap estat es declari contrari al procés català
“L'autodeterminació importa més que la integritat territorial.” La frase la va pronunciar tot just diumenge un portaveu del Foreign Office, el ministeri d'exteriors britànic, en referència a la insistència espanyola per dur a l'ONU el cas de la sobirania de Gibraltar, fins i tot es diu que fent front comú amb l'Argentina, que reclama les Malvines. El govern britànic hi posava fre recordant que els ciutadans de la colònia, i els de les illes, ja s'han pronunciat a les urnes a favor de continuar sent britànics, en un argument del qual a Catalunya s'han fet lectures de més llarg abast, que entronquen de ple amb l'aspiració d'assolir complicitats exteriors per a la convocatòria d'una consulta sobiranista.
De fet, no és gens gratuïta la interpretació, si es té en compte que el mateix primer ministre britànic, David Cameron, ja es va pronunciar explícitament a favor del dret a decidir al final d'una conferència, al juny, a Londres. “No es poden ignorar qüestions de nacionalitat, independència i identitat. Cal deixar que la gent decideixi. Aquesta és la manera de fer les coses al Regne Unit”, argumentava. “No voldria dir als espanyols com han de fer front a aquests temes. És cosa del govern espanyol i el primer ministre espanyol”, matisava tot seguit. Potser no volia donar lliçons, però ja ho havia deixat anar. I ho feia predicant amb l'exemple, ja que l'acord per a un referèndum a Escòcia l'any vinent és el gran referent a hores d'ara per al cas català.
És evident que el procés ha despertat l'interès de mig món en l'últim any, però ben pocs, per no dir cap, han estat els mandataris que s'hi han pronunciat oficialment. En discrets contactes, el govern, a través de la secretaria d'Exteriors, mou els seus tentacles tant com li ho permet la vigilància estatal per mirar que el missatge de la voluntat de fer una consulta vagi fent forat en els principals governs i fòrums internacionals, però la resposta fins ara ha estat més aviat freda, com ha admès el mateix president Mas. I és que ningú vol un altre maldecap polític en l'actual situació de crisi. Els responsables catalans, això sí, matisen que, tenint en compte les fortes pressions d'Espanya, ja és un èxit que cap país s'hi declari explícitament contrari. Per això no els preocupa el patró de resposta que han seguit fins ara tots els dirigents estrangers a qui s'ha preguntat: “Aquest és un afer intern que ha de resoldre l'Estat espanyol.” És tot.
El gest de Ban Ki-Moon
Malgrat això, les de Cameron i el govern britànic no han estat les úniques picades d'ullet al procés. Altres dirigents s'hi han pronunciat fins ara en termes de mesurada simpatia, començant pel mateix secretari general de l'ONU, Ban Ki-Moon. En una visita a Andorra l'abril passat, i interrogat específicament sobre el cas català, va recordar que l'organització té entre els seus principis fonamentals el respecte al dret d'autodeterminació, i va instar els polítics a seguir “un procés dialogat i pacífic” en què es respectin “les aspiracions genuïnes dels pobles”. El dirigent va situar tant el procés català com l'escocès en el marc “dels drets humans i de la dignitat de les persones” que les Nacions Unides promouen arreu.
Un altre en aquest cas exmandatari mundial, l'exdirector general de la Unesco Federico Mayor Zaragoza, es va declarar només fa unes setmanes ferm defensor del dret a decidir per a Catalunya, fins i tot sense l'autorització del govern de Rajoy. El també exministre espanyol per la UCD, que es declara “ciutadà del món”, va aconsellar fins i tot que Catalunya “vagi directament a organismes internacionals, i que a Madrid pensin el que vulguin”.
La batalla de Brussel·les
Si en algun lloc té especial rellevància la batalla de les complicitats, però, és a Brussel·les, al cor de les institucions europees, on qui més qui menys admet que el debat sobre els casos escocès i català és sovint als passadissos. I Catalunya també hi està jugant les seves cartes. El president del grup dels liberals al Parlament Europeu, el gal·lès Graham Watson, que ja s'havia destacat per la defensa de l'ús del català a l'Eurocambra, ha estat dels que més clarament s'han declarat a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya en els últims mesos, i ha criticat obertament l'immobilisme espanyol. En el mateix sentit s'ha definit fins i tot l'eurodiputat del Partit Popular Europeu, i exministre d'Exteriors eslovac, Eduard Kukan, que fa unes setmanes aconsellava al seu company Rajoy que es prengui “molt seriosament” la carta de Mas demanant-li una consulta, i indica que “l'única manera” de solucionar la situació és “a través d'una negociació política”, que, “tard o d'hora”, confia que s'obrirà entre els governs de l'Estat i la Generalitat.
