Una educació volàtil

He escrit altres vegades que un país que pretengui tenir ciutadans de primer nivell necessita tenir una columna vertebral que sigui l’eix sobre el qual basar aquest objectiu. Un d’aquests eixos és l’educació, el sistema educatiu. Ha quedat àmpliament demostrat que ni el nostre país, ni l’estat que ens engloba, tenen un eix esquerdat pel què fa al seu sistema educatiu. Ens omplim la boca de bones paraules relatives a la importància de l’educació per a excel·lir com a país davant del món. Ens omplim la boca dient que volem ciutadans preparats, formats, amb capacitat d’aportar els seus coneixements i el seu esforç en benefici de tota la societat. Però els fets contradiuen les paraules. A això se’n diu manca d’autenticitat. Quan es diu una cosa però se’n fa una altra.

El canvi de govern a les institucions del nostre país ha comportat una nova revisió de punts importants en el nostre sistema educatiu. Sempre estem visquent en la provisionalitat. No hi ha res que duri cent anys. Ben cert, però que duri alguns anys sí que seria aconsellable.

Fa uns anys es va presentar un pacte nacional per a l’educació. Tot sembla indicar que era un pacte de conveniència, efímer. El nou canvi de govern ha comportat, una vegada més, que el nou govern posa en qüestió decisions de l’antic govern. Tornem a fer marxa enrere en temes com la sisena hora, la implantació dels ordinadors a les aules, la setmana blanca justificada per una diferent distribució del calendari escolar en benefici de la canalla ara es distribueix en benefici dels mestres, etc. Fins i tot veiem en aquests moments que alguns que abans van criticar la implantació d’aquestes mesures ara en són defensors i a la inversa.

Som incapaços de crear coses perdurables. No cal que siguin per tota la vida, però seria convenient que les apostes que fem poguessin ser valorades i avaluades al cap d’alguns anys d’aplicació. Si els resultats no són bons, llavors és normal que rectifiquem. No fa massa vaig sentir la consellera d’educació, perdoneu si no es diu així ja, que no ho sé, va dir que era aviat per poder valorar la introducció dels ordinadors personals a l’escola. Bé, ara ja tenim la primera modificació. El mateix podríem dir d’altres qüestions relatives a l’educació i l’ensenyament.

Un país que és incapaç de mantenir un sistema educatiu durant uns quants anys, sense sotmetre’l a constants variacions és un país amb poc futur. Cada nou govern sembla voler deixar el seu segell perquè el pròxim el pugui esborrar del mapa. Tan incapaços som de bastir un sistema educatiu que estigui immunitzat de canvis constants en funció del governant de torn?

El món canvia depressa, ja ho sé, però el sistema educatiu català canvia encara més depressa. Hi hauria d’haver aspectes vitals per a les societats que haurien de permanèixer fora de l’abast del governant de torn. En el sistema democràtic del nostre entorn hi ha coses que semblen inavomibles davant el pas del temps. El nostre ordenament jurídic demana unes majories qualificades per a modificar constitucions, estatuts o altres institucions. L’educació no hauria de formar part d’aquest conjunt? Jo crec que més que algunes d’aquestes altres coses sí. El marc educatiu, en la meva opinió, necessita un entorn estable. Ha de ser dinàmic per allò dels canvis constants de les societats modernes, però em sembla que no hi ha res de tan efímer al nostre país com el nostre sistema educatiu. Em fa sentir una certa vergonya i tot. Orgullós com sóc del meu país, tot i les nostres limitacions, els canvis permanents i sobtats en la forma d’organitzar el nostre sistema educatiu em fa sentir vergonya. Cadascú sembla sentir-se en poder de la veritat absoluta. Dóna la sensació que no ens prenem massa seriosament l’educació com a eix central de la construcció de la nostra nació. Una llàstima. Deambulem d’aquí cap allà donant cops de cec. Convindria no tenir pressa per construir un sistema consensuat per una majoria de la ciutadania que donés estabilitat a la manera com eduquem els futurs ciutadans del nostres país. Marcant clarament els objectius que volem aconseguir i apostant per unes eines que necessiten temps per a donar els seus resultats.

