ASSETJATS

19 Març, 2013 19:56
Publicat per amanye, res pública

I és a ser lliure que em vull hàbil. L’octosíl·lab de Gabriel Ferrater sembla escrit avui. Quin ha de ser el nostre capteniment –el de la societat civil- en la situació de setge que patim? Setge intern i setge extern i setge econòmic i a la democràcia real. Setge a la dignitat.

Fa dies que penso que el moment és fundacional i calen gestos fundacionals. Hem de tenir fars: Mahatma Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela... Els drets socials i la democràcia de vegades no han estat legals. Ha estat legal l’esclavatge (o és encara en alguns casos), ha estat legal (ho és en molts casos, encara) la discriminació de gènere...

Que no ens vulguin fer empassar rodes de molí: votar és legal i no deixar-nos votar no és democràtic.

Catalunya forma part d’Espanya perquè algú va assassinar més que un altre, la majoria de països són com són per les armes. Nosaltres volem crear un estat del segle xxi per la voluntat dels que l’integren. És subversiu, però no és tan complicat, oi?

Quin és el capteniment dels representants votats per sufragi? Mediocre, sinó llastimós. Calen gestos valents. Calen gestos de futur. Cal trencar l’statu quo ja. Cal la revolta que ens ha de portar a trencar el setge. Com? Amb serenitat, però amb respostes noves. Quines? Se me n’acuden diverses. Dues, d’entrada.

La primera, urgentíssima, que el president de la Generalitat i el Parlament assumeixin la responsabilitat de demanar a la ciutadania que la propera declaració de la renda s’ingressi directament a les arques controlades pel govern de Catalunya i no a l’Estat que assetja.

La segona, establir un termini de pocs mesos per exercir el dret de sufragi i consultar a la població sobre si vol que Catalunya sigui un nou estat. Si s’exhaurissin totes les vies per fer-ho i no es pogués, caldria exercir la sobirania del Parlament actual (ja amb una majoria que aposta per tenir estat), i proclamar l’inici del període constituent del nou marc polític, que és l’única sortida al setge que ens està matant d’inanició –social, econòmica i democràtica- la ciutadania de Catalunya. Tal i com estan les coses, només es poden fer avenços socials, i sortir del setge, amb un estat propi.

No hi ha diferència entre eix social i eix nacional.

Publicat a www.elsetge.com 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

TENIM PRESSA, MOLTA PRESSA

13 Setembre, 2011 13:33
Publicat per amanye, res pública

A les samarretes que van fer a Falset les companyes i els companys que es van implicar en la consulta popular sobre la independència hi van reproduir una frase de Joan Salvat-Papasseit: “la llibertat no és cara per escassa, és escassa perquè s’ha de guanyar”. M’ha vingut al cap aquesta reflexió pensant en aquest 11 de Setembre i reflexionant al voltant de la idea que la llibertat (en tots els àmbits, també en el nacional) i la justícia social són exigències ètiques que ningú no pot defugir, però al mateix temps l’actitud de subordinació és més còmoda, i també més miserable des d’un punt de vista ètic i cívic.
Això em permet afirmar que en el context actual de crisi profunda en diversos ordres: de credibilitat política, de credibilitat del sistema financer, de credibilitat de tot el sistema civilitzatori, en aquest context, ens calen valors irrenunciables i que ningú no pugui posar en dubte. Els independentistes d’esquerres fa temps que defensem alguns d’aquests valors que són indestriables: la llibertat nacional i la justícia social.
En l’actual context europeu i peninsular és evident que cal tenir totes les eines a l’abast per tal de poder arribar a la situació ideal de benestar de la ciutadania, i una de les eines és no assumir els costos de la subordinació, i qui digui que tenir un estat propi no és una eina imprescindible que me’n doni exemples o que m’expliqui casos en què les nacions que tenen estat hi hagin renunciat!
Ja no ens podem permetre el luxe de dubtar que, dins el marc europeu, Catalunya és una nació amb capacitat transformadora i amb un projecte nacional tan sòlid que no pot perdre el temps escoltant a un Estat Espanyol tan sapastre que no s’ha sabut construir de cap de les maneres que ho ha intentat. 
La llista dels qui ja només tenim temps per pactar la nostra independència es farà cada cop més gran. Com diu la gent de mar: T’hi embarques?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

El xèrif, el germà, el pijo, la rosaris i el seu amant (sic).