En termes similars s'ha expressat el Centre for European Political Studies (CEPS), un dels principals think tanks de l'acció política a Brussel·les, que ha recomanat a tots dos executius que nomenin un “mediador o conciliador internacional”, que podria ser la mateixa UE, si no poden entendre's.
Fins i tot veus autoritzades del Partit Socialdemòcrata alemany –que no és favorable a la independència de Catalunya per por d'un efecte contagi a Baviera, i suggereix una solució federalista amb més poder per als territoris– diu que donarien suport a un referèndum per “estabilitzar la democràcia”, segons ha dit el seu vicepresident al Bundestag, Axel Schäffer. Queda molt camí per recórrer a fora, però la demanda catalana va teixint complicitats.
La polèmica pertinença a la UE
La pertinença o no de Catalunya i Escòcia a la UE si s'independitzen és una altra qüestió que ha aixecat molt debat en l'últim any. La vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, admetia, pocs dies després de la històrica manifestació de la Diada, que “no hi ha cap llei que digui que Catalunya hagi de sortir de la UE”. En termes semblants s'expressava el comissari Joaquín Almunia. Poc després, però, i arran de les pressions del govern espanyol, tant Reding com Almunia com el president de la CE, José Manuel Durão Barroso, canviaven de parer i indicaven que hauria de tornar a demanar-hi la integració. La posició oficial de la CE, això sí, és que no es pronunciarà si no li ho demana cap estat membre. Altres veus autoritzades, com ara l'exmandatària noruega Gro Harlem Brundtland, han dit després que no s'imaginen que Catalunya en quedi fora.
14/08/2013, 16:38
L'Institut de Política de Harvard, el Policy Mic, ha publicat al seu web un article que situa Catalunya com a nou estat el 2025. L'article ' 5 New Countries That Might Exist By 2025 ' http://www.policymic.com/articles/58617/5-new-countries-that-might-exist-by-2025 ('5 nous països que existirien el 2025'), signat pel periodista Justin Pottle, destaca que Catalunya encara el "controvertit referèndum del 2014" amb un suport social molt alt "malgrat la prohibició constitucional de la secessió". Pottle també cita com a candidats a assolir la independència política el Quebec (Canadà), Escòcia (Regne Unit), la República Sèrbia de Bòsnia (Bòsnia i Herzegovina) i Somalilàndia (estat no reconegut).
L'article assenyala que els cinc candidats es troben en un context d'augment de les demandes secessionistes i de referèndums en el si de democràcies avançades. "Amb l'economia espanyola en ruïnes i el president del govern Mariano Rajoy immers cada cop més en escàndols polítics", argumenta Justin Pottle, "no és estrany que els crits per la independència catalana hagin crescut mentre Catalunya avança cap al controvertit referèndum del 2014".
L'informe també apunta que l'estat català "podria ser sostenible" ja que "la regió, amb una mida similar que la de Bèlgica, compta amb una quarta part del total d'exportacions espanyoles" i que l'estat espanyol "treu més del que dóna" a la regió, "gastant-hi només el 57% de cada dòlar dels impostos recollits".
No obstant, '5 nous països que existirien el 2025' alerta que malgrat que "el 60% dels ciutadans catalans donin suport a la secessió", "l'oposició frontal a la independència per part de la resta de l'estat pot impedir el que semblaria un tracte tancat en altres nacions".
Sobre la eventual secessió d'Escòcia, l'article senyala que el que la fa un cas únic és que "el Regne Unit està d'acord amb la totalitat de la idea d'una Escòcia independent". Pel que fa a la República Sèrbia de Bòsnia, la regió té "un alt índex d'inversions estrangeres" i els precedents secessionistes dels Balcans (Kosovo i Montenegro) "estaven pitjor en el moment de la independència".
