ESCRIT DEL DIA.- FESTA DEL AVIS I LA CORAL
01 Agost, 2008 19:45
Publicat per anforsa,
General
- CANTEU , FILLOLS...
- Autor Antoni Fortuño Sas
- Poesia escrita vers la primera actuació de la Coral de la Torre. 1992
- La participació abnegada de Josep Serra com a director tirà avant un projectedifícil de lligar. Practicament tenia que ensenyar-nos a cantar i a conjuntar les veus, a que el ritme no fallés, una labor de sacrifici que va portar amb maestria i zel, sense ser un veritable director. Una part important de l'èxit tenim que, honradament, donar-li. Gràcies Josep.
- ( Record amable al pare Conrado. Persona que en el seu temps fou mestre,
- director del grup parroquial. Així l’idea
- primera fou que la seva veu suposada parlés. Aquí consta, però, no en l’acte)
- ( En la presentació al públic, fou llegit per
- en Josep Rocamora sense que ningú
- ho sabés d’antuvi.) Escrit en un paper de sac,
- ja que me’l va prendre de les mans
- al veure’l i no em va donat temps de copiar-lo en net.
- -------- --------
- Canteu, fillols,
- amb el cor alt,
- bategant ja d’alegria.
- Ment disposta al primer cant,
- la veu n’és la romeria
- que el lloc sagrat omplirà.
- Canteu, fillols de la Torre,
- tots joiosos, amb afany.
- El tenor, la veu no ahorre
- empeny amb força a les soprans.
- Tiple i contralt no esborra
- el treball que els baixos fan.
- Amb mà ferma dirigint-ne
- les cançons desgranaran
- veus unides, acollint-ne
- la direcció principal.
- Alegreu-vos, veus precioses,
- avui, la joia n’és cant...,
- Clavells, dàlies i mimoses
- vostre cant perfumaran.
- -------- --------
- A la Coral agrair l’esforç que fan i la bellesa de les seves melodies
- Em tenen el cor robat. Com que vaig gravar tot el concert com
- acostumo a fer, provaré d’adjuntar algun dia a Box.net mp3
- algunes de les cançons amb que ens varen delectar.
- No puc assegurar-ho, no soc un expert. Sobre tot la sardana
- La Torre de l’Espanyol de veritat ho voldria Aleshores ja ho comentaria.
- Aplaudir a tots els components dones i homes,
- a la directora Anna Galcerà que és un ser excepcional
- i a la junta comandada per en J. Marqués.
- -----------------------------------------.
ESCRIT DEL DIA .- LA FONT DEL PORTAL. Fotos
31 Juliol, 2008 17:40
Publicat per anforsa,
General
Una petita colecció de fotos de l'engalanament de la plaça de la Pau
i el carrer que va a l'ermita de s. Antoni.
ESCRIT DEL DIA .- LA FONT DEL PORTAL. FESTA MAJOR ENCARA
29 Juliol, 2008 18:10
Publicat per anforsa,
General
- POSTRES.- Seguint la nostra rua de encara festa, podria situar-me en el dia dels jubilats. La festa s’acabà el diumenge i no m’ha donat temps d’aclarir-ho tot. Hi havia molta bugada de llençols i mantes i no he fet net. No he anat al dia, tot hi havent fet servir els tres blocs. Soc lent i m’hi entretinc.
- Hauria deixat per l’últim les engalanadures dels carrers com a fi de festa però ahir al sortir al matí a les set de casa ja ens treien la font que a imitació de la que hi havia a aquesta plaça honrava el lloc amb sa presència.
- No sé el motiu, per que l’amo, el constructor de la imitació, molt bé per cert, la retirat. No crec que fes nosa, nosa, però si el senyor diu que a retiro doncs a retiro. Així veïns que no han estat a la festa per motius diversos, i persones que es personen al poble per qualsevol negoci no han tingut el goig de veure una cosa tant preciosa.
- Som dimarts i en els altres carrers engalanats encara hi veig penjarelles. Aquí,no. Com si hagués passat un flam de foc, tot a fora. No entenc el per què de tanta presa. Les cambreres fan una cosa molt bona retiren de la taula tot el sobrant que fa nosa i serveixen els postres. No heu anat mai a postres a casa d’algun amic? jo si. I si fem nosa per que els ajudantes puguin seguir el seu treball ens preparen una tauleta apart i ens posen el cafè, copa i el puro ( en aquells temps de feliç glòria ) i tots gaudíem.
- Contava la mare d’una broma que va tindre lloc a Horta de s, Juan, poble del meu pare. Es veu que a casa del meu besavi hi anava cada dia a les hores de dinar i de sopar un personatge d’aquells pesats, pesats, pesats. Li gastaren bromes de tota classe i ell tant panxo, no se’n feia., - clar allí sempre i queia alguna becada que s’enfonsava boca avall i dava consol al personatge -.El meu besavi que tenia una gràcia especial, li va proposar un dia una jugada.
- -Tu ets mol jove i saltes molt, més que jo.
- - Però vos aneu molt àgil .
- - Voldria que provéssim qui salta més des del brancal fins al carrer . Ja sé que tu el faràs més llarg el salt, jo ja sé perdre.
- - Doncs quan vulgueu ho provem.
- - Anem-hi
- S’atansen a la porta obrint la porta petita. Eren portes de dos fulles amb forrellat al mig i una porta practicable que es feia servir normalment, la gran era per sortir els animals, mules i rucs ensellats amb bast i sàrria o també el carro. Aquell dia, per la broma n’hi havia prou amb la petita. El meu besavi saltà al mig del carrer i retornar a l’entrada.
- - Au, ara et toca a tu. Tens avantatge i amb la teva picardia no et costarà guanyar-me.
- Amb la innocència i amb la picardia de quedar com un gran home – que direm?- va prendre carrera des de el fons i feu un salt que ni el campió olímpic fins donar-se de nassos amb la paret contrària del carrer.
- - Au, ja m’has guanyat.
- I tancà la porta deixant-lo fora. Ja mai més tornà a traspassar aquella porta.
- No sé si molts que venen quan ja han passat les festes es sentiran defraudats...
- Sols he pintat un succés que m’ha colpit. Avui en dia tots en tenim de pressa ...per arribar tard. Ja Joan Maragall en el Cant Espiritual diu,.... al qui no més sap dir atura’t si no al mateix moment que du la mort, jo no l’entenc, jo voldria aturar tants moments de la meva vida per fer-los eterns a dintre de mon cor...
- Veure’m la foto i la guardarem com un tresor, per que tots, - SI, TOTS -els que ens delectàreu amb el fet, mereixeu un reconeixement encara que no més sigui aquí en el post DEIXALLES.
- Clar que també posaré els altres carrers engalanats. Més faltaria. Anton.
ESCRIT DEL DIA.- EL ROGET A LES MUNICIPALS.