Em sembla, però, que no tenim remei. Seguirem aixecant parets per tal que el següent responsable les torni a tirar a terra. Sí, a la vista dels fets aquest és el nostres sistema. L’educació dels nostres fills és una qüestió massa important per deixar-la en mans del governant de torn. Així no aconseguirem l’excel·lència, així no aconseguirem que el nostre país sigui referència com ho és Finlàndia, per exemple. Haurem de concloure que no en sabem més; que queda molt de recorregut per convertir el nostre país en un referent per a tothom. Mentrestant, haurem d’aguantar tot esperant que persones de nivell convencin la nostra societat que la formació i l’educació han d’estar per damunt de partidismes caducs.     

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Una educació volàtil

Carod i ERC

Penso que la notícia que ha aparegut avui a la premsa en la que es donava a conèixer la baixa del senyor Carod d’ERC a través d’una carta a Joan Puigcercós i Joan Ridao era una cosa anunciada. El senyor Carod s’havia apartat ja fa temps d’ERC, en el mateix moment que l’actual direcció el va apartar de tot protagonisme dins el partit. La responsabilitat d’aquest ostracisme cal atribuïr-lo a la direcció d’ERC, però en Carod no n’és aliè.

Vaig conèixer el senyor Carod fa molts anys, essent ell el meu professor de català quan jo estava estudiant a l’escola normal de Tarragona. No vull expressar aquí la meva opinió sobre l’aportació de Carod a ERC. Tampoc sobre els seus errors. Com tothom, Carod ha comès errors i ha tingut encerts. Tampoc vull expressar quins considero que són els seus encerts, ni quins els seus errors. El fet, però, és que amb ell, ERC va arribar al seu millor moment de l’època actual i amb ell va iniciar el seu declivi. He llegit la seva carta. La veritat és que tot i reconèixer la capacitat del senyor Carod com a escriptor i orador, la seva carta no m’agrada. No m’agrada no tant pel què s’hi diu, sinó pel què no s’hi diu. No m’agrada el que s’hi llegeix entre línies. Endevino en la carta un fort egocentrisme. Un egocentrisme que Carod ha exhibit en més d’una ocasió al llarg de la seva vida política. Recordo més d’un episodi en el qual es manifestava aquest egocentrisme.  No m’agrada el to de la seva carta. S’hi endevina una profunda animadversió cap als actuals dirigents d’ERC. Puc entendre el seu ressentiment, però aquest domina massa el to general de la carta. Carod no para de recordar que amb ell va arribar l’expansió d’ERC. Reconeix que ha comès errrors, com tothom que pren decisions, però ho fa de forma genèrica i no apunta quina responsabilitat té ell en el viacrucis que ha patit ERC en els darrers temps. M’hauria agradat que hagués dit quins van ser els errors d’ERC imputables a ell mateix. No ho fa.

Tinc la sensació que Carod no és un personatge que caigui simpàtic en general. Penso que el punt d’egocentrisme al que m’he referit abans li traspua massa sovint. Recordo quan ERC va treure els millors resultats de l’actual època democràtica. Sempre m’he preguntat si els resultats van ser conseqüència dels encerts del propi partit o van ser conseqüència de les circumstàncies. Recordo quan després de ser crucificat pel govern central del PP i de ser foragitat del govern català omplia pabellons arreu del país. Recordo el Centre Cultural de Valls ple a vessar. Era mèrit seu o un regal dels altres? Sempre he tingut la sensació que bona part li venia regalat. Les circumstàncies van tenir molt a veure en els resultats d’ERC en les eleccions a les Cortes i al Parlament de Catalunya. És cert que abans ja havia fet un salt important, però les circumstàncies el van catapultar.

Desitjo que les coses li vagin bé. Vagi on vagi. Però desitjo encara més que ERC pugui encarar el seu futur amb tranquil·litat. Amb maduresa. Començaria ser hora de demostrar al país que ERC està ple de centenars de persones íntegres, honestes, valuoses. Començaria a ser hora que els futurs dirigents fossin la veritable expressió de la seva militància. Una militància que no mereix haver de passar per tot el que ha passat. Tinc el convenciment que si encaren el futur amb aquest esperit, els ciutadans de Catalunya tornaran a valorar l’important instrument que ERC és per al futur nacional de Catalunya i per la construcció d’una societat progressista i avançada. Si són capaços de superar els egocentrismes i els messianismes, si són capaços de deixar de mirar-se el melic i posen les seves energies encaminades a oferir al poble de Catalunya un instrument vàlid per a bastir un horitzó nacional i social engrescador, la ciutadania tornarà a posar les seves esperances i la seva confiança en el partit de Macià i Companys. Desitjo que ho sàpiguen fer.      