19 Març, 2011 12:16
Publicat per amanye, res pública

Des que el príncep blau del regne va arribar al reialme que les coses anaven molt diferents, les coses havien millorat molt... Es va envoltar dels més idonis: el xèrif (i son germà), el pijo, l’escolanet, la rosaris (també anomenada la mentidera) i el seu amant (sic), el savi despistat, la tieta, les dones dels nobles (era una societat molt igualitària)...  Amb tot l’equip i, sense pressa, sobretot sense cap pressa, van anar desfent tot allò que el príncep anterior, en realitat un plebeu que es va envoltar de plebeus (això el deslegitimava a ulls de tota la noblesa i va ser castigat degudament amb tots els seus sequaços), havia anat fent. Van començar canviant tots els noms de les coses per noms molt millors, després les mesures van consistir a desfer les antigues mesures, a ajornar sine die algunes promeses i a recol·locar una sèrie de persones molt notables que ja havien estat en d’altres equips del reialme i,  per tant, tenien mèrits reconeguts i al mateix temps necessitaven col·locació, i a recol·locar també a les senyores dels nobles blaus que no podien pas passar el dia només ocupant-se dels pobres, etcètera. Va ser un gir copernicà! Una altra mesura clau fou la priorització i la retallada, gràcies a aquesta mesura alguns pobres no rebrien ajut perquè no eren prioritaris, en el regne hi havia temps de males collites i al Rei no se’l podia molestar perquè la cohesió era un bé de primera necessitat i no es podia malmetre amb reivindicacions que potser algun dia... però ara de moment no podien ser. La llibertat s’havia d’ajornar... ara no podia ser. Algun canvi no subtil va ser que el príncep tindria el control dels joglars i dels impressors dels cançoners, alguns dels quals tenien noms curiosos com ara Got o paraules així... Evidentment, les coses s’havien d’explicar bé, i per tant, el control seria directe. En fi, en aquells primers mesos les paraules claus eren: adormir, alentir, desfer, retallar i ajornar. Tothom estava tan content i satisfet... Finalment el príncep blau tornava les coses al seu lloc, al seu ordre natural... Ara bé, alguns plebeus del reialme començaven a veure com la pell del príncep blau anava deixant pas a una altra de més llefiscosa sota. I si en realitat era una granota?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Proclamar o construir des de la política

10 Setembre, 2010 13:00
Publicat per amanye, res pública

“Els qui pensin que la llibertat és impossible que deixin d’emprenyar als qui l’estem construint cada dia” Aquesta frase, que és una visió del món d’Albert Einstein, em serveix (modificada) per fer una reflexió en la diada de l’11 de setembre d’enguany. Aquesta hauria de ser la diada de la valentia. Es parla del descrèdit de la política, es parla de la disgregació del món de l’independentisme.

Respecte al primer tema, cal dir que la política és l’eina que permet que tinguem biblioteques, centres d’art, escoles, centres de salut, prestacions socials, carreteres, infraestructures... Qui no vol la política? La política és l’únic instrument que tenim davant dels grups de pressió econòmics, mediàtics, davant de tots aquells que ens volen sotmetre als seus interessos i imposar els seus criteris i les seves decisions. La política ens ha de permetre canviar la història en relació a la consecució d’un estat per Catalunya, que és allò que una part de les classes dirigents i una part de la classe política d’aquest país no han fet en el passat i no estan disposades a fer en el futur. És l’única manera que tenim per aplicar l’ètica del pensament d’esquerres en un món regit per l’individualisme, des de la radicalitat democràtica.

Quant al segon, dins del món de l’independentisme, hi ha molta gent que disposada a proclamar la independència, però en canvi no està disposada a construir les estructures d’estat ni la majoria social sense la qual no ens en sortirem.

El president Companys és una mostra de com estar a l’alçada, de com assolir majories socials, de com construir estat quan les vicissituds de la història ho reclamaven i de com ser valent, sense perdre l’honorabilitat, fins a les darreres conseqüències. El moment històric ens demana a tots i totes de seguir el seu exemple. Pensem en el setantè aniversari del seu afusellament, que s’escau enguany, i mirem de ser valents per estar a l’alçada d’un dels moments històrics importants per recuperar la llibertat!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Som foc, som dansa... Som festa!

28 Juny, 2010 13:01
Publicat per amanye, res pública

També som festa i la festa és també part del nostre patrimoni. El Camp de Tarragona està d'enhorabona. Dues de les festes més emblemàtiques de les dues ciutats més potents del nostre entorn: Reus i Tarragona, Tarragona i Reus han rebut, per acord del govern de la Generalitat de Catalunya, el reconeixement de festes patrimonials d'interès nacional. La repercussió és important per l'autoestima, però també pels visitants. La festa major i la processó del Sant Enterrament de Tarragona i la festa major de Sant Pere de Reus són de primera divisió. Són patrimoni i formen part de la personalitat del nostre país. El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació ha prestat una especial atenció a la cultura popular i tradicional en aquesta legislatura no tan sols perquè forma part del patrimoni cultural català sinó també, en aquest cas, perquè gaudeix d'un arrelament i una rellevància cultural i també social com a eina de cohesió imprescindible en la construcció nacional. Per això, cal fer tot allò que estigui a l'abast per preservar-la, per protegir-la, per promocionar-la, conservar-ne els seus elements essencials i assegurar-ne la continuïtat.