26 Juliol, 2008 19:57
Publicat per anforsa,
General
- Ahir dia 25 - 7 - 08 va visitar-nos el preident de la Gen. de Catalunya el Hon. Sr. Montilla
- Aqui el veiem acompanyat del sr. X. Borràs i de veins del poble encaminant-se al Centre Civic per fer la inauguracio. Foto de la meva neta Tamara de nou anys d'edat. Anton.
- CAFÉ I COPA.- Si la anècdota anterior no us ha convençut de que el Roget, Petit i Valent té converses amb mi que no s’adiuen als canons establerts entre màquina i humà, qui sap, si us en convenceu quan acabeu de llegir quin cúmul de casualitats que es poden donar i per més que les porguis, en el fons estan en uns raonaments que fem servir en altres casos i ens serveixen.
- Es dona la certesa de que estan en marxa les eleccions municipals de l’any 2007. Toca. S’ha de canviar el consistori. Som el dia abans de les votacions. La propaganda de partits i candidats es cosa sabuda. Per carres, places, fins els entrants del poble hi ha pancartes i les fotos del caps de llista... No cal dir que s’han passat per les vivendes paperassa informativa del que pensa en particular cada grup.
- És ineludible. Com cada dia em poso al volant del Roget i surto del poble. L’estol de propaganda és allí molt evident. El Petit i Valent em pregunta:
- - Ja tens triat a qui votaràs, per que segons tu ens mani la pròxima ...
- - Que també saps que hi ha eleccions?
- - Crec que és evident. No soc cec. Aquí davant mateix en tens la mostra.
- - Et podria preguntar jo també a qui consideres que em de votar. Em recordo del mal tràngol que em donares quan lo del Parlament. Crec que ets un noi tossut.
- - Si, anem per aquí... Hauríem de tenir els mateixos drets que vosaltres, ja que la feina que us fem, ja em diràs.
- - Creus que totes les màquines haurien d’ anar a les urnes?
- - Clar. Nosaltres us obeíem com esclaus i hora seria que ens deixéssiu una engruna de poder. Has pensat si un dia tota la màquina es posa en vaga, però vaga efectiva. Tot...!! Parat... Què? Un caos. No us en sortiríeu. Pensa. Rellotges, mòbils, rentaplats, tractors i un llarg etc. ja em diràs que faries que jo no et portés on tu vols anar, per que ni això ens deixeu triar.
- - Bé. Tu em prepares la Rebel·lió en la Granja com la de George Orwell.
- - Que tinguis consciència que també tenim esperit nosaltres. Heu abandonat els animals o us en heu aprofitat fins subjugar-los, buscar el vostre profit d’ells i ara heu creat eix estol de servidors que cada dia van a més i podeu tenir un disgust. També tenim sentiments, amic meu.
- - O sigui que em dius que vols votar també com em deies l’altre dia? Ja veus que no t’ho permetran. Recorda...
- - Que ens posin en les llistes i acabem de fer l’indi.
- - Així ho tens clar.
- - No em diguis. T’ho demostro. Sí,sí. Ja pots dubtar. Tinc tres opcions. Mira el meu carnet d’identitat. Per la B hi tenim aquest noi jovenet que encara no ha trencat mai cap plat i que es diu BORRAS, si XAVI BORRAS., que et sembla? Bon començament...
- - Però la continuïtat, je, je, que diu el Maragall, no la veig. Seria CONXI SOLË i aquí set acaba la història. Res un fracàs i gros.
- - Et penses ser el rei... Jo tinc la M, de MARIANO, la filla de MARIANO. Qui és?
- - Que sí, la CONXI... M’he enviscat. Però l’altra... TONI...
- - PUJALS, sí, la P i ben marcada que la porto.
- M’he apartat d’ell. He callat com un mussol. He reflexionat que amb el ROGET hi he d’estar bé, per que si he d’anar a peu, em fastiguejaré i m’hauré de quedar a casa. També penso que tot això que proposa és una revolució i abans d’aquesta revolució... Quantes coses hem d’arreglar els humans? Però hi ha una cosa positiva. Estem en CRISIS i si fessin vaga, l’estalvi d’electricitat i de petrolis, etc... potser valdria la pena.
- Però, jo a peu, sense aigua fresca a la nevera.
- DEIXEM-HO CÓRRER. HI SORTIM PERDENT....
- Per que tots volem el mòbil al menys per conversar amb la parella, així quan retornem a casa podem callar i veure la tele fent una becaina.
- ---------------------------------------------------------------------------
ESCRIT DEL DIA -- A LA TORRE VE AVUI EL MONTILLA .
25 Juliol, 2008 11:32
Publicat per anforsa,
General
- CAFE I COPA.- La Festa Gran ja circula, ara anirem a missa i la NOSTRA CORAL baix la direcció de la sra. Anna Galcerà ens posarà l’esperit als núvols amb les melodies de la veu dels cantants, els celebrants faran el seu paper i un d’ells ens parlarà de la bondat del sant i de coses profundes de misticisme i bondat....
- Ara bé, l’acte que ha d’emportar-se el gall en eixa carrera de cos, o de sacs o de rucs sense xalma serà se’ns dubte la vinguda al poble del Honorable sr. d. Josep Montilla president de la Generalitat. TTindrà i tindrem el gust de rebre’l com a tal, el prohom de tots els catalans amb dedicació avui, per un ratet, de la seva presencia física que ens plaurà a demés que ens digui el que cregui convenient.
- Vull dedicar-li el pensament??? del meu cotxet Roget. Entre l’humor i la complaença poso en pàgina un post que fa uns mesos col·locava amb la millor de les intencions. Així voldria que fos acceptat. Sols el transcric. Anton.
- ---------------------------------------------------------.
- El meu cotxet, la xivalada de casa l’anomenen de nom Roget – hi ho és -, i de cognoms o llinatges, mira per on, Petit i Valent. Ja el tenim batejat. Ara aquesta propietat que tenen tots, la té i a demés em parla i m’exigeix. Que no hi doneu crèdit? Val, val, per vosaltres feu.
- Fa un temps que va haver-hi eleccions al Parlament de Catalunya. Bé, fins aquí no passa res. És extraordinari que quan em dirigia a votar i per fer-ho, entrar en el col·legi electoral, ELL, que estava aparcat a tocar de la porta d’eix lloc, al passar per el seu costat em crida suaument i em diu : - Noi, posa les claus i engega que jo també tinc que entrar a votar -. Quasi que de la sorpresa em desmaï-ho o el cor em falla i em dona un patatús i em quedo més llarg que un dia sense pa. Refet del primer ensurt, quasi sense fer-ne cas per que pensava, m’he tornat lelo o és veritat que el meu Roget em parla, ELL, remata la feina i torna a llençar la seva veu : Mira, fill, si no engegues no puc entrar, o sigui que mans a la butxaca i treballa que per això et serveixo i no vull que diguin que jo no voto i no tinc dret a... -.
