Què pot tenir de bo la "Globalització"?
06 Agost, 2008 15:07
Publicat per dmuste,
Els meus treballs
La reestructuració econòmica global prové de les teories anomenades “de la modernització” les quals, com diu la introducció teòrica, tenen una visió típicament occidental, tal com s’escau a un origen també típicament occidental. Segons el meu punt de vista, a més a més del nostre sentiment de superioritat i de les idees subjacents de la teoria de la modernització dels anys 50 i 60 de falta de visió crítica, d’ignorància de les històries de les societats no occidentals i de que el progrés ve de la mà d’occident, aquesta reestructuració econòmica també prové d’unes idees matriu que estan en el fons de la nostra cultura i que conformen la nostra forma de pensar i, en conseqüència, d’actuar.
La idea bàsica més pertorbadora fermament gravada en les nostres ments és la de que la persona humana està al servei del sistema econòmic i no a l’inrevés. Aquesta idea que ens sembla tant natural que gairebé ningú qüestiona té efectes trasbalsadors aplicada a la pràctica, és llavors que resulta admissible que els diners no han de tenir barreres però les persones sí. Ens trobem fins i tot amb el fet que les transaccions dels mercats financers no paguen impostos, a diferència de la resta de transaccions.
Quan Adam Smith, pare de la visió del progrés econòmic propi de la teoria de la modernització, deia que l’home era naturalment egoista i que el motor de la seva acció era la satisfacció dels seus desitjos personals, també deia que per tal d’obtenir beneficis econòmics que li permetessin proveir al seu plaer personal dins de l’ordre social, havia de resoldre primer les necessitats alienes. És a dir, si vol tenir guanys ha d’aconseguir compradors i, si fa una feina que no existeix, a més a més d’obtenir guanys, resol una necessitat social. Així, doncs, el propi Adam Smith va reconèixer les arrels egoistes de l’economia que sorgia producte de la revolució industrial i, al mateix temps, la necessitat d’un ordre social, encara que no és aquesta la interpretació que habitualment se li dona als seus textos perquè ell mateix parlava d’una ma invisible (fins i tot als economistes els agrada la màgia), o la lliure competència, que pal·liava els desequilibris.
No es pot dir que la globalització sigui un fenomen recent. El cert és que els inicis del capitalisme van ser molt durs i carregats de tensions socials, destrucció de la pagesia i violència allà on va arrelar. Tanmateix, ara no és tant diferent de llavors essencialment, encara que el sistema econòmic s’hagi desenvolupat i sí que es poden constatar moltes diferències en quant a la mida i l’organització. Per aquesta raó, la Núria Benach parla de l’ambigüitat temporal de la globalització.
En la línia de Karl Marx de criticar el capital tenim el senyor E.F. Schumacher, un dels economistes més crítics amb la reestructuració econòmica, autor del famós llibre d’economia “El petit és bonic” (1973). En aquest llibre Schumacher parteix de la manifesta incongruència, però d’influència dominant durant dècades, que confonia avançament amb major producció, identificava progrés amb augment del Producte Nacional i, sobretot, semblava ignorar el contrasentit de construir un món de suposat desenvolupament il·limitat amb recursos estrictament finits, com són les reserves fòssils. Així com Lord Keynes, un dels “profetes” del pensament econòmic dels anys 30, postulava que “el progrés econòmic només s’obté si utilitzem aquests poderosos impulsos humans als quals la religió i la saviesa tradicional s’oposen” (pàg. 29), Schumacher dedueix que “si els vicis humans com la cobdícia i l’enveja es cultiven de forma sistemàtica, el resultat inevitable serà llavors, ni més ni menys, el col·lapse de la intel·ligència”, per tant, “la saviesa exigeix una nova orientació de la ciència i la tecnologia cap al que és orgànic, ponderat, no violent, elegant i bell” (pàg. 32), aquestes característiques podrien definir ben bé una forma de fer les coses de forma més femenina.
En la seva diagnosi diu també: “l’home, en la metròpolis moderna manifesta un alt grau d’anonimat, atomització, a més a més d’aïllament espiritual a un extrem virtualment sense precedent en la història de la humanitat”. En front a l’enorme concentració urbana que s’ha vist (més encara en Amèrica Llatina que a Europa), amb ciutats cada vegada més gegantines i inhumanes, en una perspectiva de recerca de convivència i de “proximitat” civil, Schumacher advoca per “reconstruir la cultura rural” (pàg. 112) amb l’esforç descentralitzador que la tecnologia contemporània sense dubte facilita. Va proposar la idea del petit dins de l’immens, el valor de la producció i el consum local, i va promoure la teoria de la descentralització. Les seves propostes prescriuen una orientació cap a estratègies regionals de desenvolupament en l’era de la globalització.
