La veu em frisa

29 Abril, 2010 10:19
Publicat per amanye, discursos

Mentre escric aquest discurs, no sé quin dia farà avui, però jo, faci el temps que faci, sempre m’imagino el dia de Sant Jordi radiant, ple de llum i amb molt de color, el dels llibres, el de les roses i el de la gent. Al cap i a la fi sempre he pensat que, de fet, la metereologia no és important durant aquesta diada, perquè la satisfacció que sento és intensa cada any i això fa que per a mi sempre sigui un dia d’un color groc: m’omple d’orgull veure que el nostre país celebra la cultura d’una manera tan popular, veure la bona salut literària que tenim i, per tant, veure la bona salut, ras i curt, de la nostra identitat. I això ho dic perquè, per a mi, la literatura és l’art més intrínsec de l’ésser humà i perquè la producció artística al voltant de la llengua, doncs, marca el pols de la cultura catalana.

 

Des dels Serveis Territorials de Cultura i Mitjans de Comunicació no tenim la funció de programar activitats culturals; més aviat, el que hem de fer és propiciar que els ajuntaments i les entitats del territori n’organitzin. Per Sant Jordi, però, no ho podem evitar, i cada any contribuïm en la festa amb alguna inciativa pròpia. Justament pels motius que us deia, per aquesta implicació que ens cal tenir des del Govern de Catalunya en un àmbit disciplinar tan important, tan crucial per a la història del país i de les dones i els homes que hi vivim.

 

Fa tres anys vam omplir els autobusos i taxis de Tarragona amb versos i frases d’autors clàssics de la nostra literatura; i quan dic de la nostra vull dir de la catalana, però, més en concret, de la del Camp de Tarragona: alguns fragments cèlebres de Josep Yxart, Gabriel Ferrater, Narcís Oller, Joan Puig i Ferreter i Domènec Guansé es van passejar durant deu dies per la ciutat.

 

El 2008 vam celebrar els 90 anys d’una poeta extraordinària, la Montserrat Abelló, amb una marató de lectura que va aplegar a la Rambla Nova més de 200 lectors i centenars d’oients. Molta gent va poder dir la llengua d’aquesta poeta de versos aparentment senzills i profudament rics i viscuts, i molts altres van sentir la seva veu punyent, feta d’entranyes, feta de mots presents en les nostres converses quotidianes que agafen una dimensió desconeguda en el marc de la seva poesia.

 

D’altra banda, l’any passat vam donar la veu a periodistes, escriptors, esportistes, gestors culturals..., molts ciutadans de Tarragona, a qui vam entrevistar també al mig de la Rambla perquè ens fessin recomanacions, perquè ens diguessin els títols d’alguns dels llibres que més els han agradat i parlessin de la lectura.

 

I, finalment, enguany hem decidit enegar un nou projecte, La veu em frisa, i, d’aquesta manera, allunyar-nos del carrer per portar-lo a l’interior de vuit residències i centres de dia de gent gran. La intenció que sempre tenim i que té aquesta programació és apropar al màxim la literatura a la quotidianitat i ens agrada apropar-la a les persones que no tenen tantes possibilitats de viure, precisament, aquest color groc que inunda les ciutats en un dia com aquest. Durant aquest matí ja hem organitzat tres recitals als centres de Constantí, dels Pallaresos i de la Pobla de Mafumet, i a la tarda, hi haurà més actuacions a les residència de La Mercè, Santa Tecla Llevant i Les Alzines, al centre de dia L’Onada i a la Llar d’Avis Rambla Nova.

 

Avui tenim, doncs, fins a 10 actors i actrius diferents que recorren aquests espais per recitar per a un total de 400 persones, i en els poemes que diuen hi ha, sobretot, paraula de dona: Maria Mercè Marçal, Dolors Miquel, Mercè Rodoreda, Olga Xirinacs, Cinta Mulet, Roser Guasch, entre altres, i també, és clar, Montserrat Abelló, de qui hem agafat el títol del programa. Cadascun dels assistents als recitals rebrà com a obsequi un dels dos llibres de relats de Puig i Ferreter que ha editat Cossetània, un llibre, doncs, que està en molt bona sintonia amb el caràcter modernista d’aquesta recepció que organitza l’Ajuntament de Tarragona al Teatre Metropol.

 

La veu em frisa és el primer vers d’un poema de Montserrat Abelló del volum Són màscares que m’emprovo, amb el qual voldria acabar la meva intervenció i desitjar-vos una molt bona diada:

 

La veu em frisa.

I em pregunto quin seny

m’obre el camí

 

fins a l’extrem ocult

on regna el sentit,

i no deixa que estranys

 

pressentiments se m’enduguin

enllà del llindar

de la bogeria.

 

Perquè ja fa massa anys

que espero i el temps

se m’ha fet extrem. I ja no sé...

 

Potser és la força del costum

el que em manté o aquella espurna

d’esperança que no em deixa.

 

I tossuda m’aferro a

aquestes mans que escriuen

sense gosar mirar-les.

 

 

Moltes gràcies per convidar-me i per escoltar-me.

 

[Discurs de Sant Jordi (23 d'abril de 2010), llegit durant la recepció de l’Ajuntament de Tarragona al Teatre Metropol.]

Comentaris | 0 RetroenllaçOs