- N’hi havia de fer cas? aquí els cotxes no voten que jo sàpiga. Però abans que faci un escàndol m’apropo més i amb veu calmadeta i res d’estridències li dic : - Aquí no voten los cotxes, ni en lloc. Ara això sí, passeu la ITV ...-. – Com s’entén que no voten els cotxes, jo a Barcelona, amb el meu amo anava a votar, i tant,...-. – I quan et miraven a la llista – m’ho prenia a xunga – també hi erets, és clar, si home...-. – Que no tens memòria ? El que val per a mi és el nombre que porto visible i que et demanen els mossos quan et fan parar, eh, mutxaxo...-.
- No t’enfadis – vaig pensar que Petit, però Valent i no volia que fes un espectacle, per això estan els circs. – Val, tens raó. Però confessa’m el secret a quin cotxe o marca votaves – Jo pensava que no sabia qui regnava i aquí el faria caure del ruc. Però la sorpresa... – Mira, abans votava la P, es a dir a PUJOL, i si em donava la gana la M. o sigui MARAGALL. Que et sembla...? -.
- Si, ja veig que portes una M i una P, si senyor. Però ara, aquests dos personatges estan a la reserva i ja no et serveixen, diguem a qui penses votar ara, per que et veig molt fantasiós -.
- Doncs, mira, puc triar... O Pep Montilla o el Mas. Au, posa les claus i a la feina que no hi hem d’estar tot el dia....
- ..........................................................................
- No sé, no sé. De vegades hi ha sorpreses que no les acabes de pair. Que el Roget parli. Caram,..
- -------------------------------------------
ESCRIT DEL DIA.- FESTA MAJOR I ALTRES. PUJOL-- MONTILLA?
24 Juliol, 2008 15:07
Publicat per anforsa,
General
Cliqueu sobre la foto i us apareixerà més clara.
- CAFE I COPA.- Ja tenim la Festa Major de s. Jaume als nassos. Poso de capçalera la foto retallada d’un llibret que explica amb fotos i paraules el que som. També ens han passat un llibre programa del festiu, molt sucós. Aquests dies intentaré posar el porró per que gargamellegeu una mica. Records, avatars, etc. fer poble en definitiva. Mireu-ho, pot haver-hi alguna sorpresa pell que veig. Si no em cap aquí utilitzaré els altres blocs meus que tindreu enllaços aquí, son REBAIXES i ESCORRIALLES.
- Ens anuncien que vindrà l’actual president de la Generalitat. Aquí en diem Montilla, sense fer-nos mal les orelles. Això del tracte... ja, ja. I si m’equivoco?
- Parlem de presidents que han visitat el poblat ? Som-hi que deia aquell.
- Una senyora parladoreta, de les que tenen el llavi fàcil i l’ullet vivet, em parlava d’una anècdota de la visita del aleshores president PUJOL. ( Quan venen als pobles, regularment és per inauguracions o celebracions importants.) L’Honorable – ara m’ha sortit – crec que va venir a inaugurar el rec nou de goteig que suplia al que pels anys 56/57 es construí i que havia passat a la història per vell i desfasat i fent el favor i servei de regar a tesa o a manta els camps de la Torre.
- Com deia, l’Honorable va visitar el lloc on hi ha la bassa de recepció. Allí, veient una olivera recoberta de matoll, o sigui que havia passat aquell rodal a ser-ne bosc, preguntà el per què. UN atropello de veus es col·locaren a primer pla per explicar. Ell, home no solament polític si no també psicòleg amb la ma parà el desgavell de veus .
- – Potser que ho digués la senyora... -
- - Carme, per servir-lo...- La Carme va treure la millor veu i amb ulls clucs es desfeu en frases plenes de contingut.- Això, és erm per que els amos han mort sense descendència, i si aquí no s’hagués fet el rec nou tot acabaria com això, i la Torre de l’Oli es tornaria la Torre del Bosc...—
- - Molt, bé, molt bé... Aquella pedra de d’allà dalt...-.
- – És el TORMO, és alt allò. Es veuen les dos Mores, fins a Castelló, Aragó.... Et perds de vista. Jo de jove hi anava a d’ellà la serra. Vull dir darrera el TORMO. I el més important és que estàs en mirant el bo...-.
- – Com voleu dir ?-.
- – Mirant el bo, vol dir que esteu en el bosc, en el perdut com l’olivera i des de allí mireu la devesa, el conreu,la grandesa del treballat que ens produeix el pa de cada dia...-. La dona, la Carme, hauria seguit, però algú va fer veure que relliscava i la conversa va quedar tallada al saltar tots en ajuda del provocador...
- Després, l’Honorable i el seguici varen encaminar-se cap al poblat. Abans d’entrar a la sala d’actes per fer els parlaments. Va demanar que volia beure aigua del poble. Aigua d’N’Horta.
- Històrica font que alimenta el poblat. Ja els romans sabien d’ella per monedes i àmfores que es trobaren en el basal al netejar-la a fons. Aigua amb propietats curatives com saben tots els torredans.
- - Que sigui de la vostra font...-. – I tant, d’N`Horta – digué en Ricard Aleu, batlle aleshores.
- Com que era prop del succés se m’acudí aquesta poesieta en que l’ocellàs seria l’Honorable.
- L’home tenia el cos ple
- d’aigua per poder viure.
- Aigua neta, cristal·lina ...
- Son entorn la embrutaria ? (Em refereixo a la joia de tenir el reg nou )
- Va posar en marxa la manxa
- per proveir-se d’oxigen
- i l’aigua no s’embrutà
- de fals poder robant viures.
- I respirava tranquil
- i als ocells va fer somriure...( Pensava en el parlament que faria ell, l’ocellet menut al ocellàs. )
- Passà un ocell poderós
- cansat d’aigües movedisses
- i veient l’aigua tant neta
- acotà bec per descriure
- paladejos d’infinit
- que molts nans varen descriure.( Inaugurar, però primer...parlar amb tots )
- Com que n’era un ocellàs ( Clar que beuria aigua com tots...Seria com ells...)
- de plomall i bec de xiscle
- la sentència va donar:
- - Un got d’aigua em farà viure."
- Se l’engolí tot d’un glop
- i els menudets aplaudiren. ( I no solament aigua de la font, si no fruits i... de la terra que no seria bosc).
- No pensava que mai es publiqués aquest escrit que pertany a un grup que vaig batejar SOMRIURE . Aleshores ja hi havia en el meu cap ocellassos i ocellets menudet i que continuï
- Demà continuarem si no passa res..
- -----------------------------------------
- NOTA .- Si voleu podeu entrar a ESCORRIALLES, un bloc nou. Hi ha enllaços. La URL és.
- Escorrialles.blogspot.com
ESCRIT DEL DIA -- EL COSTELLA.- LA SORT.