 

Aquesta distinció és el màxim reconeixement que fa la Generalitat i cal fer notar que el posseeixen ben poques manifestacions festives del país i que no està a l'abast de qualsevol. Per rebre la distinció de festa patrimonial s'ha de fer tot un procés d'estudi i valoració que comença amb la inscripció de la festa al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya, que recull totes les festes i els seus elements característics i s'hi determina la seva singularitat a partir de les diferents categories, que permeten diversificar-ne el grau de reconeixement. Per la declaració de festa patrimonial d'interès nacional cal que una festa compleixi un conjunt de requisits: ser una celebració d'origen remot i tenir una trajectòria mínima de 100 anys; disposar d'elements de caràcter patrimonial, que tinguin un cert nivell de qualitat estètica i artística; tenir una seqüència ritual ben definida en el temps i amb un espai referencial de celebració; esdevenir un referent identitari i festiu d'abast nacional; i garantir la seva essència original a partir d'una estructura organitzativa avalada per una reglamentació o protocol.

 

Esdevenir festa patrimonial d'interès nacional no és una condecoració o títol, és un reconeixement que obliga dues parts. Per un costat, l'Ajuntament o entitat patrocinadora i, per l'altre, la Generalitat, que es compromet a la seva protecció i promoció a partir del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya, que fomenta que els organitzadors de les manifestacions festives elaborin un pla de salvaguarda, en determinin les característiques rituals, les línies organitzatives, el marc estructural i d'equilibri entre l'origen i les previsions d'evolució. El centre de promoció vetlla perquè les festes amb reconeixement especial mantinguin els valors que en van justificar la declaració. Amb aquesta finalitat pot adreçar recomanacions per al manteniment; atendre les sol·licituds de subvenció i vetllar per la divulgació, promoció, estudi i documentació.

 

La festa i el patrimoni immaterial en el seu conjunt poden tenir una funció social extraordinària. I aquest és un dels altres motius pel qual la promoció de la cultura popular ha format part de les prioritats del departament aquesta legislatura. La cultura popular i tradicional és, com dèiem, un element constructiu de la nostra identitat col·lectiva i una oportunitat, en tant que es pot transformar en un instrument de cohesió social. Les manifestacions festives de caràcter tradicional i popular tenen com a característica que són obertes i faciliten la participació, ja sigui com espectador o com a actor. Des de l'experiència de viure-les, ja s'està contribuint a la festa i, de manera indirecta, a la construcció del projecte nacional, no des de l'adscripció ideològica o de sentiment, sinó des de la participació directa i el gaudi festiu. Un exemple de com la nostra cultura immaterial es pot posar al servei de la integració i cohesió socials, com a eix vertebrador i espai de trobada, l'hem pogut veure recentment amb el programa anomenat Tots som colla, que fa que les principals colles castelleres del país acostin el món casteller a les persones nouvingudes a través de tallers.

 

El Camp de Tarragona és una regió privilegiada per la varietat, riquesa i vitalitat de les manifestacions festives de caràcter tradicional i popular. Són diverses les festes que tenen una vàlua de la mateixa magnitud que les ja reconegudes de Reus i Tarragona. Ben aviat també mereixeran la seva distinció. Tot plegat, un bon conjunt de patrimoni del qual ens hem de sentir orgullosos d'haver mantingut i que ara cal saber treure'n el màxim profit com a gaudi i com a eina per poder superar els reptes que se'ns plantegen com a societat.

 

També som festa i la festa és part de la nostra identitat.

 

Publicat a El Punt (28 juny 2010).

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La riquesa de la complexitat: el Camp de Tarragona i les vísceres

17 Maig, 2010 13:04
Publicat per amanye, res pública

L’organització territorial és un dels debats pendents a Catalunya. Aquest és un tema en què es fàcil, de grat o per força, combregar amb rodes de molí. Si mirem enrere, el catalanisme (polític i cultural, ja ens entenem) sempre ha advocat per una organització territorial que superés l’esquarterament provincial i respongués més a la realitat territorial genuïna. La proposta de la Generalitat dels anys 30 n’és la mostra més reeixida, i, a grans trets (almenys pel que fa al mapa comarcal) és la que es va recuperar al 1987. Aquesta recuperació, però, presenta almenys dos problemes. Per una banda, no ha incorporat prou bé les profundes transformacions al territori des que fou elaborada, fa setanta anys. Per l’altra, no resol l’actual (encara!) divisió provincial, i el seu encaix amb les institucions.