Publicat dins de Catalunya, General | Comentaris tancats a Carod i ERC

Fracàs empresarial, fracàs sindical

Ahir es va confirmar la notícia que representants empresarials i sindicals han trencat les negociacions que duien a terme des de fa mesos relativa a la negociació col·lectiva. La negociació col·lectiva per resumir-ho ràpidament és el sistema de negociació i estructura dels convenis col·lectius, dit d’una forma molt simplificada.

Avui en dia ha deixat de ser notícia que empresaris i sindicats fracassin en les negociacions que duen a terme. Tot plegat no fa sinó afegir més desprestigi i descrèdit a ambdues institucions. Dues institucions econòmiques i socials prou dignes que els seus representants semblen entestats a ajudar que el descrèdit d’uns i altres segueixi incrementant. Jo com a persona que es dedica a les funcions sindicals ho lamento. Sembla que ningú no s’adona de la pobra imatge que tots plegats estan donant i el mal que això fa a les seves respectives organitzacions. Ara sentirem com els uns responsabilitzen als altres del fracàs de la negociació. Una mica més d’espectacle lamentable. I com es pot comprendre a mi em dol en l’ànima. Jo encara crec en la noble funció sindical. Intento fer una tasca amb tota la dignitat de què sóc capaç al nivell més bàsic, o sia, al de l’empresa.

Em fa la impressió que domina massa el tacticisme. La curta mirada. Tot semblava indicar que les negociacions no anaven mal encaminades fins fa uns dies. Què ha pasat perquè la cosa es trenqués? Una de les coses que crec que ha condicionat la no consecució d’un acord de llarga volada és el resultat electoral del passat 22 de maig. Algú ha pogut pensar que valia la pena no tancar cap acord i esperar que en uns mesos hi hagi un canvi de govern que sintonitzi millor amb els seus interessos. Si fos així, estaríem davant d’un nou argument per dir que els negociadors no estan a l’alçada. El curt plaç impedeix mirar l’horitzó nítidament per intentar canviar la realitat, la miserable realitat que estem vivint.

Segurament uns són més responsables que altres, però el fracàs de la negociació perjudica tothom. Als mateixos negociadors, però sobretot als milions de persones actives del noster país, tant als que estan treballant actualment, com els que no tenen feina. A vegades sembla que els negociadors vulguin donar la raó a tots els que diuen que empresaris i sindicats només es preocupen d’ells mateixos i no de qui s’haurien de preocupar, la ciutadania en general.

Tot plegat em fa molta ràbia. Allò que molts fem a nivell més pròxim, a les empreses, sembla que altres són incapaços de fer-ho a nivells més elevats. Com he dit, crec que hi ha una part que té més responsabilitat en el fracàs. Personalment crec que un sector de l’empresariat, el més carca i immobilista, ha pressionat Rossell perquè no signi cap acord, conscients que d’aquí uns mesos la conjuntura política els pot ser més favorable amb un govern del PP. Per altra banda, el president del Banc Central espanyol, segueix donant receptes, des del meu punt de vista, totalment equivocades i inútils. Ni la legislació laboral, ni el sistema de negocicació col·lectiva són les causes que el Regne d’Espanya dupliqui les taxes mitjanes d’atur d’Europa. La causa és el nostre sistema econòmic que s’ha arrepenjat en el totxo i l’economia especulativa mentre, per exemple, Alemanya anava consolidant el seu teixit econòmic i industrial. És aquest teixit el que marca el diferencial entre la situació alemanya i l’espanyola. Canviar això no es fa en quatre dies. Es fa apostant a mig i llarg plaç per una economia que sàpiga enfortir els seus punt forts i abandonar allò que només ens dóna pa per avui i fam per demà. Fa desenes d’anys es va afrontar una reconversió de tot el sector siderúrgic. Va ser una reconversió dura, com la de l’anomenada línia blanca, però va permetre reconvertir part de la nostra economia i de la ciutadania cap a nous sectors de més futur. Mentre alguns s’omplien la boca amb allò de l’Espanya “va bien”, hi havia qui estava fent els deures per a afrontar el seu futur. Mentre alguns xulejaven dient que creixíem el doble que la mitjana de la UE, hi havia qui seguia posant les bases de la seva economia que els han permès afrontar una crisi amb una major estabilitat econòmica. Mentre aquí construïem el doble que França i Alemanya juntes i els pocavergonyes especulaven, altres consolidaven els fonaments de la seva economia amb uns guanys més modestos a curt plaç.