19 Juliol, 2008 22:32
Publicat per anforsa,
General
- POSTRES.- El COSTELLA començaria a fer-se amb el bagatge de la fama i si a demés el diner s’arrecera cap a tu... Va emprendre aquell acte de la juguesca i triomf amb la serenitat d’un expert. Parlà amb la vídua del seu contrincant i la va tranquil·litzar ipso facto. – Mireu, senyora, jo sols agafaré com a guanyat en l’aposta el carro i els animals que el vostre difunt marit conduïa -.
- La dona quasi se li tira als coll. No sabia com agrair. Tots els que ho sentiren quedaren corpresos.
- No volia el profit impropi. A pesar de tot era noble. Ell sols perdia, en el mal cas, aquests elements i no agafaria ni un cèntim més. Ja en tenia prou, venia de quasi res i la primera jugada important li duia un guany inqüestionable.
- El cas li feia recordar pèrdues escoltades per la popular dita que significaven aberracions dels humans quan el cervell no discerneix del joc i la realitat pròpia. Sabia de qui en festes major de pobles propers era com norma anar a jugar el diner que un duia, el sopar ja els amics o qualsevol del poble se’n feia càrrec i el ball pels forasters era gratis.
- Cas conegut. Un jove jugador que havent perdut en el joc la bossa, se’n retornava a casa a quatre o cinc quilòmetres i jugar de nou, perdre i posar-se els peus al coll i fer el camí al poble per omplir butxaques i a les primeres de canvi en el retorn perdre... aleshores si hi era a temps posar-se a ballar fins que la claror del dia anunciava que era la festa del dia a la seva fi i encaminar-se al seu poble amb tot perdut i sols el consol d’alguna trepitjada de noia.
- Eren temps en que el joc formava part de la vida. Un cas flagrant. Un home que anà a buscar les escriptures de les hisendes i cases, havent abans perdut animals, carros i arreus i pensant recuperar el deixat en el tapet verd, s’imposava un acte que acabaria amb la pèrdua de totes les propietats.
- Això contrastava amb el joc que les dones per distreure’s feien en la casa de reunió. Allí, pèsols, llenties, fesols, cigrons... eren el que acostumaven a jugar-se per guanyar o perdre.
- Si que un cas de persona boja, es conegué arreu. Havent ho perdut tot es jugà la canalla i la dona. Hi havia moltes versions de l’acte final amb fracàs del postor, i cap de bona, ja que no hi podia ser.
- M’he excedit amb la contalla.
- El COSTELLA amb els dos carros i animals retornà cap a casa. Podria fer-ho donar al seu pare els que conduïa i podia que haver perdut. La sort, quina sort més angoixosa, li havia set favorable. Segurament que seria el començament d’una nova vida. Era llest, però, sense negar mèrits, la sort havia estat amb ell i que continués. La lliçó era important per deixar-la abandonada.
- La sort la busquem. En la Loto, Loteria, travessa... La il·lusió que hi posem en l’acte de compra sembla donar el pas cap a la realitat, però pot resultar fantasia o irrealitat, mentre esperem el moment que arribi entrem en el somni i fins ens creiem que pot ser veritat que la sort, tornem-hi, ens sigui favorable.
- Recordo que en un treball de fa uns vint anys, érem uns cinc o sis treballadors que compartíem totes les hores. Un personatge s’il·lusionava tant que comprava els dècims de Nadal com si fossin passaports per entrar en el regne dels afortunats al premi. No calia que li demanessis participació, ja que es negava,era per ell i no més per ell. Marxava de vacances amb l’eufòria als núvols. Era massa. El premi no era per ell i...Quan retornava passades les dates de premi, festes, etc, i tenia que posar-se el vestit de feina el mal humor el tenia a flor de pell i es passava les hores mut, callat, amb cara de desgraciat.
- La sort, és la sort, naturalment, podem tenir il·lusió, estar-ne contents amb la possibilitat, però la realitat ens deu acompanyar i no sols per l’acte de tenir el dècim o el corresponent, no és prou per que el premi vingui a deixar-nos la seva agradable tifa que pot ser una botifarra real o una deixalla que un gos ha deixat en el seu camí.
PER QUÈ ? 9
17 Juliol, 2008 17:56
Publicat per anforsa,
General
- 56.- Per què molts polítics semblen segells de carta que els han pegat amb saliva al cantó dret del sobre i els han passat per el mata - segells, que deu ésser per ells com un tipus de reconeixement de que ha set votat per els conciutadans, i allí es queden sempre amb cara de no haver trencat mai cap plat ?
- 57.- Per què d’àngels no més en coneixem del sexe mascle? És que ja son prou i no necessiten reproduir-se per que tenen vida eterna des de l’infinit, que és cosa que no tenim massa clara ? O son hermafrodites?
- 58.- Per què diem reuma a una escopinada verdosa o grogosa i espessa com la crema? Si això fos de veritat el reuma, quants reumàtics estarien a la glòria, per que encara que haguéssim d’escopir de tant en tant al mocador amb inicials brodades, segurament no seria tant pesat com suportar el dolor i el no poguer collir el got d’aigua o sentir a cada passa la fiblada que et recorda els records del reuma.
- 59.- Per què a aquell aprenent de mecànic no li ensenyaren bé la paraula pneumàtic i sempre al client els deia: Ara us inflaré els reumàtics ? No es estrany que molts anaven a reparar a aquell taller per gaudir de moments com aquests. Ja, ja, ja...
ESCRIT DEL DIA .- UN LLIBRE D'EDUARD PUNSET
15 Juliol, 2008 19:47
Publicat per anforsa,
General
- POSTRES.- Anar a Reus de compres amb la famìlia, no és cap cosa sensacional, però si que poden passar coses que de quedar-te a casa no les hauria experimentat. Avui m’he deixat el politiquet barruntant les seves lliçons i he seguit a mestressa, filla i dos netes.
- Molts homes s’avorreixen anant a tocar i emprovar-se draps les femelles, a mi no m’afecta massa, sols presència.
- Cap aquí, cap allà, doncs a seguir la processó.—Molt bé, m’agrada molt, que bé t’està. Algunes frases complementàries que s’han de dir no massa fort, sí en moments adequats.
- Jo a seguir i mirar. Els carrers semblen que hi hagi una estornellada volant. I com els moixons verdaders, no xoquen. Uns cap aquí, altres cap allà, però ni un rosec. .. Una botiga, un altra, al fi entrem i jo trobo un seient en una peanya que suporta tres maniquís, una quasi m’acaricia els pantalons, jo tranquil, no em moc, sols miro davant com una noia remena penja-robes fins que, zas, a terra un i fa el distret, camina per el rogle i quasi el xafa, però ajupir-se i plegar-lo,res, altres que passen se’l miren, salten pel damunt com si fos una tifa, qualsevol ho agafa, així més d’un quart d’hora. Una dependenta que rondava per allí arreglant coses a tingut la delicadesa de collir-lo, quasi un petó li ha fet el penja-robes, ella com si no li interessés fer actes amorosos amb un objecte com aquest, se la tret de les mans hi ha quedat com abans era amb els seus companys que portaven solament pantalonets curts per enamorar a les clientes.