Justin Pottle descriu en l'anàlisi del Quebec un context similar al català, ja que "l'administració del primer ministre Stephen Harper està involucrada en escàndols i això ha servit per enfortir el separatista Parti Quebecois". Somalilàndia, "un oasi de pau a la Banya d'Àfrica", no veurà estroncat "el petit avanç cap al reconeixement de la seva sobirania estatal" (després de la declaració d'independència durant la guerra civil somali del 1991) per "la cauta millora de l'estat de Somàlia, el qual significa que una solució diplomàtica i formal serà el més probable".
02/10/2013, 07:01
Kai-Olaf Lang és el cap de recerca de l'Institut Alemany de Política i Seguretat Internacional, el 'think tank' que assessora el govern germànic en assumptes exteriors
Kai-Olaf Lang és el cap de recerca de l'Institut Alemany de Política i Seguretat Internacional, el think tank que assessora el govern germànic en assumptes exteriors. Té estudiat a fons el procés català -ha escrit recentment un article en què explora la possibilitat d'una declaració unilateral d'independència- i coneix de primera mà el camí cap a l'estat propi de països que van formar part de la Unió Soviètica i de l'antiga Iugoslàvia. En conversa telefònica amb l'ARA, Lang analitza la posició europea sobre l'estat propi i planteja la integració catalana a les institucions comunitàries.
En un article seu parla de la possibilitat que Catalunya es convertís en un estat independent. ¿Considera que aquest escenari és real?
A Europa tot pot passar. La possibilitat que Catalunya s'independitzi és certament complicada, tant pel context espanyol com per la legalitat existent. La qüestió és saber si a Catalunya hi ha un estat d'ànim àmpliament majoritari a favor de la independència, siguin quins siguin els costos associats.
Imaginem que se celebra un referèndum i guanya el sí. Com reaccionarà la Unió Europea?
Crec que la UE mirarà primer cap a Espanya, perquè la qüestió és com respondrà Madrid. Una altra cosa és veure com reaccionaran els altres estats membres de la UE. No serà un reconeixement automàtic, des del punt de vista legal. Brussel·les estarà interessada en una negociació.
El PP sosté que Catalunya quedaria fora de l'euro.
Per descomptat que no, perquè hi hauria una solució que permetria mantenir l'euro. En tot cas, Catalunya hauria de reentrar a l'eurozona perquè legalment en quedaria fora. El nou país hauria de complir amb els principis de Maastricht.
Què necessitaria el nou estat per ingressar a la UE?
Catalunya, com que és part d'Espanya i d'Europa, compleix els criteris per formar part de la UE. No s'ha de canviar res legal, és una qüestió de voluntat política. El procés de negociació serà molt senzill, diferent del de Turquia. Una altra cosa és la dimensió política de la qüestió: tots els estats membres tenen alguna cosa a dir en aquest procés, i poden bloquejar-hi l'entrada. Interessarà trobar una solució pragmàtica.
Quina és l'actitud de les institucions europees respecte al debat de la independència de Catalunya?
Força contrària. La UE i els estats membres s'ho miren des de certa distància, perquè hi ha inestabilitat a causa de la crisi econòmica. Entrar en un debat sobre la independència de certes regions d'Europa seria obrir una font d'inestabilitat.
Quina és la posició del govern alemany sobre el debat sobiranista que hi ha a Catalunya?
Es tracta com una qüestió nacional i no hi ha discussió política en aquest sentit. Crec que li interessa el diàleg. No crec que hi hagi contactes entre el Govern i Alemanya.
Què hauria de fer el govern espanyol per frenar el sobiranisme?
Si la gent que viu a Catalunya té un sentiment de frustració, creixen els partidaris de la independència. Per tant, i des del punt de vista de Madrid, jo oferiria una tercera via. Això podria passar per un pacte fiscal o per augmentar l'autonomia.
L'executiu de Mariano Rajoy ja es va negar al pacte fiscal.
Una part important del mapa polític espanyol té por de donar més competències a Catalunya, i té por que si és menys solidària això vagi en detriment de la cohesió del país.
Si Madrid no vol negociar el referèndum, ¿veu viable una declaració unilateral d'independència?
Això hauria de comptar amb una majoria al darrere després d'unes hipotètiques eleccions anticipades. Si Madrid diu que no al referèndum pactat, es poden trencar PSC i CiU. És un escenari complicat. Malgrat tot, jo penso que Madrid ignoraria una declaració unilateral.