Qui digui que té les claus per a resoldre la situació econòmica a Catalunya o Espanya a curt plaç menteix. Ara cal dissenyar una estratègia nacional i estatal que s’hauria d’haver fet fa molts anys, en temps de vaques grasses. Però enlloc d’això, hi ha qui s’empenya en entabanar-nos dient que la solució es troba amb una major desregulació laboral i social. Que no tenim memòria per veure on ens ha portat una desregulació internacional del sistema financer? Que no n’aprendrem mai?

Jo desconfio de tota aquesta gent que des de les seves poltrones diuen que tenen la fórmula per resoldre el problema. No hi ha una fórmula màgica. Cal treballar més i millor, cal treballar en allò que com a país podem excel·lir, que no és poc. Cal apostar per la formació en aquells sectors de futur. No oblidar la indústria, donar suport al sector terciari, a tot allò que doni servei a les necessitats de la ciutadania, al turisme, diversificant entre turisme de gran qualitat i un turisme més popular, en sectors com el farmacèutic en el qual tenim una bona posició, en la recerca i innovació. És tot un país que s’ha de posar en marxa si volem ser protagonistes del nostre futur i no deixar-lo en mans de les inèrcies d’altres països perquè llavors perdrem el tren i ens arribarà tard.

Empresaris i sindicats es troben a la corda fluixa, però si algú em pregunta qui està donant més la talla i encertant més en les receptes, m’inclino clarament per els segons. Com he dit en altres apunts, alguns d’aquests han estat sols defensant un canvi radical del model econòmic del nostre país. Hi ha qui ja ha obert els ulls, però els governants i els poder fàctics segueixen posant les esperances en velles receptes que són i seran del tot inútils. La reforma laboral és un cas paradigmàtic. La millor legislació laboral seria incapaç de crear un sol lloc de treball. Una bona legislació pot ajudar sempre que hi hagi una base econòmica sòlida. Sense aquesta base tot és inútil. Hem perdut molts anys, no ens entestem a perdre’n més.       

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Fracàs empresarial, fracàs sindical

Ingressos

Germà Bel i Arcadi Oliveres són dos economistes i professors universitaris prou respectats. Els he sentit avui afirmant que cal actuar sobre els ingressos, més que sobre la despesa. Fins ara, només havia sentit aquest discurs per boca de Comissions Obreres, dels sindicats, avui dia tan denostats públicament. A veure si ara que ho diuen altres persones amb incidència pública i prestigi, la societat els fa més cas. CCOO fa anys i panys que va insistint en aquest discurs. La Comissió Obrera Nacional de Catalunya ja ho deia en temps d’en Joan Coscubiela, el seu antic secretari general.

El Concert Econòmic que només ERC defensava els anys vuitanta, junt amb Trias Fargas, és indispensable. Les ajudes, subvencions i beques no poden ser les mateixes aquí que en altres territoris del regne d’Espanya en què el cost de la vida és un trenta per cent més barat. I així podríem seguir.

Ara és temps de pressupostos. Seran durs. Espero que les despeses que continguin siguin les adequades. Les que necessiten els ciutadans per poder mantenir aquest estatus, el de ciutadans, i les que necessita l’economia productiva per seguir avançant i recuperant-se. Però com deia al començament, cal encarar d’una puta vegada el tema dels ingressos. Si no més val que pleguem.   

Publicat dins de Catalunya, General | Comentaris tancats a Ingressos

El món parla de naltros

I de la nostra qualitat esportiva i de la nostra qualitat humana. El Barça és realment el millor ambaixador del nostre país. Civisme, fair play, esportivitat, qualitats i valors. El nostre equip té més les característiques d’un equip de rugby que no pas de futbol. Per mi, ques sóc un amant del rugby, els valors del rugby són uns valors que poques vegades he sabut veure en el món del futbol. Aquest Barça, però, n’està empeltat. No és només el detall de deixar que Abidal recollís la copa de les orelles després d’haver passat un any dels més durs de la seva vida. Hi ha moltes coses més.