- Les meves dones no venien. Un aparador ensenyant títols de llibres volien que els mirés. Una parella de noies joves discutien que si llegien aquell exposat allí. L’has comprat? – No, me la deixat la Tere,- no sé qui és, deu existir .- Quan l’acabis ... He pensat, si val, el que val, sumant, el negoci del llibreter a fer aigües
- Ara la processó continuaria. Calçat... No, aquest no! Ja en tenim.- Hem seguit. Els estornells volant.
- Quantitat enorme. Que segueixes, ... Si, ja vinc, mira collarets i arracades per... Quantes rateres per les bosses dels estornells.
- Me’n vaig a la llibreria. --Pren el mòbil . Serem per aquí. – Jo ho miraré als grans magatzems quan vosaltres buideu la bossa, així m’entretinc...
- A la pròxima botiga... de roba he trobat un bon seient. Aquí és pot venir. Aneu fent. – A l’estona un nen de dos anys se m’acosta’t. – Que dius .- Dos anyets màxim com el net que ha quedat a cas. Això és francès. No ens entendre’m. Puja al banc, es planta i s’abalança al... –No, que cauries, no.- Ell, impertinent. – Vols un caramel ?- De la butxaca el trec. – És molt bo. No amb paper, no, desembolica’l, carnús. – Li cullo, bavós, li trec el paper, me’l agafa, té presa... Que bo...!!!- S’assegut. I, ta mère, ton germain... – S’ha perdut entre els estornells... Que fas Anton? – Dos noies rosses s’atansen.- Menys mal... Deuen ser...- Franceses, jo alguna paraula, elles moltes i Mercí, monsieur... Soms retruvée - ...
- Ha passat el temps, les meves dones estimades contentes amb les bosses de roba i la bossa buida de calers, però contentes. Així rai. Anem a dinar.
- Ja som als grans magatzems. També estornellada, pinsans, pardals, orenetes, caderneres, pastorelles... Aquí hi ha de tot. Fa impressió. Dus el mòbil ? – Si. Jo als llibres – No te’ls gastis que desprès no els llegeixes i el que portes potser ho necessitarem, que encara hem de comprar... – No, si jo, sols miro...Aneu, aneu... Mai en tenen prou, però qualsevol els ho diu a la cara.
- A la primera estanteria he vist el llibre que la Jaka deia que havia llegit. L’he agafat amb ganes. Aquella sra. hi ha passat un bon ratet llegint... L’he obert. Bona lletra, llegible, com me’l empassaré...
- Una noia d’uns trenta anys em diu jo l’he llegit, em va agradar, feu bona compra.—En tinc referències... Massa títols, ho compraria quasi tot... – No es pot. Jo a la biblioteca del poble els agafo. M’agrada llegir, i que us diré, faria falta un sobresou...—Jo vinc poc, soc de lluny. He vist un de l’Eduard Punset i potser deixaré aquest per aquell. ( Cara a cara con la vida, la mente i el universo.)—No us moqueu amb mitxa mànega. – Els llibres que fan pensar son els meus i sé d’aquest .. El vull per llegir-lo poc a poc. – És clar, això no és una novel·la...
- Ens hem separat. Aquest autor el vaig conèixer de petit. Un noi rosset i cabell rissat com seva mare, cara rodona,un angelet en aquells temps quan el seu pare exercia la medicina a les Vilelles, alta i baixa, i he triat el seu llibre. A demés de lo que puc experimentar em farà recordar... Un llibre pot omplir de goig pagant un dineró. El meu germà deia que d’un llibre sols que hi puguis treure,, fins un bon record, ja et paga el diner que et costa.
- Ja l’he començat hi he aprés més d’una cosa. La inversió amortitzada i em queda el record d’un home que vaig conèixer de menut.
ESCRIT DEL DIA. --- EL COSTELLA NEGOCIANT
11 Juliol, 2008 21:50
Publicat per anforsa,
General
- POSTRES.- Si el Iaio BOSSETES era el periodista, el MUT, el SAVATER , i el XINES representaven un dels oficis que n’hi havia un fotimer en els pobles de l’antigor, avui veig que parla amb un veí, el COSTELLA, un negociant que va començar pelat com un cul de rata i amb les seves traces i manyes és va fer amo del poble en quant a hisendes i diners, poder municipal, ja que tenia un home de palla al cap davant d’aquella universitat que sembla que en aquells temps s’usava, en quan la sexualitat i religiositat ben o mal entesa tenia el dret de cuita dels mascles i de les femelles, que si se li posaven de cul podien perdre-hi molt més, per que les urpes de la difamació arribava ipso facto. I del capellà, pobret, que parlés amb metàfores i paràboles de les practiques establertes per el COSTELLA , per que es quedaria sense l’hortet, el benifet, el... amb les barres mirant el sostre clamant a Déu...
- Diu el politiquet que el renom de COSTELLA... Va...Comencem per el principi. Es casà amb la seva estimada, diríem, i aquell dia el passaren – dia i nit – al mas que tenia la família. Fumera per fer l’arròs a la intempèrie i llit, una pallissa i una borrassa per protegir-se de palla i pallús. Res, misèria.
- Al següent dia en vés d’anar a treballar per l’amo del poble, digué al seu pare que li deixés el carro i la mula que se’n aniria a la ciutat a buscar fato per a vendre. Es complí amb queixes i ja tens a la mestressa fent de botiguera i ell de transportista... Començava la carrera del diner.
- Un dia allà a la ciutat li ensenyaren els jocs de cartes, barra, daus, etc. i a jugar s’ha dit, i a guanyar o si no amb els morros eixuts cap a casa i a ser esclau del amo del poble. No, això no !! Viu com un peix viu, proposà una jugada a tots els que allí anaven per a arruïnar a l’altre. Tots refusaren menys un Era un de molt fastigós i fart i ple de diners que se’n volia fotre per que veia que sols tenia el carro i la mula – que eren del seu pare encara -. Els hi proposà una aposta, menjar costelles fins que un dels dos no pogués més, que es rendís. El premi, el que tenien cadascú, el seu patrimoni. El ric orgullós i fent-se l’envanit acceptà i com a testimonis de la jugada els companys del ric,- com ens en fotrem -. Avisa a la cuinera per demà que prepari costelles de dos bens, o de quatre, o... Que no en falti una, sobretot....