 

Des de fa uns mesos,  és a tràmit el projecte de llei de Vegueries, que suposa la primera iniciativa concreta real presentada al Parlament per superar el marc provincial. Una proposta que ha desfermat un allau de comentaris i de posicionaments, de tipus molt divers, i, lamentablement fets des de les vísceres i no des de la lògica del raonament.

 

És per això que la Fundació IRLA i la URV s’han plantejat aquesta Jornada, per oferir una reflexió serena sobre la necessitat d'una nova organització territorial que doni resposta als reptes del territori a partir de la realitat i des de l’ambició. Ens cal introduir nous elements al discurs que permetin fixar l'atenció en el contingut real dels reptes territorials i defugin l'anècdota i la superficialitat. Que defugin la víscera!

 

La jornada vol fer una aportació a partir del rigor. N’és una mostra la tria dels ponents, tots del Camp de Tarragona, tots professors de la URV, de diverses matèries (dret, economia, geografia) i amb un sòlid prestigi. I també la vol fer a partir de la pluralitat, massa sovint limitada a tensions entre dues ciutats. El Camp de Tarragona va molt més enllà de dues ciutats, i en els debats públics, aquestes tensions no ens han deixat sentir la veu de municipis importants del litoral, o d’espais de l’interior, com ara el Priorat, l’Alt Camp, o el Baix Gaià.

 

Ens equivocaríem si tinguéssim la pretensió de donar solucions màgiques. Rius de tinta ens les desmentirien. Però sí tenim la pretensió d’aportar elements per al debat, arriscar propostes, donar dades, fixar un debat més rigorós. Necessitem una organització territorial per al futur (per al segle XXI en què ens ha tocat viure!) i no per al passat, per a tothom i no per a uns quants, amb continguts i no amb debats nominals. I a partir d’una realitat complexa, no unidimensional. Una complexitat que és una oportunitat i una riquesa, si formem part del grup dels que accepten els reptes amb valentia i la saben aprofitar. Fem-ho!

 

Adam Manyé Sardà

President de l’Executiva regional d’ERC del Camp de Tarragona

 

Publicat a El Punt el 15 de maig de 2010.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Som una colla: paradisos i salvavides

29 Octubre, 2009 14:19
Publicat per amanye, res pública

Al llarg de tots els moments de la història les persones s’han vist impel·lides a moure’s per cercar de vegades paradisos i de vegades per buscar bots salvavides. Els catalans en tenim l’experiència, a finals del segle xix i començament del segle xx molts van anar a Amèrica a buscar el paradís: alguns li van trobar, d’altres van trobar salvavides. En els darrers anys estem assistint a la que Andreu Domingo i Anna Cabré anomenen “tercera onada immigratòria”. Des del context de Catalunya tenim una oportunitat per poder incorporar les persones nouvingudes a un projecte que, precisament, necessita les aportacions de tothom. Justament vivim en un moment i en un projecte en construcció, allò que alguns anomenen la nació en construcció. És evident que en la tessitura actual, Catalunya pot oferir als nouvinguts un protagonisme que difícilment poden oferir els projectes nacionals tancats. És per això que el conseller Tresserras pot argumentar que un africà (encara que parli en espanyol) a l’Estat espanyol sempre serà un africà, per contra, un africà que parla en català a Catalunya és considerat un català més. La realitat ens dóna proves clares d’aquesta afirmació: Najat el Hachmi guanya el Ramon Llull de novel·la el 2008.

 

Vivim un temps en què les identitats es complementen i són plurals i això ajuda a l’hora de crear una entitat política pròpia amb la cohesió imprescindible.

 

Ara bé, cal concretar en polítiques específiques aquestes idees i aquests objectius. Podríem dir que Catalunya serà una pinya o no serà. Amb això vull dir que la cohesió és un bé de primera necessitat en totes les societats.

 

En aquest cas us vull ressaltar una iniciativa amb la complicitat necessària entre la societat civil i el govern. Es tracta del projecte “Tots som una colla”, iniciativa entre el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, les Secretaries d’Immigració i Joventut i la Coordinadora de Colles Castelleres. Cal emmarcar aquesta acció dins del Pla de Ciutadania i Immigració. Els objectius: facilitar una incorporació de nous castellers i castelleres a les colles, amb especial atenció a la població nouvinguda. Es concreta en la creació de materials de difusió, recursos de distribució, elaboració d’un protocol d’acollida, taller de 6 hores de durada i avaluació de l’experiència. Les primeres colles són: els Margeners de Guissona, els Marrecs de Salt, els Sagals d’Osona i els Xics del Vendrell. El calendari serà de juny a desembre d’enguany. La capacitat d’integració és un dels arguments que ha convertit els castells en candidats a ser declarats patrimoni cultural immaterial de la humanitat de la UNESCO i d’això tots els qui hem treballat amb persones nouvingudes i tots els qui hem fet castells en tenim proves. Em jugo el plaer d’haver fet castells i el d’haver treballat en diversos àmbits per a l’acollida que aquesta iniciativa serà un èxit. Ja veureu com el temps em dóna la raó.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Som cultura

08 Octubre, 2009 13:13
Publicat per amanye, res pública

[Article publicat a El Punt el dia 06/10/09.]