El govern espanyol s'esforça a dir que l'estat propi no és viable.
En termes econòmics, l'estat propi és viable. Catalunya té una potència substancial. Hi haurà grans reptes i, sent pragmàtics, s'ha d'admetre que seria complicat construir un estat -un gran repte- al marge del mercat comú. En tot cas, hauria d'haver-hi un interès de les dues parts. El problema bàsic és com va el procés. Si es fa de manera civilitzada, els costos poden ser reduïts.
30/10/2013, 14:28
Quan Oriol Pujol agafava el vol d'El Al de Londres a Tel-Aviv, l'1 de novembre del 2011, la seguretat de l'avió li va demanar què hi anava a fer, a Israel. 'Entrevistar-me amb el president Peres', va respondre amb naturalitat. El Mossad no està per brocs i li van aplicar el grau u d'interrogatori, el llarg. No únicament anava de debò, sinó que a Jerusalem va signar un seguit d'acords estratègics amb el govern. A les reunions, la delegació catalana explicava sense ambigüitats que treballaven per constituir un estat.
Israel té uns quants motius de desafecció envers Espanya, que li va negar durant decennis el reconeixement i de la qual diu que 'promou i sufraga activitats pro-palestines'. El consolat espanyol a Jerusalem acull cada divendres una reunió de les ONG que col·laboren amb els palestins i en desplega l'aparat logístic. Tanmateix, el punt és els antecedents històrics, el 'contubernio judeomasónico', l'aliança amb Hitler i la continuïtat evident entre Franco i el govern actual. Si algú té memòria al món és el poble jueu.
Catalunya té una relació estreta amb Israel iniciada per Jordi Pujol, que manté una consideració molt alta entre els mandataris del país. Ramon Tremosa fa una feina constant des de la delegació per a les Relacions amb Israel de la Unió Europea i Artur Mas hi anirà aviat per reforçar-hi lligams.
La diplomàcia catalana veu factible un reconeixement ràpid. És un fet important perquè Israel representa tretze milions de jueus de tot el món i, molt especialment, els cinc milions i mig de nord-americans, que formen potser el 'lobby' més poderós del país, amb influència molt directa des de la Casa Blanca a les productores de Hollywood.
L'ambaixador dels Estats Units a Londres ha admès en una entrevista a la BBC la possibilitat que Catalunya s'independitzés. Tots els infants del seu país estudien que han arribat on són gràcies a la declaració unilateral d'independència de les Tretze Colònies el 1776. García-Margallo s'atrevirà a dir-los que la constitució espanyola fa inviable una acció equivalent dels catalans? És improbable, perquè el ministre, en la rebequeria de la setmana passada, va convocar els ambaixadors de Letònia i Lituània, però no pas el dels Estats Units.
Al Regne Unit ja hi ha hagut moltes declaracions favorables a la independència de Catalunya, començant per la del primer ministre, David Cameron, adreçada concretament a Rajoy. Gibraltar hi ajuda i empeny. Com ajuden les insídies constants de l'heroi de Perejil, Federico Trillo, l'únic ambaixador a Londres de què es té memòria que no parla anglès. Un diputat li va suggerir fa poc: 'Agafi el "sombrero", el ruc de palla i la sangria i foti el camp.'
Sembla fora de dubte que els tres bàltics donaran suport a Catalunya en el moment decisiu, malgrat les coaccions de García-Margallo, o potser gràcies a aquestes coaccions. És probable que la majoria de països sorgits d'un procés constituent el segle passat mostrin comprensió per Catalunya si no tenen cap interès molt concret amb Espanya. A Europa n'hi ha una colla: Noruega, Finlàndia, Bulgària, Romania, Hongria, República Txeca, Albània, Irlanda, Islàndia, Malta, Xipre, Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia, Bòsnia, Eslovàquia, Montenegro, Kossove... Al món n'hi ha dotzenes.
Jordi Pujol va tenir un paper decisiu en la independència d'Eslovènia, la primera república que es va escindir de Iugoslàvia, amb converses directes amb el canceller alemany Helmut Kohl, en un episodi reconegut pel govern de Ljubljana. Cal tenir present també Polònia, que va haver de vessar molta sang per atènyer la independència i, a més, escalarà posicions dins la UE si Espanya perd població.