També afirma que “en cert sentit, el mercat constitueix la institucionalització de l’individualisme i la no responsabilitat” (pàg. 42) i contínua més endavant “la idea de que una civilització pugui sostenir-se en base en la transgressió (com la comentada), constitueix una monstruositat ètica, espiritual i metafísica. Seria aconduir els assumptes econòmics de l’home com si en realitat la gent del tot no importés” pàg. 141). La visió de Schumacher té un enfocament holístic, el 1974 afirmava que “sense dubte, la tasca de la nostra generació és de reconstrucció metafísica” i proposava una teràpia integral davant de la cruel diagnosi d’empobriment humà, no tant material com espiritual, així doncs, el seu llibre “El petit és bonic” reivindica tant la necessitat d’una educació permanent humanista, una relació radicalment diversa entre les persones i la tecnologia, la urgència d’elaborar o reconstruir mecanismes ciutadans de convivència i l’ús sostenible de la terra, tot això tant en el pla local, com a nivell global.
Hi ha un altre economista que ens pot ajudar a reflexionar per la importància dels reptes que ha plantejat a l’actual model econòmic, es tracta d’en Amartya Kumar Sen, Premi Nobel d’Economia el 1998 per la seva contribució a l’anàlisi del benestar econòmic. La seva obra més reconeguda és el seu assaig “Pobresa i fam: un assaig sobre el dret i la privació” (1981). En aquest text Amartya K. Sen va demostrar que la fam no és conseqüència de la manca d’aliments sinó de desigualtats en els mecanismes de distribució d’aliments. A part de la seva investigació sobre les causes de la fam, el seu treball en el camp de desenvolupament econòmic ha tingut molta influència en la formulació de l’Índex de desenvolupament humà (IDH) de les Nacions Unides. Sen ha estat una altra excepció entre els economistes del segle XX per la seva insistència en preguntar-se qüestions de valors, llargament abandonades en la discussió econòmica “seria”.
L’aportació revolucionària de Sen en el desenvolupament dels indicadors econòmics i socials és el concepte de capacitat. Per a Sen, tenir el dret constitucional a votar no significa res si no es reuneixen totes les condicions per a que els ciutadans puguin exercir la capacitat de votar, com per exemple l’accés a l’educació o mitjans de transport per a accedir a les urnes. Quan hi ha fam la llibertat per a comprar aliments no es perd, però sí la capacitat per alimentar-se. Sen va treballar conjuntament amb Martha Nussbaum per a palesar la situació de les capacitats de les dones davant del desenvolupament, fruit d’aquest treball fou el llibre “Dones i desenvolupament humà” (2000). Segons el llibre, en la major part del món, les dones adoleixen del més elemental per al desenvolupament d’una vida humana, reben una alimentació inferior als homes, tenen una salut més precària i són més vulnerables a la violència física i a l’abús sexual. En molts països, les dones tampoc poden participar en la vida política, ni tenen els mateixos drets i llibertats que els homes. Aquests i altres obstacles i privacions impedeixen que les dones puguin desenvolupar les seves capacitats humanes – cognitives, emocionals, imaginatives – en la mateixa mesura que els homes. Es combina la filosofia clàssica i contemporània, l’economia i el dret. Nussbaum ofereix un enfocament radicalment nou sobre com comprendre la qualitat de vida i sobre quin ha de ser el llindar mínim que els governs han d’assegurar als seus ciutadans i ciutadanes per a que puguin desenvolupar les seves capacitats com a éssers humans, ofereix un esquema d’acció de valor universal aplicable allà on es doni una situació de desigualtat i d’injustícia.
En un període de pocs anys hi ha hagut una profunda reestructuració del sistema internacional, ja que s’ha acabat una època pel que fa al tipus de relació entre els Estats, els pobles i els agents socials i econòmics nacionals i transnacionals. La reestructuració econòmica global es reflecteix, principalment, en la creació de noves estructures internacionals de caire econòmic, el creixent desenvolupament d’empreses multinacionals arreu del món i en el creixement de la població de les ciutats. Totes aquestes circumstàncies generen noves condicions socials.
