aliciacoach

 Davant el comportament d’algú, i quan n’hem d’emetre un judici o una opinió, quan ens hem de donar una explicació interna que ens serveixi o bé quan l’hem de transmetre als altres,  sovint passem amb una facilitat esbalaïdora de l’acció  a la identitat. M’explico, si ha fet X, en comptes de dir “has fet”, “el teu comportament”... directament anem al “ets un..”. El salt el fem sense pensar, i com si fos gairebé el mateix, però és un gran salt, un salt que canvia qualitativament les coses de soca-rel. 

 Si li parlo a l’altre del que ha fet, em limito a valorar el seu comportament, mentre que si li dic “ets un..” vaig directe al nivell de la seva identitat, a la seva identificació com a persona. L’efecte que causo a l’ interlocutor, per tant, és substancialment diferent. 

 Les persones som molt sensibles a ser etiquetades o categoritzades d’una determinada manera i de sentir-nos ofegades en els judicis que se’ns fan, així qualsevol referència del tipus “tu ets..” particularment quan és negatiu, sol desencadenar  mecanismes defensius, com una forma d’alliberar-nos de l’opressió del mateix judici. Quan s’etiqueta o es personalitza, l’altre sol escoltar una caricatura de com es concep a ell mateix i això el condueix a tancar-se davant el que se li diu i a defensar-se.

 Per altra banda, les etiquetes dificulten la comprensió dels comportaments dels altres quan les fem servir coma causa explicativa. Certament, convertir un comportament en un tret de personalitat, passar del “ha fet” al “és així”, ens ajuda a descarregar-nos i a predir situacions futures, però ens produeix rebuig cap a la persona etiquetada, en haver emès aquests judicis de valor, alhora que ens porta a fixar-nos més en aquells comportaments que refermen l’etiqueta.