Què hi feia l'ambaixador d'Irlanda a la seu de la Generalitat a Madrid l'11 de setembre, quan els falangistes la van assaltar? Què hi feia un representant de l'ambaixada dels Estats Units?
Flandes, que és el 60% de Bèlgica, té una bona relació amb Catalunya. I el president flamenc, Kris Peeters, s'ha entrevistat amb Mas i hi ha signat acords quan ja s'havia declarat secessionista.
L'opinió pública portuguesa va prenent posició en favor de Catalunya. Els mitjans rememoren aquests dies que el país va aconseguir la independència perquè Castella va haver d'enviar les tropes contra el Principat a la guerra dels Segadors. Un altre país –o uns altres– a la península Ibèrica faria guanyar pes a Portugal i la relaxaria de la presència abassegadora d'Espanya.
Hi ha estats d'Europa que tenen una gran consideració per la democràcia que sovint passa per davant d'interessos estratègics, com és el cas dels escandinaus: els bàltics es van passar unes quantes setmanes als llimbs fins que la humil Islàndia els va reconèixer, i darrere hi va anar tot el món. També els Països Baixos, que donen molta importància en els llibres d'història a les malvestats dels 'tercios' espanyols en la lluita per la pròpia llibertat.
L'Argentina, Veneçuela, Cuba i Bolívia han tingut enganxades directes amb el govern de Rajoy. La consideració d'aquests països per la 'madre patria' –s'hi podrien afegir l'Equador o Nicaragua– queda reflectida sovint en la premsa local: 'Creen que todavía están ofreciendo espejos a los indiecitos', titulava un diari de Caracas. Cuba no evocarà el suport dels catalans el 1898? Es pot intuir que la majoria de repúbliques americanes recordaran els 'libertadores', i si no ho fan els governs ho farà l'opinió pública. Un baròmetre del prestigi internacional d'Espanya és la influència que té entre les antigues colònies. Mentre França o el Regne Unit lideren amb solvència la Francofonia i la Commonwealth, Espanya és vista amb recel o sarcasme per una Hispanitat no constituïda.
Hi ha països impensats que poden posar-hi un gra de sorra. Potser la persona més venerada a Timor Oriental és Francesc Vendrell (Barcelona, 1940), qui, com a representant personal del secretari general de les Nacions Unides, va aconseguir que l'ONU hi imposés un referèndum d'autodeterminació el 1999, cosa que va aturar el genocidi sistemàtic practicat per Indonèsia. La llibertat de Timor és deguda molt directament a la tenacitat de Vendrell, que és íntim del primer president i Nobel de la Pau, José Ramos-Horta, que va néixer portuguès i sap perfectament què és Catalunya. Són lluny i són pobres, però són un vot a l'assemblea general de les Nacions Unides.
Ban Ki-Moon, el secretari general actual, va anunciar a Andorra (territori lliure dels Països Catalans, un més) de manera pública i oficial que calia 'respectar les aspiracions genuïnes dels pobles', en referència a Catalunya. Un suport cabdal, com prova el fet que gairebé tots els mitjans espanyols silenciessin la notícia.
El president del parlament europeu, Martin Schulz, un editor cultivat que admira i coneix Jaume Cabré i s'ha declarat amic de Catalunya, ha lamentat obertament no haver pogut aconseguir el reconeixement del català a la cambra per culpa del boicot de dos vice-presidents, Alejo Vidal-Quadras (PP) i Miguel Ángel Martínez (PSOE).
Fins aquí una quarantena de països i dos notables en organismes internacionals clau. Només que un terç es pronunciïn en favor de Catalunya ja fan gruix de sobres i n'arrossegaran molts més, que no tenen arguments per a oposar-s'hi. Qui es pot situar sense rubor contra el dret d'autodeterminació? No hi ha precedents que s'hagi negat el reconeixement de cap país que s'hagi declarat independent aquestes últimes dècades a Europa. Hi ha ningú que pugui creure que la pacífica, democràtica i europeista Catalunya serà el primer?
Ningú no vol enquistar un problema, i menys al cor de la Unió Europea; val més resoldre'l de seguida. La prova és que ni un sol estat no ha respost a García-Margallo en la seua croada global contra Catalunya.