Històricament, les empreses multinacionals, van aparèixer en el segle xix amb l’auge del capitalisme industrial. Les empreses multinacionals modernes van sorgir durant la segona meitat del segle xix i, més concretament, després de 1870, és a dir, entre 1870 i la Primera Guerra Mundial. Durant aquest període es van fer palesos els motius pels quals les empreses van ampliar les seves operacions enllà de les seves fronteres nacionals: la recerca de nous mercats i l’obtenció de nous recursos productius. Avui dia, aquests motius continuen vigents.
Actualment, l’activitat empresarial internacional ha sofert un canvi estructural d’abast molt important. Les grans empreses continuen sent responsables d’una part significativa de la inversió internacional i es constata una tendència cap a les fusions internacionals de gran escala. Simultàniament, també ha augmentat la inversió estrangera realitzada per petites i mitjanes empreses, les quals tenen avui dia un paper significatiu en el panorama internacional. Les aliances estratègiques i les relacions més estretes amb proveïdors i contractistes tendeixen a desdibuixar els límits de l’empresa.
La ràpida evolució de l’estructura de les empreses multinacionals també es reflecteix en les seves activitats en els països en vies de desenvolupament, on la inversió estrangera directa ha enregistrat un ràpid creixement. Les empreses multinacionals han diversificat les activitats en els països en vies de desenvolupament, abans limitades a la producció primària i a les indústries d’extracció, i ara s’endinsen en la fabricació i el muntatge, el desenvolupament del mercat interior i els serveis.
Els avantatges creixen quan les empreses multinacionals subministren a preus competitius els productes i serveis que volen comprar els consumidors, i quan proporcionen bones rendibilitats als oferents de capital. Les seves activitats comercials i inversores poden contribuir a la utilització del capital, de la tecnologia i dels recursos humans i naturals, facilitar la transferència de tecnologia entre les regions del món i el desenvolupament de tecnologies, o fins i tot contribuir a la capacitació formal i la formació en la pròpia feina, al desenvolupament del capital humà en els països d’acollida.
Tanmateix, amb motiu del fet de que la competència internacional s’ha intensificat extraordinàriament com a conseqüència de la caiguda de les barreres comercials que en el passat dificultaven l’intercanvi de béns i serveis, de la dràstica reducció dels costos dels transports i les comunicacions internacionals, i de l’aparició de nous actors en el comerç i la producció mundials, en els anomenats nous països industrials, el que moltes vegades ha succeït és que els moviments de capital, també per a beneficiar-se d’incentius fiscals i d’una legislació més laxa, han anat en paral·lel a la demanda de mà d’obra barata, una certa crisi d’ocupació, un deteriorament de les condicions de treball, una reducció de la capacitat d’influència dels treballadors i treballadores en les polítiques laborals, el traspàs de la població laboral cap a condicions de treball més insegures i precàries, l’expoliació dels recursos naturals, l’alteració o destrucció d’ecosistemes, molt poca preparació per a la realització de la feina i tampoc hi ha hagut cap transferència tecnològica. Seria el cas de les empreses maquiladores de Mèxic o altres fàbriques de roba del Marroc, Hondures o Guatemala, un exemple de la incidència d’un procés global (deslocalització de la producció) en un àmbit local.
La competència econòmica entre països que ve acompanyada per una tendència a la regionalització, o a la constitució de macroblocs econòmics i polítics, que no solament es formen per comerciar amb avantatge en el seu àmbit intern, sinó per tal d’incrementar les seves capacitats i competir millor en l’economia global. La unificació del mercat mundial, l’expansió transnacional del capital financer i industrial, la transformació i unificació de les formes productives i el desenvolupament exponencial de les comunicacions estan donant lloc a una globalització, no pas nova però de dimensions sense precedents històrics. Les estructures internacionals de mercat existents en l’actualitat que analitzen, impulsen, coordinen i estableixen suggeriments i regulacions en el desenvolupament dels mercats transaccionals i les seves polítiques econòmiques i socials, sense voler ser exhaustiva en la seva enumeració, són el Mercat de països dels Balcans, el Consell de Cooperació del Golf, la Comunitat d’Estats Independents, el Mercat de Centreamèrica, el Mercat dels països de la Comunitat Andina, el Mercat de països EFTA, MERCOSUR, NAFTA, la Unió Europea, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i l’Organització Mundial del Comerç.