 

Escric aquest article, que complementa un altre escrit que vaig publicar el 23 d’abril en aquest mateix diari, arran de les diverses veus que s’han aixecat darrerament fent una valoració sobre el món cultural local. Es generalitza un cert malestar del món de la cultura de la ciutat de Tarragona, i em penso que des d’una visió més territorial i global puc aportar alguns arguments al debat.

 

D’una banda, a parer meu, el tema té una magnitud important per anar amb cura a fer generalitzacions tramposes o frivolitats poc fonamentades. D’altra banda, la crítica és necessària, i el rigor també. Sobretot cal anar alerta a causar desànim en el sector, la qual cosa no crec que sigui l’objectiu de ningú.

 

És evident que a la ciutat hi ha mancances històriques que cal pal·liar, però també és clar que gràcies a la vitalitat del món cultural de la demarcació una tarragonina d’adopció ocupa una cadira al Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA).

 

La cultura és l’expressió que ens singularitza al món. El canvi de paradigma econòmic passa per la innovació i la creativitat, factors que són indestriables del sector cultural. És per això que des de la conselleria encapçalada pel conseller Tresserras seguim un full de ruta que pretén la consolidació de l’espai propi de cultura i comunicació com un espai singular i d’excel·lència, i hem variat alguns enfocaments propis d’un altre moment històric. I és per això que tots plegats ens hem d’anar convencent que cal reflectir aquesta idea en els pressupostos.

 

Res no és fàcil del moment que vivim, però des dels Serveis Territorials (ST) del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació (DCMC) a Tarragona hem pogut ser més proactius que en altres moments perquè la conselleria ha unit aquestes idees i les concrecions econòmiques per poder dur-les a terme.

 

Ítems com l’ajut a la professionalització, la creació de nous públics, l’ajut a la formació, l’estímul a la creativitat, el suport a l’excel·lència, el màrqueting cultural i l’enfortiment territorial, la creació de circuits i itineràncies són exemples de la filosofia que guia la política del DCMC. La feina estructural és més lenta que el foment o el canvi de les programacions d’activitats, però és tan o més important, i en aquesta, des de fa tres anys, hi hem invertit molt de temps i molts esforços.  

 

Posaré alguns exemples amb concrecions del territori i faré un èmfasi especial a la ciutat de Tarragona.

 

La creació del Cicle d’Art Emergent als ST, el 2008, per exemple, uneix la idea de l’ajut a la producció de risc, amb la mediació envers la professionalització i la idea de la potenciació de la creació sorgida des del territori, gràcies a la restricció de les bases. Els resultats i les xifres de les dues edicions i les expectatives per a la tercera són incontestables. El fet que la conselleria apostés el 2008 per situar el certamen internacional SCAN a la ciutat uneix l’aposta per la situació del Camp de Tarragona com a una àrea potent i al mateix temps per la internacionalització. El conveni amb l’Ajuntament per a la redacció del Pla d’Equipaments Culturals que presentarem d’aquí a uns dies serà una eina planificadora de primer ordre per a la ciutat. L’augment d’alguns ajuts des de les àrees adscrites al DCMC a diversos col·lectius és important, en arts escèniques a la Sala Trono, en música a l’Orquestra Camerata XXI, per citar dos exemples concrets. Podríem parlar de l’activitat desenvolupada des del 2007 des dels ST amb complicitats diverses, podríem parlar del web de Territoris Creatius (en conveni amb la URV), podríem parlar de la dinamització d’un equipament que el 2006 estava completament perdut i que abans d’acabar l’any tindrà direcció (amb la complicitat imprescindible de l’Ajuntament i del CONCA), com és el Centre d’Art de Tarragona. Podríem parlar de l’aposta dels ST en la creació de circuits per poder treure rendiment cultural a les exposicions, de la formació per a gestors culturals, de les coproduccions amb diversos agents de la ciutat, etc. De la transversalitat i de la recerca de complicitats tant amb altres administracions com amb altres departaments de Govern. Tot això, entre altres coses, per poder complir l’imperatiu democràtic d’acostar la cultura a tothom, i l’objectiu de fons d’ajudar a configurar el Camp de Tarragona com a capital, no la capital, però una capital, en diversos àmbits de la cultura dels quals gaudeix de la potència necessària: en arts escèniques, en art contemporani, en cultura popular i tradicional, en literatura...