He estat buscant una foto que no he trobat enlloc, la de tot l’equip del Barça i els seus tècnics fent el passadís i felicitant el Manchester alhora d’anar a buscar el premi de consol. Em va semblar una escena corprenedora. El Barça amb aquest gest premiava l’esportivitat del seu rival. La d’un equip que ha volgut jugar de tu a tu amb el Barça jugant a futbol, sabedor del risc de poder perdre. Crec que aquesta era una foto que hauria de donar la volta al món. Estem acostumats als passadissos als campions, un passadís als subcampions diu molt. És tot un encert que s’hagi jugat aquest partit després de la semifinal que vam haver de jugar. El Manchester i l’equip que vam derrotar a les semifinals estan als antípodes. En la final hi va haver algun moment de duresa, sí, però la duresa és ben llunyana de la violència i les males arts. L’orgull pot tenir característiques negatives, però estar orgullosos del què representa el nostre Barça és positiu. Tot el món ho ha vist i en parla. Avui aniré amb la samarreta blaugrana orgullós de tot el que representa. Igual que els que han anat a Londres. Civisme, respecte, esportivitat, saber estar, saber guanyar, saber perdre. L’expressió de tot un poble. Un món així val la pena de veure’l i viure’l.  

Publicat dins de Catalunya, Món | Comentaris tancats a El món parla de naltros

La plaça pública

Avui he passat pel Pati, la plaça emblemàtica de Valls. Hi he vist un espectacle una mica tercermundista. Unes quantes persones s’hi han instal·lat passades les eleccions municipals. Mourinho es preguntaria perquè ara i no abans? Deixem-ho estar. El panorama que hi he vist m’ha semblat una mica miserable. He pensat que el moviment ocupa havia evolucionat. D’ocupar cases han passat a ocupar places públiques? A mi em semblava que la nostra ciutat tenia unes ordenances municipals que estipulaven uns requisits i permisos per a fer actes al carrer. No sé si s’han derogat les ordenances municipals o és que la llei ha deixat de ser igual per a tothom.

Els ocupes del Pati paguen alguna taxa per a instal·lar quatre draps i una tenda a la plaça pública? Si no és així em sembla que s’està creant un greuge comparatiu envers qui compleix la normativa municipal i paga religiosament taxes i impostos per a desenvolupar alguna activitat a l’espai públic. Potser m’equivoco i s’ha obert la veda perquè qualsevol ciutadà faci de l’espai públic el que li plagui. Quan els ocupants decideixin tornar cap a les seves cases confortables, els sense sostre que passin per la nostra ciutat podran plantar la seva tenda al bell mig del Pati com fan els que l’han convertit en un campament? En un estat de dret tothom és igual davant la llei, tothom té els mateixos drets i deures. Això ha deixat de ser així? Potser algun dia em ve de gust de plantar la meva tenda de campanya i instal·lar-m’hi amb la meva família, el gos, el lloro i les dues tortugues. Imagino que no m’exigiran res diferent al que s’exigeix als que s’hi han instal·lat ara. Pensava que les acampades estaven regulades en el nostre país, però veig que m’equivocava. Si jo tingués un càmping m’emprenyaria una mica i deixaria de pagar impostos i passaria de llicències d’activitat.

La convivència ciutadana en un estat de dret es basa en el respecte a la llei. És això el que estan fomentant els que permeten que la nostra plaça més cèntrica es converteixi en un espai d’ús privat? Una democràcia consolidada té els seus mecanismes de participació, de protesta, d’acció cívica, política o social. Estem a les portes de l’anarquia? Sembla que les autoritats ens hi convidin, no? Crec que el moviment indignat navega sense rumb. Sembla una cosa espontània, però no m’acabo de creure aquesta pàtina d’improvisació i espontaneïtat. Ja que se’ls permet fer el que els ve de gust, sabran tornar a la societat la generositat amb la que els ha tractat. M’agradarà veure quines són les seves propostes o si tenen alguna cosa interessant a oferir a la ciutadania. De moment, encara no n’he sentit cap d’interessant. Només coses genèriques.

