LA BICI DE L'ALBERT

Que dura que és la de carretera

Doncs si, és molt dura la bici de carretera. No té amortidors, les rodes són primes i seques, el manillar és dur i recargolat, i el seient petit, estret i... dur, molt dur.

No sé si és així, o bé que l'agafo molt de tant en tant, i quan l'agafo em destrossa. Però els ciclistes que venim de l'època dels vuitanta tenim les dues bicis, la de muntanya i la de carretera. I com que no volem que es rovelli cada dos o tres mesos fem una sortida amb la de carretera, i així l'Alfred queda content.

Avui hem aconseguit arribar a Porrera.

A Riudecols per una variant

L'esmorzar va ser a Riudecols, però aquesta vegada el Ricard ens hi va portar per una ruta nova. El senderó de Riudoms cap a Les Borges és prou bonic. Aquest cop no feiem gaire pujada perquè es reincorporaven al grup els dos lissiats que ja portaven més de sis setmanes sense tocar bici.

Tombant, tombant, vam sortir onze ciclistes. Això ja comença a ser una colla de bikers que fa patxoca.

Guaita quina relíquia de pont que tenen a Les Borges. És una xulada.

Una bòbila torta.

La botiga convida a esmorzar

Com cada any, esmorzar pagat al Castell d'Escornalbou. S'hi ajunta molta gent, tant de carretera com de muntanya (i alguns/es que pugen en cotxe). Feia un airet fred que per als calorosos ens anava molt bé.

La foto de rigor, vista des de dins.

El grup de bikers vam pujar pel Capità Enciam (l'Holandès) i la rampa de Ca l'Amadeu de Vilanova. La baixada en direcció Duesaigües va servir per fer el caraquillet i continuar el descens pel pantà i Montbrió. Aviat a casa. 

CLATELLADA A SANTA MARINA

El Carlos de Sta. Marina es va passar una mica: 8,30 per unes llesques amb llonganissa a la brasa. Per això vam decidir que diumenge vinent esmorzaríem a Riudecanyes, allí vas a tiro segur.

El Director Tècnic i el Director Esportiu donant les últimes consignes abans de continuar amb l'etapa. Quins consells, quina estratègia, quina experiència, com es nota que són dos gats vells.

Va venir el Cris, des de Londres, ja s'està convertint en un habitual dels caps de setmana d'agost.

Ocu al dato !!  El Manolo deixant al Jordi en plena baixada. Val a dir, que el Jordi s'acabava de fotre una gleva i no les tenia totes per sobre les pedres.

I abans d'arribar a casa és aconsellable desinflar les rodes. Em va semblar entendre que d'aquesta manera hi ha una connexió especial entre les pedres del terreny i el cul. 

Cambrils-Bonmont-Planes del Rei-Masriudoms-Masboquera-Castelló-Vandellòs i cap a casa.

Augmenta la colla

Aquest últim diumenge es va anar a Riudecols passant per la Bassa del Gos (damunt de Botarell) i ens acompanyaven 4 o 5 ciclistes no habituals. La cosa va anar bastant bé, les forces estaven bastant equilibrades i el ritme va ser homogeni.

De nit, també.

I tant que si, de nit també es pot anar en bici. No s'hi guipa gaire, però si vas més de 100 ciclistes amb els fars corresponents la cosa millora.

Aquest dissabte passat es va anar a sopar a l'Ermita de la Roca. Sortíem de Cambrils cap allà a les nou del vespre i arribàvem al Pi Rodó cap a dos quarts de dues de la matinada.

És d'aquelles sortides anuals que es fan divertides perquè hi ha molta gent diferent, perquè es va de nit, però també perquè el sopar de beguda -gelada- i meló i síndria fresquíssims senten la mar de bé. És que de nit el Sol no crema, però la humitat ambiental fa que no paris de suar, i es necessita reposar molt de líquid.

18 de juliol, dia de l'ascensió al Castell

Érem poquets perquè n'hi ha que estan de vacances, altres tenen la cuixa fotuda, l'altre la clavícula, n'hi ha que fa temps que s'han abandonat, però els que quedem al peu del canó vam decidir fer l'ascensió al Castell d'Escornalbou.

Pujar pel camí del davant de Ca l'Amadeu té tela. És molt pedregós, empinat i hi ha unes volades de mosquitets que es posen al davant del nas i et van acompanyant durant tota la pujada. Vaja, igual que li fan al Contador i l'Schlek el moscardons de les muntanyes franceses.

A l'esmorzar vam estar acompanyats per la secció d'esguerrats de la colla demostrant que ni les lesions físiques poden impedir que l'esmorzar sigui el millor moment del matí.

Sortida del senderó que baixa de Riudecanyes.

Bé, ja ens podem considerar preparats per afrontar la sortida nocturna del dissabte vinent. 

PRATDIP. LA GRAN CURSA

Segons l'organització érem 198 ciclistes en el moment de la sortida. El recorregut era molt conegut per naltros, doncs és una de les zones per on acostumem a passar els diumenges. Feia molta calor, tanta que l'esquena cremava, i això que l'organització va disposar tres o quatre punts d'avituallament amb molt de líquid i fruita, però feia molta calor.

Però a 500 metres de l'arribada a Pratdip em trobo l'ambulància aparcada a la cuneta, amb mon germà al costat que em deia: "el Pere va aquí dintre" i pi-po-pi-po cap al Joan XXIII. Total que s'havia fotut de lloros al lloc més fàcil de tot el recorregut i es va trencar la clavícula.

Vaja, però tot no van ser desgràcies. A l'entrega de premis ens va correspondre:

Pernil per al club més nombrós

Trofeu per al participant més vell

Sopar per a dos persones per a mi i un altre per al Pere (en sorteig davant de notari, eh? que no hi va haver tongo) 

Molta calor. Ni les serps ho aguanten.

Després de molt temps vaig tornar a pujar damunt la bici. Vam anar fins a Pratdip pujant la Carabassa. Entre el repetxó de formigó i la Carabassa ens vam enveinar dos colls de 1a. categoria, però tot sigui per estar en forma el proper diumenge a la Marxa Btt de Pratdip. Hi hem de fer un bon paper, que ja ens coneixen.

Que consti que jo no la vaig matar.

Això si que no falla mai. Un bon vi amb gasosa, bocata de truita cargolada i molta xerrameca.

I després d'esmorzar s'ha de tornar a pujar en direcció Colldejou, que és com una purga del pecat de Gula que acabem de cometre.

I com que fotia molta calor vam fer una parada tècnica al xiringuito de la cosineta Bea, xampú fresquíssim a 1,50 euros, i de passada vam veure algun parell de sípies.