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

territoriscreatius.cat

06 Agost, 2009 09:49
Publicat per amanye, res pública

Lideratge dels Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació a Tarragona, complicitat amb el sector i amb la URV i dosis grans d’il·lusió, de passió i d’ambició pel projecte han fet que hagi vist la llum la web que us presento. La poeta i gestora cultural Rosa Comes i jo havíem parlat moltes vegades que feia falta una web d’aquest tipus, però la gestació no ha estat fàcil. Havíem d’aplicar una metodologia correcta perquè el projecte s’assemblés al màxim possible a allò que teníem al cap. L’espai entre la realitat i el desig!  

Com podreu veure quan hi entreu, Territoris Creatius aconseguirà diversos objectius: en primer lloc, tenir un coneixement exhaustiu de la realitat creativa del territori; en segon lloc, crear les eines necessàries per establir possibles xarxes i connexions entre creadors; en tercer lloc, establir una eina de treball útil per a gestors culturals per tal de desenvolupar programacions a les seves localitats, i, finalment, construir un canal de difusió de la tasca creativa que es realitza, per oferir, doncs, informació detallada a la ciutadania. El projecte, doncs, no només dóna reconeixement als creadors que estan treballant a les nostres comarques, sinó que també és una eina democratitzadora que garanteix als ciutadans el dret d’accés a la cultura i possibilita que les programacions dels municipis de Catalunya puguin ser més riques i variades.La intervenció de la URV és molt important, no tan sols des del punt de vista de la difusió des del Campus extens sinó també com a aportació de l’obra dels artistes que formen part del seu fons d’art i de la repercussió en el camp de la transmissió de coneixement i de la recerca a l’entorn de la realitat del món de la creació artística en el nostre àmbit del Campdetarragona. Sembla clar que ja ningú no dubta que el sector que emergirà després de la crisi serà el sector del coneixement i la seva transmissió i també de la creativitat. 

Si voleu tenir una finestra al món, inscriviu-vos-hi, i si voleu veure el món de la creativitat guaiteu per la finestra d’aquest gratacels que ja té més de cent balcons.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

OLGA XIRINACS: ÓSSA MAJOR

05 Juny, 2009 13:46
Publicat per amanye, res pública

ÉS MOLT poc habitual que una persona pugui recollir en un sol objecte tota la seva obra (que vol dir també la seva vida). En aquest sentit alguns poetes són uns privilegiats. Ara, també cal dir que això els compensa d’altres penúries en què es troben en el desenvolupament del seu art. Mil pàgines per a una vida de poesia és el que ens presenta Olga Xirinacs per mitjà de l’editor Israel Clarà. Una edició feta amb amor. Els cossos de lletra adequats al cos que és el poema i la tipografia i la disposició permeten paladejar els poemes amb aquell luxe que de vegades sentim en l’acte de la lectura. Un llibre de versos és sobretot per rellegir-lo, encara més doncs una poesia completa. Aquest és un esdeveniment de primer ordre dins el món cultural, no tan sols tarragoní sinó universal, la qual cosa hem de celebrar tots els qui ens estimem la cultura. Un desig només, espero que l’escriptora tarragonina ens ofereixi més poemes per gaudir-ne. Si cal, ja farem una óssa menor. Olga, una abraçada i la meva enhorabona!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Jo, JunqUEras

04 Juny, 2009 14:10
Publicat per amanye, res pública

Escric aquestes línies després d’assistir  a diverses trobada-míting per reproduir algunes reflexions que em van semblar molt encertades. És inevitable que a les campanyes s’acabin reproduint els argumentaris i tot i que he anat a gairebé tots els actes d’ERC, els parlaments han estat molt lúcids. Només dos botons de mostra: el president Benach parlava de les píndoles del doctor Junqueras i una de les píndoles era que fóssim conscients que no votar també és votar (i concretament és votar pels blocs grans) i el president Puigcercós argüia que votar el PSC és fer un vot inservible. Tenen raó.Hem de ser conscients que Europa pot ser el començament del final d’Espanya. A Europa ens poden escoltar algunes orelles que no estan mediatitzades per l’estat que ens Escanya. És evident que tothom vol arribar a la globalitat des de la seva localitat i els que tenim l’esperança posada en la democràcia sabem que el segle XXI ha de ser el segle dels drets i, per tant, no es pot amagar més el cap sota l’ala, el dret a l’autodeterminació és indefugible. Aneu a votar diumenge a l’únic candidat que té el full de ruta clar i català: Oriol Junqueras.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

TARRAGONA, CAPITAL CULTURAL

23 Abril, 2009 10:00
Publicat per amanye, res pública

Tot sistema cultural requereix unes relacions, uns codis, uns sistemes de signes i el que podríem anomenar uns llenguatges compartits. Aquests codis generen un patrimoni que al seu torn constitueix un marc comú que la comunitat accepta com a definitiu per emmarcar les referències fonamentals que es perpetuen en el temps.