Tot plegat em fa una mica de pena. Pena l’ocupació i pena la passivitat de qui té la responsabilitat de governar la ciutat. Espero que els meus motius per a instal·lar-me on em plagui siguin tan vàlids davant la llei com els seus i me’ls respectin. No crec que estiguem davant de cap revolta social que deixi petja a la societat. Com que ningú els convidarà a anar-se’n cap a casa, haurem d’esperar a que la seva ossamenta es cansi de la duresa del terra i de la incomoditat. Quan creguin que ja han acumulat prou experiència per a poder explicar a la seva descendència que un dia es van instal·lar al bell mig del Pati se n’aniran. Mentrestant, hauré de tenir paciència i hauré de fer unes quantes ziga-zagues per circular per entre mig de l’escampall a la via pública. Ja miraré de no ensopegar, no sigui que hagués de demanar responsabilitats a no sé qui. Per a enviar quatre tuits simples com un eslògan ho podrien fer tot estalviant-nos aquest espectacle. La repercussió i les conquestes socials que ens reportaran seran les mateixes. O sigui, zero. I si m’equivoco estaré encantat de rectificar.    

Publicat dins de Valls | Comentaris tancats a La plaça pública

No em digueu indignat!

Amb aquest comentari no pretenc valorar la intervenció policial a la plaça de Catalunya de Barcelona, ni a la ciutat de Lleida. Cadascú tindrà la seva opinió respecte a l’oportunitat i la conveniència de l’actuació policial. Les imatges televisives són colpidores, com sempre, però també és cert que mostren una part de la realitat. No, no vull parlar de l’actuació policial. Vull parlar del que mediàticament s’han anomenat “els indignats”. Estic convençut que moltes persones no compartiran la meva opinió, però com que estem en un país on encara tenim llibertat d’opinió, espero que ningú no em crucificarà per tenir la  meva opinió.

Primer de tot he de confessar que no m’agrada l’adjectiu amb que s’ha conegut les persones que porten dies concentrats en diferents places del nostre país. Encara que jo no sóc dels que s’han concentrat enlloc. Jo també em sento indignat, però no m’agrada que em qualifiquin permanentment d’indignat. Com ja he ressaltat en altres apunts d’aquest bloc, Hessel no reclama un estat permanent d’indignació per a instal·lar-s’hi. Hi ha qui ha escrit que n’hi ha prou amb indignar-se, jo no ho comparteixo. Més aviat m’alineo amb Hessel en el sentit que la indignació pot ser un motor, una causa que ens dugui a l’acció, a la participació. Els concentrats a les places del país porten dies d’estada en aquestes places, molts dies, però encara no he sentit res d’interessant que proposin a la societat. Unes directrius o unes conclusions a les que hagin arribat per a canviar allò que els ha portat a indignar-se. Cap proposta, des del meu punt de vista, interessant. Jo estic indignat per la poca qualitat democràtica de la nostra societat, per les deficiències del nostre sistema polític de representació, pel nostre sistema econòmic injust i que juga a favor dels especuladors i poca-vergonyes. Algú diu que amb la indignació n’hi ha prou i que són uns altres els que hi han de posar remei. Mala solució. Aquest és el motiu de la meva indignació, el fet de què qui havia de resoldre les desigualtats i cercar mesures per millorar la qualitat democràtica de la nostra societat no ho ha fet. Per això cal fomentar la participació ciutadana en la presa de decisions. Dotar-nos d’instruments de participació democràtica que no deixin exclusivament en mans de la democràcia representativa la configuració d’una societat més igualitària i justa, políticament i social.

Avui sentia el respectat Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau i catedràtic d’economia, explicant que havia aconsellat als concentrats que sortissin cap als barris a explicar les seves propostes. No és un mal consell, el compartiria si hi hagués propostes.

Les concetracions em recorden aquelles persones que en petits grups semblen estar més per passar-s’ho bé que no pas per aportar quelcom a la societat. No tinc res en contra dels moviments assemblearis. De fet he militat desenes d’anys en un partit de caire assembleari. Però el caràcter assembleari pur fa inviable l’assumpció de responsabilitats individuals. Tot queda diluït en la massa. Algú ha de poder liderar i executar les decisions assembleàries. Algú ha de poder actuar com a portantveu o interlocutor de l’assemblea.

Més de deu dies de concentracions al carrer no han servit per a assolir concrecions del què es pretén. Els concentrats a les places tunisianes i egípcies sabien què volien, tenien objectius, hi havia compromisos personals. Les concetracions no eren una finalitat, eren un mitjà. Les concentracions d’aquí no em semblen un mitjà, sinó una presència més o menys festiva sense objectius clars. Una ocupació d’un espai públic sense finalitat a la qual semblava no saber posar fi sense ser un fracàs. Si la finalitat era mostrar la indignació, aquesta simplement es pot expressar amb una manifestació. Si es pretenia fer alguna proposta concreta i viable, hi ha hagut temps per fer-ne alguna. Potser els objectius no eren prou clars.