Aquesta circumstància té el seu reflex en la geografia amb el desenvolupament físic de les ciutats. Existeix un moviment mundial de creixement de les ciutats, de forma que la població urbana s’ha gairebé triplicat en 50 anys i el creixement a les regions menys desenvolupades és de fins el 555%. Les ciutats es consoliden com a motors econòmics mundials que acumulen tota mena de capital: industrial, monetari, humà, coneixements, comunicacions, etc. I conformen el que Saskia Sassen anomena ciutats globals, dins de sistemes mundials.
A tots aquests fenòmens s’hi ha afegit la «deslocalització», és a dir, la separació entre el lloc on es realitza l’activitat productiva i l’indret on es consumeix el bé o servei en qüestió. Cada vegada més, perquè els països desenvolupats aconsegueixin competitivitat cal que localitzin l’activitat en països amb costos molt més baixos.
Les empreses multinacionals o globals tenen un paper important en el procés de la globalització. Es pot dir que són elles les que han impulsat aquest procés. En canvi les ciutats són les responsables de la redistribució de la riquesa que genera l’economia global i local, de tota la regió urbana. Les ciutats també estableixen vincles interurbans amb l’objectiu de enfrontar assumptes de l’abast de la inversió transnacional, el comerç, el turisme, la producció industrial o els intercanvis culturals. En aquest procés es van configurant grans àrees regionals d’activitat econòmica més o menys especialitzades, ja sigui en serveis comercials i bancaris, activitats manufactureres, mercats de capitals, centres d’extracció-producció i transport d’energia, agricultures especialitzades, etc.
Les grans ciutats del món formen àrees metropolitanes o regions urbanes i moltes vegades, malgrat funcionar com a unitats no comparteixen límits o competències administratives o no hi ha un ens administratiu conjunt per a tota la població. Així, doncs, en molts casos hi ha una manca de planificació a totes les escales que acondueix a un creixement de la ciutat indomable i accelerat que deixa a la nova població sense els serveis i drets bàsics per a poder habitar-la.
Les transformacions urbanes de les ciutats venen donades per la globalització de capital, el treball i la cultura, la formació d’una nova economia i també per l’impacte de la revolució de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), una eina invisible però imprescindible, sense ella l’organització internacional descrita fora impossible. D’aquesta forma, una de les principals transformacions de la ciutat-regió global és que es projecta cap al món sencer, de dins cap a fora i de fora cap a dins, així es produeix la creació dels espais urbans més heterogenis que mai han existit i alhora també hi ha els espais que trobes a tot arreu del món, vagis on vagis, i que semblen tots iguals i trobes les mateixes marques de comerços a tot arreu del món. Això sí, si com a ciutat no tens aquesta identitat o capacitat diferenciadora et dissoldràs en el cúmul de la gran magnitud de la informació existent i no existiràs per al món.
Per saber l’abast del descrit i comprovar algunes de les afirmacions fetes fins ara hi ha un exercici molt fàcil: mirar les etiquetes i la procedència dels articles que ens envolten, quants n’hi ha que són locals? o encara més, i la matèria primera dels productes fabricats a Espanya d’on prové? i encara un tercer pas, d’on prové l’energia que s’ha utilitzat en la fabricació? Europa no podria sobreviure a un tall de subministrament energètic. La veritat és que et quedes bocabadat dels resultats d’aquesta investigació casolana, ni els electrodomèstics, ni els nostres cotxes, ni la nostra roba estan produïts, majorment, a Espanya. Ni la fusta dels mobles, ni la pasta dels nostres llibres procedeix majorment d’Espanya. Aquest seria un altre exemple de la incidència d’un procés global en el nostre territori.
I quan et sembla que ho tens clar, sorgeixen noves preguntes: com és possible que si les matèries primeres, els productes i l’energia de la que gaudim provenen de països pobres nosaltres tinguem de tot i ells continuen sent pobres? una resposta a aquesta pregunta és el comerç desigual. L'actual model de globalització és asimètric i excloent, les forces del lliure mercat no distribueixen la riquesa i cal la intervenció dels governs i les organitzacions internacionals.
En general, el comerç beneficia a tothom, ara bé: qui és qui marca els preus ara? els mercats financers. El comerç financer és 50 vegades més gran que el comerç real i existeix una desproporció en les negociacions entre les empreses transnacionals i els governs.