- La taula parada. Bon vi, gots, plats, ganivet i forquilla...Una plàtera gran per posar-hi els restos o els ossos de les costelles per poder contar-les en cas que els dos fessin figa al mateix temps. Allí tindrien la prova de la quantitat per donar guanyador i perdedor. Indulgències d’aquell temps que encara es conserven.
- Els dos a taula, els altres mirant. La cuinera amb dos plàteres.- Au que no seus refredin -
- Allí la golosia, no, la destresa per posar a dins la quantitat adequada per guanyar era la clau.
- Dos gossos famolencs amb quinze dies de dejuni no farien millor l’espectacle. Corejat cap als contrincant - Aquell ja en té tres. Afanyat... que si no.
- - Mira noi, - deia el pobre – jo faig per mi, ell que faci per ell...-.
- - Una altra plàtera per cadascú. I a la gresca, va, va que és per avui.. – Que en coc més?
- - Mata un altre corder..
- - No que la carn ha de reposar, que us pot fer mal. No patiu que ja en tinc de costelles, fins la d’Adam per descompartir si és necessari... Mengeu, mengeu... A veure si a tu caramelet et veig fart d’una i a l’altre... Ja vaig fer matar un corder de reserva, per que aquest no sé on seu posa... Es un fart de mena, per fer quedar malament a les cuineres... Ah !! Avui si no quedeu tips, aneu a un altre hostal...
- El pobre feia tots els esforços i encara n’hi cabia de fato a aquell ventre. Era com un gaix, ressecs, però per omplir la caixa es necessitava una pala ben plena.
- L’altre, el ric, aquell com que sempre anava satisfet, ja les galtes se li sobreeixien, com quan menges mel que sembla que et travessi des de la boca a la galta la dolçor i et deixa com malaltís.
- La cuinera portava la tercera plàtera per barba, i els comensals podien fer aigües.
- El ric ja volia contar les que s’havia menjat per si anava davant, però la cuinera, experta, els digué.
- – A cada plàtera hi la mateixa quantitat, que les conto jo, que quan feu figa no necessito que ningú em passi el tovalló pel llavi... Faltaria més -.
- El ric, va obrir cames, es va repantigar a la cadira per que la pell del ventre no li tibés i comença a rotar com una màquina de tren fent maniobres a l’estació. Després els singlots l’aixecaven de la cadira rítmicament com compassant el ball de foc que portava entre les costelles i budells...
- Aquest se’ns morirà... Quin tip s’ha fotut.
- - Què ? Que en porto una altra plàtera...- cridava la cuinera apaivagant les brases per si...
- No cal dir que el renom de COSTELLA es va fer famós. El patrimoni del ric va ser cedit al pobret, i el cos del ric, ple de carn de costella va anar al clot del cementiri.
- Però no us penseu que no varen contar les costelles menjades per cadascun. Ai,els amic que havien perdut al pagador de xefles varen fer mans i mànegues per ... La cuinera, quan va venir el jutge per les feines del seu ministeri, va testificar honradament.
- El diner, és el diner i fa triomfar o fa perdre fins la vida per guanyar-lo honradament o deshonradament, per que el diner circula i rodola i el vent el pren i el torna i no el podem retenir moltes vegades per més que vulguem. No entén de bons i dolents, ell, d’una butxaca a l’altra.
- De diner sempre n’hi ha, es com el mar, com les turmentes, com els núvols, com el vent, com el gel
- S’arrecera, no vol estar sol. Crida companyia, no es reparteix uniformement i per tothom, no, es per al qui sap collir-lo fort i no el solta. No té res de solidari. Per això és en mans de pocs que com el ric volia encara el carro i la mula del pobret i fer el seu agost. De CRISIS de diner, no n’hi ha. Es que està mal distribuït. Ja ve de lluny, el més viu el protegeix i que no es descuidi que es com collir aigua amb les mans en un toll per beure si no fas bé el conc, s’escapa i ja has begut oli.
- Ara estem en recessió, cuidado, mengem les costelles justes per guanyar, no sigui que ens hi quedem en l’intent. Que si guardem un corderet per l’endemà, no passa res.
- Com el COSTELLA que encara té més coses que contar de la seva vida. Un negociant ha de ser-ho sempre si no vol que un altre negociant el deixi estès a la cadira. Siguem negociants de la nostra vida.
- -------------------------------------------------
ESCRIT DEL DIA. -- SABATER,...SAVATER ?...
09 Juliol, 2008 18:46
Publicat per anforsa,
General
- POSTRES.- SABATER ,... SAVATER ?... Li he trobat un escrit al politiquet en un tros de paper mig arrugat, que naturalment posant-lo llis, he vist que tracta de sabaters. No és molt clar però amb la nostra paciència i amb els calerons de l’amo veurem de treure’n profit. Hi confio en eix personatge. L’altre dia que parlava d’un tal IAIO BOSSETES, a última hora vaig saber una frase del tal Iaio que se les porta, i jo al transcriure ni me’n vaig donar compte que era important, coses que passen. Deia així :
- - El que dir de la gent dura vuit dies, desprès ve una cosa més important i l’aparta. Com que ja tothom ho sap, no interessa. El personal vol carn fresca per menjar i treure els ossos i donar-los als llops, porcs senglars, raboses i gossos per que acabin la festa.
- Ja sabia el que es deia el Iaio. Ara potser és una mica diferent. Com que hi ha tantes notícies que volen la capçalera, tots els animalons no esperen els rebuigs si no que s’esmercen en pegar la primera dentelada.Anem a la troballa que es refereix a sabaters.
- En temps de l’antigor hi havia en els pobles oficis tradicionals que com les hisendes passaven de generació en generació. Molts cognoms son eixa troballa, veiem Fuster, Ferrer, Baster... que han seguit aqueixa línea també Compte, etc que potser ja no tenen el títol, i també Sabater o Savater Que el calçat és i era important.
- Com que jo ja m’he assabentat del escrit del paper, hi veig de que parla, us dic, de l’ofici de calçar els peus de la gent. En aquell poble hi havia en principi dos que l’exercien. L’un a demés del cognom l’anomenaven EL MUT , ell a la feina i poc parlar que les sabates no tenen res de polític encara que aquesta espècie en porti per no fer-se malbé els peus. Treballador incansable, poques paraules, atendre bé a la clientela que li venia demanant el favor, si quelcom deia, demà estarà fet, i cap a l’altre parell. Acumulava diner. Tothom a ell, era el seu lema de negoci. Poques paraules i bons fets.
- Els antagonismes existien, sempre ha set. Uns partidaris del MUT, altres del SAVATER ...Aquest altre, un xarlatà de mena, més firaire que res volia fer-se seu amb la llengua el personal, però les sabates, potser demà que tinc molta feina, es clar, de parlar, però tenia el do aquell de l’embadocament i sense clavar cap clau ni cosir el cuir com l’ofici demana, guardava la seva facsia que el seguia més per la parla que per les sabates arreglades. Bueno, si no pots avui...
