He escrit altres vegades que un país que pretengui tenir ciutadans de primer nivell necessita tenir una columna vertebral que sigui l’eix sobre el qual basar aquest objectiu. Un d’aquests eixos és l’educació, el sistema educatiu. Ha quedat àmpliament demostrat que ni el nostre país, ni l’estat que ens engloba, tenen un eix esquerdat pel què fa al seu sistema educatiu. Ens omplim la boca de bones paraules relatives a la importància de l’educació per a excel·lir com a país davant del món. Ens omplim la boca dient que volem ciutadans preparats, formats, amb capacitat d’aportar els seus coneixements i el seu esforç en benefici de tota la societat. Però els fets contradiuen les paraules. A això se’n diu manca d’autenticitat. Quan es diu una cosa però se’n fa una altra.
El canvi de govern a les institucions del nostre país ha comportat una nova revisió de punts importants en el nostre sistema educatiu. Sempre estem visquent en la provisionalitat. No hi ha res que duri cent anys. Ben cert, però que duri alguns anys sí que seria aconsellable.
Fa uns anys es va presentar un pacte nacional per a l’educació. Tot sembla indicar que era un pacte de conveniència, efímer. El nou canvi de govern ha comportat, una vegada més, que el nou govern posa en qüestió decisions de l’antic govern. Tornem a fer marxa enrere en temes com la sisena hora, la implantació dels ordinadors a les aules, la setmana blanca justificada per una diferent distribució del calendari escolar en benefici de la canalla ara es distribueix en benefici dels mestres, etc. Fins i tot veiem en aquests moments que alguns que abans van criticar la implantació d’aquestes mesures ara en són defensors i a la inversa.
Som incapaços de crear coses perdurables. No cal que siguin per tota la vida, però seria convenient que les apostes que fem poguessin ser valorades i avaluades al cap d’alguns anys d’aplicació. Si els resultats no són bons, llavors és normal que rectifiquem. No fa massa vaig sentir la consellera d’educació, perdoneu si no es diu així ja, que no ho sé, va dir que era aviat per poder valorar la introducció dels ordinadors personals a l’escola. Bé, ara ja tenim la primera modificació. El mateix podríem dir d’altres qüestions relatives a l’educació i l’ensenyament.
Un país que és incapaç de mantenir un sistema educatiu durant uns quants anys, sense sotmetre’l a constants variacions és un país amb poc futur. Cada nou govern sembla voler deixar el seu segell perquè el pròxim el pugui esborrar del mapa. Tan incapaços som de bastir un sistema educatiu que estigui immunitzat de canvis constants en funció del governant de torn?
El món canvia depressa, ja ho sé, però el sistema educatiu català canvia encara més depressa. Hi hauria d’haver aspectes vitals per a les societats que haurien de permanèixer fora de l’abast del governant de torn. En el sistema democràtic del nostre entorn hi ha coses que semblen inavomibles davant el pas del temps. El nostre ordenament jurídic demana unes majories qualificades per a modificar constitucions, estatuts o altres institucions. L’educació no hauria de formar part d’aquest conjunt? Jo crec que més que algunes d’aquestes altres coses sí. El marc educatiu, en la meva opinió, necessita un entorn estable. Ha de ser dinàmic per allò dels canvis constants de les societats modernes, però em sembla que no hi ha res de tan efímer al nostre país com el nostre sistema educatiu. Em fa sentir una certa vergonya i tot. Orgullós com sóc del meu país, tot i les nostres limitacions, els canvis permanents i sobtats en la forma d’organitzar el nostre sistema educatiu em fa sentir vergonya. Cadascú sembla sentir-se en poder de la veritat absoluta. Dóna la sensació que no ens prenem massa seriosament l’educació com a eix central de la construcció de la nostra nació. Una llàstima. Deambulem d’aquí cap allà donant cops de cec. Convindria no tenir pressa per construir un sistema consensuat per una majoria de la ciutadania que donés estabilitat a la manera com eduquem els futurs ciutadans del nostres país. Marcant clarament els objectius que volem aconseguir i apostant per unes eines que necessiten temps per a donar els seus resultats.
Em sembla, però, que no tenim remei. Seguirem aixecant parets per tal que el següent responsable les torni a tirar a terra. Sí, a la vista dels fets aquest és el nostres sistema. L’educació dels nostres fills és una qüestió massa important per deixar-la en mans del governant de torn. Així no aconseguirem l’excel·lència, així no aconseguirem que el nostre país sigui referència com ho és Finlàndia, per exemple. Haurem de concloure que no en sabem més; que queda molt de recorregut per convertir el nostre país en un referent per a tothom. Mentrestant, haurem d’aguantar tot esperant que persones de nivell convencin la nostra societat que la formació i l’educació han d’estar per damunt de partidismes caducs.