Podem dir que l’entorn és un dels factors que més influeixen en la desigualtat. En aquest sentit, la divisió entre democràcia i no democràcia en l’actualitat és fonamental i influeix en la desigualtat. Quan mirem el desenvolupament econòmic en termes de capacitats i no de renda per càpita, veiem que quan en els països no hi ha democràcia, ni per tant, partits de l’oposició, ni premsa lliure, ningú s’atreveix a desafiar al govern i la informació no flueix ni es té visió de conjunt. A l’Àfrica hi ha una gran relació entre fam i democràcia, als països no dictatorials, com Zimbabwe o Botswana, malgrat tenir grans problemes d’alimentació no han patit mai fam epidèmica. La manca de democràcia agreuja les desigualtats.
La necessitat de crear condicions perquè totes les nacions, comunitats i individus puguin accedir al desenvolupament continua sent una demanda sense resoldre. Tot i que el percentatge de persones que viuen en l’extrema pobresa ha disminuït, la quantitat total ha augmentat degut a l’augment demogràfic i la globalització ha tendit a radicalitzar les desigualtats entre els éssers humans. La comunitat internacional haurà de revisar les polítiques de cooperació i de relació econòmica, i generar les condicions perquè siguin les mateixes nacions pobres les que defineixin els seus models i estratègies de desenvolupament. Cal tenir en compte que l'ajuda al desenvolupament es troba al seu nivell més baix des de 1947, època del Pla Marshall.
Amb els avenços experimentats pel liberalisme econòmic i la globalització durant els últims anys, sembla que l’empresa guanyi pes davant de governs i altres institucions mentre es consolida la seva consideració com a principal motor de creació de riquesa, progrés i desenvolupament, motiu pel qual és necessari que en aquest segle que ara comença dugui a terme un paper de més responsabilitat social, l’anomenada responsabilitat social corporativa. Les empreses multinacionals tenen l’oportunitat d’impulsar polítiques de pràctiques exemplars, encaminades al desenvolupament sostenible, que vulguin garantir una coherència entre els objectius socials, econòmics i mediambientals. Moltes empreses multinacionals han demostrat que el respecte de normes de conducta estrictes pot millorar el creixement.
Existeix un consens gairebé general sobre el fet que l’obertura de fronteres al comerç exterior no soluciona per ella mateixa la falta de desenvolupament. Es tracta, per exemple, d’entendre com una font d’oportunitats de negoci l’anomenada base de la piràmide, els 4.000 milions d’habitants de la Terra que viuen en la pobresa amb ingressos inferiors als quatre dòlars diaris. Només així, es considera, poden aquests milers de milions de persones excloses d’uns mercats tradicionalment dissenyats per a poders adquisitius més elevats, accedir al desenvolupament social i econòmic que pot suposar-ne l’accés a béns i serveis bàsics i assumir els postulats del propi Adam Smith de que no hi pot haver una empresa reeixida en una societat fracassada.
Les empreses multinacionals i els Estats persegueixen objectius específics. Els Estats necessiten les empreses i les empreses necessiten els Estats; les relacions són de col·laboració i de competència al mateix temps. Les empreses multinacionals volen desenvolupar i mantenir l’accés a grans mercats; els Estats volen protegir-se dels estralls de la competència econòmica global; i els blocs regionals avancen, en certa mesura, cap a la consecució d’aquests dos mateixos objectius. Per tant, és necessari establir un diàleg sobre l’empresa que se centri en la condició de «ciutadana». Cal dialogar, doncs, sobre el paper que juga l’empresa en la xarxa de la qual forma part, juntament amb les institucions públiques, organitzacions civils, etc. I aquest diàleg forçosament ha de tenir en compte la relació de poder entre les grans corporacions i les empreses multinacionals respecte dels estats.
Resumint, el repte és comptar amb polítiques públiques del mateix abast que el propi desenvolupament econòmic i lideratge, comptar amb xarxes de protecció social que protegeixin els pobres i posar en marxa programes de desenvolupament que ajudin a la creació de capacitats tècniques i administratives i de foment de la democràcia, de forma que l’actual globalització excloent i fragmentada ha de ser substituïda per una globalització influent, solidària i sostenible.
http://www.cafebabel.com/cat/article/21363/anselm-grun-mentre-la-globalitzacio-nomes-afavoreixi-al-mes-fort-sera-una-malediccio.html