No tinc del tot clar que pretenen des d'aquestes dues associacions, al meu parer, tot plegat sembla un cop més, que sigui una nova manera d'alentir el procés de secessió.

Molts pensareu que sóc fatalista, radical, partidista... i casi que us puc entendre. Però ara vull fer-vos arribar els motius del perquè d'aquesta reflexió.

Moviments com aquests han anat sorgint des de la transició i començaments de la democràcia als anys 70 fins ara encetada ja la segona decada de segle XXI. N'hi ha hagut que fins i tot van omplir el Camp Nou, que han arribat a manifestar-se a Brussel·les amb més de 10.000 patriotes, les consultes populars on ens vam mobilitzar centenars de milers d'independentistes d'arreu del territori, o la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 a Barcelona, sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim" on varem ser un milió i mig de catalans protestant en resposta a la sentència sobre l'Estatut del Tribunal Constitucional, val a dir que la cantarella 'In-Inde-Independència!" fou indiscutibliment el crit unanànime de tothom.

Ara bé, doncs en que ha acabat tot això, ja som independents? Tenim estat propi? No. 

No, perquè no ha tingut repercussió parlamentària. Tret dels quatre diputats que va treure a les eleccions autonòmiques del 2010 la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, també anomenada SI, Solidaritat Catalana o Solidaritat a seques.

Fins que les forces polítiques que han votat a favor del dret d'autodeterminació (CiU, ERC i ICV) no ho portin al Parlament seriosament, sense retòriques ni giragonses i amb unes premisses rigoroses, contundents i alhora aglutinadores, totes les accions que puguin fer des dels municipis la societat civil, no ens duran enlloc més que on som ara.

És per això que sempre, des de Solidaritat s'insta als partits abans esmentats a arribar a un acord nacional, seguir el full de ruta que diverssos intel·lectuls i experts en la matèria han el·laborat, i començar el camí cap a la llibertat, que a més a més ens lliurarà , com tot apunta, d'enfonsar-nos, econòmicament parlant, amb Espanya.

No oblidem els atacs a la cultura i a la identitat, tant al Principat com a la resta dels Països Catalans, i la creixent catalanofòbia, així com l'etern espoli i l'abandonament en infraestructures.

Visca Catalunya lliure!

Robert Castells Ferrús 

 

 


 
Comparteix:
  • Facebook
  • Twitter
  • E-mail
  • Google