28 Setembre, 2008 15:45
Publicat per anforsa,
General
- Editat en el meu bloc REBAIXES .- ALLOTJAT A BLOGGER. no poso la foto del poeta, tinc poc saldo aquí per posar-ne. Aneu al bloc de procedència, allí hi és, si és que us interessa.
- he copiat
Gerard Vergés · La raíz de la mandrágora
Tuesday 28 November 2006, 4:25 pm Arxivat a: La Biblioteca de Babel
L’altre dia vaig fer cap a un dels actes de la Tardor Literària a Tarragona. Es tractava d’un intercanvi de lectures entre escriptors ebrencs i tarragonins; hi anava perquè hi llegia la Mònica, i per vore si hi trobava a alguna amiga (que hi era).Dels escriptors ebrencs, el que esperava amb més il·lusió era el Gerard Vergés. I sí, dic il·lusió, perquè l’última volta que l’havia vist «en directe» jo estava estudiant a l’Institut de Tortosa quan el Manel Ollé, el professor de literatura catalana, ens va proposar llegir L’ombra rogenca de la lloba (que guardo com una joia entre els meus béns més preuats): una reedició de l’Ossa Menor que van fer expressament per als alumnes gràcies a la insistència del nostre professor.
En l’acte Jordi Cervera va llegir dos textos extrets de La raíz de la mandrágora (llibre que recull antològicament la seua obra i la tradueix al castellà) i la tria que va fer l’hauria signat jo mateix. No me’n puc estar de transcriure el primer dels textos que va triar, del llibre Long play per a una ànima trista.
Parlo d’un riu mític i remorós
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist)
.I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo –Virgili amic– de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d’un riu antic, solcat encarapels
vells llaguts: els últims, llegendarisllaguts,
tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record.