La intervenció policial d’avui haurà donat aire a una cosa que estava en vies de dissolució. Crec que finalment estarem davant d’una cosa que podia ser i que es va desinflar. Difícilment des de quatre places es pot millorar un sistema democràtic. Aquí no havíem d’enderrocar cap règim dictatorial, havíem de proposar un model que superés un model d’organització social i democràtic únic que s’ha imposat després de la caiguda del mur de Berlín. I aquesta feina no es fa ni en un dia, ni en una setmana, ni en un mes. Es fa amb un treball permanent i constant, amb la participació activa en barris, sindicats, ajuntaments, etc. És un procés progressiu que necessita feina, compromís i esforç.  

La indignació és útil si és un punt de partida, no pas un punt on instal·lar-se. 

Publicat dins de Catalunya, General | Comentaris tancats a No em digueu indignat!

Una alegria immensa

Avui no he obert una ampolla de cava perquè no en tenia cap en fred, però l’ocasió s’ho valia. Ratko Mladic ha estat detingut avui a Sèrbia. Tenia aquest nom fixat al meu cervell des d’inicis dels anys 90. Vaig viure la tragèdia de la guerra de Bòsnia com molts catalans, d’una forma molt intensa. El setge de Sarajevo, la matança de Srebrenica, etc. La fredor amb la qual aquest home feia executar els homes musulmans de Bòsnia era esfereïdora. La cacera a la que van ser sotmesos els habitants de Sarajevo des de les muntanyes i turons que rodegen la ciutat era inhumana. Catalunya va ser molt solidària amb els bosnians. Jo m’hi vaig sentir molt proper i la ràbia em recorria el cos de dalt a baix. Mladic va ser un perfecte executor de les directrius de Karadzic. Ells van guanyar la guerra. Els acords de Dayton ho van certificar. Avui molta gent veurà la seva pena de desenes d’anys consolada. Els morts no tornaran, però els vius podran descansar reconfortats.

No he volgut posar cap foto d’aquest criminal. No se la mereix. El judici al qual el sotmetrà el Tribunal Internacional creat ad hoc per als crims de l’antiga Iugoslàvia ens farà reviure aquells fets. Serà dur, però serà bo que la humanitat no oblidi els genocidis perpetrats en l’època actual. El genocidi no és cosa del passat. Segueix ben present en el nostre món. És una bona notícia que encara que els anys passin, els genocides sàpiguen que no poden dormir tranquils. El govern serbi ha estat valent. Sap que bona part de la seva ciutadania se sent propera a Mladic. Però el govern sap què és la real politik. Li convé aplanar les seves negociacions per sentir-se plenament dins Europa. Encara que sigui per interès, encara que sigui a contracor, la notícia de la detenció de Mladic concilia Sèrbia amb la resta del món. Tant de bo els genocides que campen per aquests mons de déu ho tinguin en compte. Tard o d’hora, corren el risc de pagar pels seus crims. Avui el món és una mica més just.  

Publicat dins de Món | Comentaris tancats a Una alegria immensa

Anàlisi electoral

Ja han passat les eleccions municipals. El primer que se m’acut és que no hi ha hagut massa sorpreses. Cada vegada més, les diferents eleccions polítiques formen un tot que segueix una tendència cíclica. Aquesta tendència s’acabarà de confirmar en les properes eleccions generals a les “Cortes Españolas”. En aquell moment s’acabarà de completar el cicle. Un cicle que, en la meva opinió va començar després de les penúltimes eleccions al  Parlament de Catalunya, les que van portar a la formació del segon tripartit. Crec que aquell va ser el punt veritable d’inflexió, el començament del cicle que estem vivint. Encara que no sóc sociòleg, ni expert en la matèria, crec que cada vegada importa menys el tipus d’eleccions que s’afronten. Cada elecció concreta només permet matisos de caire específic en determinades localitats, però només matisos. El que compta és si el vent bufa a favor de determinada força política o amenaça rufolada. Crec que les actuals eleccions municipals ho escenifiquen força bé.