La comunitat que té un projecte de construcció nacional cal que es cohesioni primer a l’entorn d’una vertebració que ha de tenir un substrat cultural, patrimonial i comunicatiu. En el nostre cas, aquesta tasca no es pot dur a terme a hores d’ara des d’una estructura política estatal. Que no puguem parlar d’estat propi, encara, no vol dir que no constituïm una comunitat nacional de més de dotze milions de persones i no ocupem un espai català de comunicació de mida mitjana dins el marc europeu.

Al mateix temps, tenir un projecte en construcció ens permet oferir un protagonisme a qui s’hi vol afegir, cosa que els projectes acabats i tancats no poden fer. I tenim una eina de seducció i de plaer que lleguem com a patrimoni viu, que és la llengua.Tot plegat ens ajuda a interpretar el món i a créixer intel·lectualment, però també emotivament, en el sentit que tenir seguretats de pertinença col·lectiva reconforta. Cal dir que tots els integrants tenim a les mans enfortir el múscul de les potencialitats d’aquest sistema que ens cohesiona i que és vital. Com més sobirania, capacitat i encert tinguem i com més capaços siguem de disposar d’aquests codis compartits millor, però també hem de potenciar la creació d’un mercat estructurat, compartit, identificable i exportable. En aquest sentit, l’excel·lència és a hores d’ara gairebé més necessària que la supervivència, perquè van lligades íntimament.

Tota cultura universal abans ha estat local. L’obra de Joan Miró no seria la mateixa sense Mont-roig, la de Jujol sense el Campdetarragona, la de Gabriel Ferrater sense Reus, la de Joaquim Mir sense l’Aleixar, la de Pin i Soler sense Tarragona, la de Gaudí sense el Baix Camp...

Hi ha, però, un altre factor que té una importància cabdal, i és la repercussió econòmica de la creativitat, de les indústries de la cultura i del patrimoni, de les economies del coneixement. Això vol dir que ens hem de convèncer de posar la concepció nacional de la cultura al davant de les prioritats, encara que els sentiments més profunds de pertinença social són inversions només personals i emotives, a la llarga el país les farà reintegrables...

Aquest inici del 2009 ha arribat al Camp de Tarragona amb algunes bones notícies per a la cultura i el patrimoni. D’una banda, la inversió econòmica a través del conveni entre el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i la Caixa en els cellers cooperatius patrimonials com a exemples de catedrals aixecades per les classes populars, i de les esglésies romàniques. D’una altra banda, la decisió, en el marc del Consell Local de Patrimoni, que Tarragona aculli la seu del Centre de Classificació i Catalogació de Materials Arqueològics de Catalunya, així com l’encàrrec d’un pla estratègic d’arqueologia, i la creació del consorci per a la gestió del patrimoni de Tàrraco (tan anhelat de fa anys!), que no és sinó un pas més per situar el pes patrimonial de la ciutat en la justa mesura. Així com aviat s’aniran materialitzant una sèrie d’iniciatives de primer ordre: el Pla de competitivitat turística de Tàrraco (ja presentat), el Centre d’Art de Tarragona (que tindrà direcció enguany, i pal·liarà una mancança històrica de la ciutat), el Museu Casteller a Valls (amb l’avantprojecte redactat), el Pla d’Equipaments Culturals de Tarragona que presentarem properament, el Certamen europeu SCAN al maig (amb una repercussió de primer ordre en el sector), la signatura amb la URV del Web de Territoris Creatius... Totes aquestes iniciatives i moltes d’altres que no cito encaminen la demarcació de Tarragona a ser una de les capitals culturals de Catalunya i, per tant, també d’Europa, que és el lloc que li pertoca pel talent, la creativitat, l’esperit festiu i associatiu i la riquesa patrimonial que s’hi manifesten. El repte prou val l’esforç de tothom.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

QUI TEM EL CINEMA EN CATALÀ?

13 Març, 2009 09:35
Publicat per amanye, res pública

Els viaranys on et porta la vida de vegades són ben curiosos, l’any 1992 vaig participar com a lingüista en unes jornades sobre la llengua a Tarragona amb una comunicació titulada “A l’entorn del cinema i la normalització a Tarragona” i algunes de les conclusions eren que exhibir pel·lícules en català a Tarragona era rendible. Malgrat això, el nombre de films exhibits en la nostra llengua era baixíssim i el nombre de dies també. A més, hi havia films en català que no s’arribaven a poder veure mai a la demarcació. Deu anys després, el 2002, presentàvem una altra comunicació al nou congrés sobre la llengua a Tarragona, “Una radiografia social de la llengua catalana”, amb l’amic Quim Besora, i la titulàvem “Qui tem el cinema en català?”. Hi constatàvem que el panorama continuava sent del tot discriminatori, tot i que la situació havia canviat: augment de sales, aprovació l’any 98 de la Llei de Política Lingüística en què es possibilitava l’establiment de quotes lingüístiques de pantalla... però el canvi no va ser possible.