- Així les coses arribà un ser estrany d’altre país, - males llengües diuen que si era xinés - això de la IMMIGRACIO no és nou ni cosa d’avui ni d’ahir, i, va començar a imposar-se. Aquest que amb l’ofici a la perfecció l’idioma no el sabia, però paraula que soltava el client, com si dugués un imàn a les orelles ja la tenia i a repetir..., res, que en quatre dies s’adaptà a la parla de totes les parles i com que el seu treball era ben rebut, la primera clientela que va començar a pirar del savater xarreta se’n anà al diríem xinés.
- -Si un no té cap més sabates, no aniràs descalç, que no tot és catifes i les caques i pixums de gos... mira, i les pedretes és claven i et fan dir ... Saps què, per mi que parli, que els meus peus son els meus peus. He de pagar ... i escoltar i... res, a veure el ..., no, EL MUT no...
- El progrés que anunciava el savater xarreta era que tots parlessin com ell. Tenia el diccionari a la boca i com que ell se’l sabia tot, a parlar com ell.. El MUT, callat i a la feina, i el xinés, mentre el savater xarreta, això, xerrava, doncs a fer feina, a acontentar clients, aprendre l’idioma dels altres, que li feia quatre paraules més o menys i a entregar el calçat a l’hora i pistrincs a la butxaca, que aleshores encara no existia la pesseta, que ha desaparegut com deuria desaparèixer el xarreta i l’euro que ara tenim deu ser el xinés que no para...
- Tot això m’ha fet reflexionar sobre certs polítics que s’encaparren en que tots parlem com ells. Jo parlo amb la llengua mare, i amb la que em van posar al territori,dos, i ara, m’he d’espavilar amb l’anglès – tres - que me’l trobo a Internet i no em diu, com que tu no en saps, doncs, mira ja...
- Segurament que eixes persones politicastres parlen amb la llengua de sa mare, nosaltres podem parlar amb la de la nostra mare o som inferiors ?, jo sols sé que un polític ja aparcat, i molt estimat per mi, podia parlar amb la llengua del pare, el seu nom ho deia MARA:::GALL, però els altres, quin goig tenen a lo seu,que ho volen imposar a tots de soca i arrel. També als anglesos, al xinesos... ? Mira, això, NO!!! Clar, hi ha dictadures que no acaben amb un referèndum, per que amb una votació no s’esborra del cor i ment de les persones.
- El que els dic a les netes, que ja mig saben anglès, ( o sigui tres llengües ) comenceu a dependre el xinés, però no deprecieu la llengua en que els pares, iaios, etc us han estimat. La torre de Babel existeix, i la confusió que es pretén posar no té res a veure en que parla i cultura de cadascú convisqui amb les altres parles i cultures... Bé, també en les religions hi ha sabaters muts, xarretes i xinesos,...
- -------------------------------------------------------
CONFIRMACIÓ A ASCÓ
09 Juliol, 2008 13:56
Publicat per anforsa,
General
- Dia de Confirmació.
- Escrit d’Antoni Fortuño Sas.- 8 – 5 – 08
- --------------
- L’Església il·luminada,
- tots cara ben estorada,
- es festa de confirmar.
- És gran festa, és gran festa.
- La monja amb les mans apresta
- de la parròquia els cants.
- Com pastorelles les noies
- - adolescència de joies -,
- del bisbe el toc rebran
- I els nois com pardals que surten
- del niu dolç de casa, exulten,
- Volen de goig triomfal.
- És el vent d’Esperit noble
- que infondrà a ells i demés poble
- la Gràcia per seguir
- la lluita en bateig apressa
- que ara son nord confessa
- rebent signes mai marcits.
- Tot és festa, tot és festa...!!!
- Traiem-nos per fi la vesta
- i el cap canti al Sant Esperit.
ESCRIT DEL DIA.- CENT ENTRADES A DEIXALLES
07 Juliol, 2008 14:45
Publicat per anforsa,
General
- POSTRES.- He arribat a la entrada classificada CENT. El dia vint de març d’aquest dos mil vuitvaig fer la meva primera entrada, amb recel, però amb ganes. Ara veig que no sabia res o quasi res d’aquest panorama dels internautes. A principis d’any aconseguíem l’Adsl hi començava a gaudir dels beneficis de la xarxa. ( No toquis això, no miris això – em deien.)
- I vaig entrar a TINET, facilitats, sí, per el que ho sap, per el que no ho sap... valor. Trobes argelagues, romers, i pins i alzines, t’apropes i no punxen son virtuals i mira... tecleta i pantalleta i vés cap aquí, vols tornar ? ara mirat el melic,ara avança el peu... un que escriu amb anglès i que no saps el que et diu, i a buscar la paraula i aprendre noms i més noms que els necessites... Però, al final, sense ajuda de monitors ni mestres, soc aquí donant tabarra i aprenent molt, sí, això sí, ...i amb voluntat i constància per seguir fins al dos cents, al menys. Què hi farem, tossut que és un.
- Porto també més de trenta entrades en altre bloc a BLOGGER... Aquest ha set més fàcil. Gat escaldat... Ara, que no em facin aprendre xinés, per favor, que son capaços de canviar-ho tot con tal de fer-nos la punyeta.
- No sé si els dos en fan un, el cas és que hi son. No em cansa i m’emociona, m’ho passo bé. Que duri ...
- Amb tot això he de posar la catifa dels AGRAÏMENTS.
- A TINET.- Un servei grat i gratuït. Què volem més els jubilats? I els altres que no hi han exclusives, ni exclusivisme ...Atencions per tot arreu. Si fos pagant també els daria les GRACIES, ara molt més... GRACIES DE TOT COR..., queda millor així.
- A TOTES LES PERSONES que han entrat i que poc o molt han llegit el que jo voluntàriament hi he escrit Moltes han degut tornar, per que si no, impossible d’obtenir la cota que Tinet em dona. Em faig cabdells al cap del èxit... Ni somniar-ho, és d’aquesta manera i he de creure-ho.
- I A UNES PERSONES, elles ho saben bé, QUE EN MOMENTS PUNTUALS I SEMPRE han tapat el foradet per on em marxava la il·lusió i em desinflava. Crec que sense aquestes persones que han set la meva crossa per collir-la i fer el camí no sé si estaria aquí.
- A TOTS – sols em resta repetir – GRACIES, MOLTES GRÀCIES.... ANTON. -7 – 6 – 08
- I A CONTINUAR QUE SI NO ES TREBALLA NO ES COBRA.
- DEIXALLA EXCLUSIVA PER AVUI.-
- LA FELICITAT ÉS L’ORGASME DE L’ALEGRIA ? AVUI JO TINC LA FELICITAT.- EN ESPESIAL PER POÉTIQUES. I MARIONA – GRÀCIES..
- --------------------------------------------------------------
ESCRIT DEL DIA .--- PERIODISME ?- EL IAIO BOSSETES.