Estem immersos en un vent favorable per a CiU a Catalunya i cap al PP al regne d’Espanya, del qual aquest últim partit se n’aprofita una mica a Catalunya. Pel què fa a PSC i ERC la rufolada en contra és potent en el cas dels socialistes i no pas menor per als republicans. Davant d’aquests vents potents, d’aquestes tendències generals, poc s’hi pot fer. La situació local fa que el vent a favor impulsi favorablement en major o menor grau i el vent de cara faci que la petacada sigui més o menys forta. És la meva manera de veure el panorama polític i els resultats electorals de les municipals i de les darreres eleccions nacionals al Parlament de Catalunya. En aquest context, sempre hi ha alguna força que sap aprofitar la sacsejada del moment. Ara és PxC i la CUP. Per poc que creixin ho fan amb força relativa i donen la campanada. Tots plegats, però, faran bé de no oblidar que tot el que puja acostuma a baixar. Seria una lliçó per no oblidar.

Aquestes tendències, però, no passen per casualitat. Generalment les raons es troben en les pròpies actuacions. Sovint depèn més de les pròpies decisions, encertades o desencertades. No es tracta d’un caprici de l’electorat.

Els socialistes estan clarament a les acaballes del seu cicle. Diria que per mèrits propis. A nivell general i, pel que fa a Valls, a nivell local. A Valls van fer l’abraçada de l’os amb CiU, cosa que clarament els ha portat on els ha portat. Pèrdua de prestigi, d’identitat. CiU va ser prou intel·ligent i els socialistes prou babaus. La patacada estava servida. La majoria absoluta de CiU els ha vingut regalada. Bona part dels votants socialistes s’han quedat a casa i alguns han anat a la CUP. Aquests darrers han sabut presentar-se com a una oposició real. Una oposició que els socialistes van abandonar. La CUP, a més, ha aprofitat la devallada d’ERC a nivell nacional. Això ha perjudicat els republicans a Valls. En la passada legislatura, CUP i ERC deuen haver coincidit múltiples vegades en els seus plantejaments a nivell local, però la gent ha pres com a referència de l’oposició als de la CUP i els republicans s’han vist molt perjudicats per la rufolada general en contra. Em sap greu per ERC on he militat més de vint anys i on hi tinc molt bons amics. No només això, comparteixo els ideals que representa ERC. Però la direcció nacional d’ERC ha pres un seguit de decisions al llarg dels darrers anys que han perjudicat clarament la majoria de candidatures republicanes, tant si al seu poble o ciutat han fet un bon treball en els darrers quatre anys, com si han presentat bons candidats en les eleccions actuals. Malgrat algunes honroses excepcions, diria que és molt difícil remar amb el vent en contra i molt fàcil remar amb el vent a favor. Si hom no és un desastre, el vent a favor et dóna un fort impuls, però, generalment, el vent en contra t’impedeix avançar.

Però com deia abans, res no és etern. Cal ser intel·ligents, tant per a saber extreure les lliçons dels èxits, com dels fracassos. Veurem moviments interessants. M’agradaria veure decisions encertades. Algunes que no es van prendre quan tocava. Però mai és tard. Com que sóc optimista de mena, espero que aquells amb qui em sento ben proper prenguin les encertades. Si és així, estic segur que la recuperació vindrà. L’independentisme català, el polític, s’hauria de posar d’una vegada per totes a l’alçada de l’independentisme sociològic. Les petites victòries són pírriques, encara que siguin esclatants. Convé generositat i alçada de mires. Tant de bo tots n’extreguin conclusions positives i sense fer volar coloms.

I una darrera qüestió. Tots, des del primer a l’últim s’haurien de plantejar com intentar resoldre l’esgarrifosa dada d’una abstenció de més del quaranta per cent. Gairebé la meitat de la ciutadania. No s’hi val a emparar-se en que aquest és un fenomen de les societats benestants. Això no és una resposta, ni una solució. El sistema democràtic està malalt i caldria posar-hi remei. Tenim un problema que reclama solucions. No poden passar la pilota als altres. És cosa de tots, també de la ciutadania.    

Publicat dins de Valls | 4 comentaris

Una lliço aragonesa

Avui no escriuré jo aquesta entrada, només us enllaço una notícia del Punt.cat perquè veiem que encara hi ha qui fa les coses amb seny. Compareu i analitzeu. Allò que tantes vegades he criticat des d’aquí i des de la tertúlia de Ràdio Valls no és una utopia, pot ser una realitat. http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/411815-austeritat-modelica-de-lajuntament-dosca.html

Publicat dins de Valls | Comentaris tancats a Una lliço aragonesa