Bé, al marge de tot plegat, vàrem constatar que la demarcació de Tarragona era on menys cinema s’exhibia en català. Només a la ciutat de Tarragona hi havia un exhibidor que tenia el criteri de permetre a la ciutadania veure cinema en la llengua pròpia del país. La conclusió final era que sense quotes de pantalla, sense discriminació positiva, no es podien garantir els drets lingüístics. Un dels reptes més importants dels polítics és crear realitats i en aquest cas la valentia del conseller Tresserras d’impulsar la nova llei del cinema de Catalunya ha de gosar poder introduir una mica de justícia i de sentit comú en  aquest àmbit. Ras i curt, hem de garantir que la ciutadania pugui triar.

Si convenim que el segle XXI ha de ser el segle dels drets, si volem que sigui així, és una gran vergonya la discriminació que encara patim els catalanoparlants en l’àmbit cinematogràfic, és per això que la llei impulsada pel conseller Tresserras senzillament pretén regular una situació històrica anòmala.  Els objectius, resumits, són clars: garantir els drets de la ciutadania a poder veure cinema en les dues llengües oficials i en versió original, racionalitzar l’assignació de recursos públics i promoure mesures de suport a les empreses, al talent i a la difusió.

Hem d’encomanar-nos del seu coratge. La llengua catalana és una invitació, no tan sols perquè forma part del nostre adeena patrimonial, sinó perquè és un element de seducció i de plaer de l’espai cultural que ens identifica i configura la nostra personalitat. No sé per què el cinema ha de ser una excepció.

2 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

PERE CATALÀ ROCA (1923-2009)

12 Febrer, 2009 09:55
Publicat per amanye, res pública

 D’una nissaga vallenca tota ella lligada des de l’origen a la fotografia, va unir l’estima a aquesta art visual a l’estima pel món de la cultura tradicional catalana. El Pere Català va anar bastint una obra molt potent al voltant del món casteller (Món casteller-Dalmau edicions) i del patrimoni històric i arquitectònic. Un talent al servei del país. La seva trajectòria li va valdre diversos reconeixements institucionals (Premi Ciutat de Barcelona de fotografia, Creu de Sant Jordi, premi d’acció cívica de la Fundació Jaume I), i ell va premiar a Catalunya amb la seva dedicació apassionada, però sense fer escarafalls. El premi però més important que va obtenir és l’estima de la gent, dels qui el van conèixer i dels qui vam seguir la seva trajectòria.

Amb aquest escrit d’urgència només vull dir, gràcies, Pere Català Roca, viuràs sempre a través de la teva obra i de la teva vida. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

PATRIMONI GENERADOR DE VALOR

20 Gener, 2009 13:05
Publicat per amanye, res pública

Hem pogut assistir en pocs dies als actes de signatura de dos convenis entre el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i l’Obra Social “la Caixa” per a la rehabilitació estructural, la posada en valor i la difusió de diversos béns patrimonials. D’una banda, dins del programa Romànic Obert, es duran a terme accions de millora en els propers anys de diverses actuacions en esglésies i monestirs i, de l’altra, dins del programa Cellers, es farà el mateix en cellers cooperatius patrimonials.

Pel que fa al Camp de Tarragona, del Romànic es portaran a terme les actuacions següents:Alt Camp: Puríssima Sang d’Alcover, Sant Ramon del Pla de Santa Maria, Església i Castell de Selmella del Pont d’Armentera i Església de Sant Jaume. Inversió: 400.000€.Conca de Barberà: Monestir de Poblet de Vimbodí, Santa Maria de Bell-lloc de Santa Coloma de Queralt, Torre de Pontils de Santa Perpètua de Gaià i Sant Pere Sabellà de Conesa. lnversió: 1.425.000€.Tarragonès: Església de Santa Maria del Miracle de Tarragona. Inversió: 130.000€.

Pel que fa al Camp de Tarragona, de Cellers es portaran a terme les actuacions següents:Celler Cooperatiu de Nulles, Celler Cooperatiu de Barberà de la Conca, Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí, Celler Cooperatiu de Rocafort de Queralt, Celler Cooperatiu de Cornudella de Montsant i  Celler Cooperatiu de Falset-Marçà. Inversió: 1.700.000€.La mesura genera molta satisfacció perquè realment té repercussions no tan sols patrimonials sinó també econòmiques.

En paraules del conseller Tresserras: “Amb aquestes actuacions busquem una activitat de restauració del patrimoni cultural, però també que sigui un exemple que el patrimoni no és un luxe sinó una font de generació de valors, una peça de l’economia que estem abocats a construir”.

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs
1 2 3  Següent»