04 Juliol, 2008 18:29
Publicat per anforsa,
General
- POSTRES.- Avui els diaris, revistes, ràdios, teles necessiten com a pa sucat amb mel els escrits noticiosos que porten els periodistes a les empreses del ram i no cal dir les fotos i reportatges. Ens fan creure que tot és la veritat pura i dura i exalten paraules i fets per que ens interessem en el que per ells és el jornalet i potser molt més i van excitant al ciutadà per que estigui atent i solti la mosca. Mantenint el vit enlaire i el mugronet tibant per que s’hi juguen la existència. És com una guerra sense canons, bombes..., però amb esgarrapades per que el mòbil traslladi la troballa... Deu ser una professió estressant que ara es porta bastant.
- De sempre les notícies dolentes i bones han set reguer de pólvora encesa. Com sabríem que va passar al Paradís Terrenal, allò de la serp, Eva i Adam.. si no .per un periodista que ho va escriure a la Bíblia. Ho diuen dissimulat, però, qui sap si allí ja va ser el primer adulteri. Eren casats aquella parella per ma del Totpoderós i la serp ... en va fer de les seves – qui sap si ja usaven el butà que devia ser més baratet aleshores... Ho dic per posar una falqueta i recordar que diuen que aquest més s’abaixa el preu, fotuts, ara que qui més qui menys va de vaques i és passa calentejant la llet i fent ous ferrats allà a la platja, homens, homens, homens !!! -.
- Avui el politiquet rememorava a un personatge de l’antigor. Ell que sempre té feina tenia agafat per la cua el record virtual de les contalles que la seva mare li feia i que a la mare li feia la seva mare... Cosa de generacions que en qüestions de noticies també muntaven les seves paradetes venent el producte a mans besades.
- En aquell poble hi habitava el Iaio Bossetes. Bossetes, direu ? Sí, sí, Bossetes. Home ressec de cara, nasset com bec d’òliba, llavi estret com si estès cosit i tot el cos com si els ossos no tinguessin ni greix ni carn – no l’hi va caler fer mai dieta d’aprimament ja que era una pelleringa amb roba tapada per dissimular la estructura esprimatxada, allò de no facis cas de la pobresa, aquí el que hi ha és misèria -, però això no era òbit per que fos un periodista del poble, el més ben assabentat de tots els successos.
- La seva política recollidora de notícies era extravagant. És col·locava passejant pel carrer més llarg del poble amb un sibader – bolsot gran – penjat al braç, dins hi portava un disbarat de bosses de roba de diversos colors amb un lligam per, estrenyent, lligar-les segures
- Quan veia un parell de dones xerrant s’apropava amb gesticulacions màgiques amb una canya a la ma dreta i la bossa de color a l’esquerra i feia com un aquelarre. L’esparver engabiat que com motxilla el duia penjat a l’esquena retallava el quadre. L’ocellot no parava de xisclar i l’espectacle era una preciositat. Deixava la bosseta a la parella per que l’omplissin dels secrets o parlaments i quan les dones daven per acabat el monòleg o diàleg o conversa ell recollia la bossa, amb les cerimònies establertes.
- I per això, les dones, no s’hi afanyaven més i a corre-cuita tot dit i apa cap un altre currillo o... No, es prenien el temps que calia per esbrinar, divagar, encertar i... calumniat si era precís, no s’estaven de brocs, res de beure a raig fi de pitxell, no, pel broc gros que aleshores plovia més que ara i no calia estalviar aquest líquid.
- Aquelles bosses que segons el tipus de secret o badomeria eren classificades pels colors, - la destresa del Iaio en encertar quin color devia donar a cada grup era una prova del psicoanàlisis que l’home feia de les concursant i concurrents a fer entrar en les bosses les notícies... Tot un miracle! -
- Desprès de fer-les hi mils benediccions i parlaments les portava a cal ferrer, fuster, baster... per que els homes que al tard i vespre anaven a fer la xarreta al obrir-les s’assabentessin de tot el que passava de bo i dolent pel poble.
- Al arribar a casa marit i muller i components dei grup familiar venia la controvèrsia. Les discussions de si és així o aixà tal assumpte o tal xarreta, si tens pot fiar que qui ho ha dit... o això no és, ...posava en les llars un diríem la ràdio o tele engegades sense existir i la vetllada era ufanosa i a l’hora de dormir i apagar el llum de ganxo, encara la verborrea dels estadants de la casa vetllava més del compte i gaudia d’un cansament de llengua practicant l’idioma.
- Els beneficis que tot això comportava i portava a la ciutadania era parangó al ensopiment en que ara els medis ràdio i tele ens aporta. Qui no dorm sentint les discussions on les veus dels contertulis de la caixa babau es barregen i per molt bona oïda que tinguem... Saraus en molts programes més vistos diuen, jo diria més dormits...
- Haurem de dir-ho a Google i eixos programes captadors que ens repassin vista i orelles i anunciïn amb la seva veritat, quans dormen davant la tele i quants no... O sigui que el profit... Hem de comprar les revistes per assabentar-nos ... Clar, hem dormit i ara com ho discutim amb la veïna de l’escala..? .Negocis encoberts. Fer dormir per després – si te’n vols assabentar – comprar. És la roda del negoci, fills meus.
- Ja ho diu el politiquet que la clepsa s’endarrereix i deu tenir raó.
- Potser alguna empresa, jo no, que no tinc diners, podria fer retornar l’era del IAIO BOSSETES... Ara que la CRISIS la tenim prop, l’estalvi seria prudent. Per que, per què hem de dormir gastant ?Ens tirem pedres a la teulada i el dia que plogui, que ja tornarà, tot serà goteres. No ho deia per res, no !!!! Adeuuuu !!!!!
- --------------------------------------------------
ESCRIT DEL DIA - A INGRID BETANCOURT
03 Juliol, 2008 18:48
Publicat per anforsa,
General
De genolls davant la sofrença
- d’ Íngrid Betancourt.
- Escrit d’Antoni Fortuño Sas
- Dia 3 – 7 – 08
- ---------------------
- Tinc una llúpia a l’esquena
- on hi guardo paraules i sentiments
- quan fa falta, la ma hi remena
- i cosetes com eixa hi extreu.
- ---------------
- Voldria
- veure amb teus ulls
- la INJUSTÍCIA...
- Voldria
- com han sentit tes orelles
- el DESAMOR...
- Voldria
- parlar amb la teva boca
- a la PAU...
- Voldria
- estrènyer amb teus braços i mans
- el digne AMOR...
- Voldria
- caminar amb teus peus
- cap a la LLIBERTAT...
- Voldria
- que els desig fos voluntat,
- la voluntat, compliment.
- Utopies de la meva llúpia....
- Quan acabaran les llúpies
- que no tenen sentiments ?
- --------------------