Fracàs empresarial, fracàs sindical

Ahir es va confirmar la notícia que representants empresarials i sindicals han trencat les negociacions que duien a terme des de fa mesos relativa a la negociació col·lectiva. La negociació col·lectiva per resumir-ho ràpidament és el sistema de negociació i estructura dels convenis col·lectius, dit d’una forma molt simplificada.

Avui en dia ha deixat de ser notícia que empresaris i sindicats fracassin en les negociacions que duen a terme. Tot plegat no fa sinó afegir més desprestigi i descrèdit a ambdues institucions. Dues institucions econòmiques i socials prou dignes que els seus representants semblen entestats a ajudar que el descrèdit d’uns i altres segueixi incrementant. Jo com a persona que es dedica a les funcions sindicals ho lamento. Sembla que ningú no s’adona de la pobra imatge que tots plegats estan donant i el mal que això fa a les seves respectives organitzacions. Ara sentirem com els uns responsabilitzen als altres del fracàs de la negociació. Una mica més d’espectacle lamentable. I com es pot comprendre a mi em dol en l’ànima. Jo encara crec en la noble funció sindical. Intento fer una tasca amb tota la dignitat de què sóc capaç al nivell més bàsic, o sia, al de l’empresa.

Em fa la impressió que domina massa el tacticisme. La curta mirada. Tot semblava indicar que les negociacions no anaven mal encaminades fins fa uns dies. Què ha pasat perquè la cosa es trenqués? Una de les coses que crec que ha condicionat la no consecució d’un acord de llarga volada és el resultat electoral del passat 22 de maig. Algú ha pogut pensar que valia la pena no tancar cap acord i esperar que en uns mesos hi hagi un canvi de govern que sintonitzi millor amb els seus interessos. Si fos així, estaríem davant d’un nou argument per dir que els negociadors no estan a l’alçada. El curt plaç impedeix mirar l’horitzó nítidament per intentar canviar la realitat, la miserable realitat que estem vivint.

Segurament uns són més responsables que altres, però el fracàs de la negociació perjudica tothom. Als mateixos negociadors, però sobretot als milions de persones actives del noster país, tant als que estan treballant actualment, com els que no tenen feina. A vegades sembla que els negociadors vulguin donar la raó a tots els que diuen que empresaris i sindicats només es preocupen d’ells mateixos i no de qui s’haurien de preocupar, la ciutadania en general.

Tot plegat em fa molta ràbia. Allò que molts fem a nivell més pròxim, a les empreses, sembla que altres són incapaços de fer-ho a nivells més elevats. Com he dit, crec que hi ha una part que té més responsabilitat en el fracàs. Personalment crec que un sector de l’empresariat, el més carca i immobilista, ha pressionat Rossell perquè no signi cap acord, conscients que d’aquí uns mesos la conjuntura política els pot ser més favorable amb un govern del PP. Per altra banda, el president del Banc Central espanyol, segueix donant receptes, des del meu punt de vista, totalment equivocades i inútils. Ni la legislació laboral, ni el sistema de negocicació col·lectiva són les causes que el Regne d’Espanya dupliqui les taxes mitjanes d’atur d’Europa. La causa és el nostre sistema econòmic que s’ha arrepenjat en el totxo i l’economia especulativa mentre, per exemple, Alemanya anava consolidant el seu teixit econòmic i industrial. És aquest teixit el que marca el diferencial entre la situació alemanya i l’espanyola. Canviar això no es fa en quatre dies. Es fa apostant a mig i llarg plaç per una economia que sàpiga enfortir els seus punt forts i abandonar allò que només ens dóna pa per avui i fam per demà. Fa desenes d’anys es va afrontar una reconversió de tot el sector siderúrgic. Va ser una reconversió dura, com la de l’anomenada línia blanca, però va permetre reconvertir part de la nostra economia i de la ciutadania cap a nous sectors de més futur. Mentre alguns s’omplien la boca amb allò de l’Espanya “va bien”, hi havia qui estava fent els deures per a afrontar el seu futur. Mentre alguns xulejaven dient que creixíem el doble que la mitjana de la UE, hi havia qui seguia posant les bases de la seva economia que els han permès afrontar una crisi amb una major estabilitat econòmica. Mentre aquí construïem el doble que França i Alemanya juntes i els pocavergonyes especulaven, altres consolidaven els fonaments de la seva economia amb uns guanys més modestos a curt plaç.

Qui digui que té les claus per a resoldre la situació econòmica a Catalunya o Espanya a curt plaç menteix. Ara cal dissenyar una estratègia nacional i estatal que s’hauria d’haver fet fa molts anys, en temps de vaques grasses. Però enlloc d’això, hi ha qui s’empenya en entabanar-nos dient que la solució es troba amb una major desregulació laboral i social. Que no tenim memòria per veure on ens ha portat una desregulació internacional del sistema financer? Que no n’aprendrem mai?

Jo desconfio de tota aquesta gent que des de les seves poltrones diuen que tenen la fórmula per resoldre el problema. No hi ha una fórmula màgica. Cal treballar més i millor, cal treballar en allò que com a país podem excel·lir, que no és poc. Cal apostar per la formació en aquells sectors de futur. No oblidar la indústria, donar suport al sector terciari, a tot allò que doni servei a les necessitats de la ciutadania, al turisme, diversificant entre turisme de gran qualitat i un turisme més popular, en sectors com el farmacèutic en el qual tenim una bona posició, en la recerca i innovació. És tot un país que s’ha de posar en marxa si volem ser protagonistes del nostre futur i no deixar-lo en mans de les inèrcies d’altres països perquè llavors perdrem el tren i ens arribarà tard.

Empresaris i sindicats es troben a la corda fluixa, però si algú em pregunta qui està donant més la talla i encertant més en les receptes, m’inclino clarament per els segons. Com he dit en altres apunts, alguns d’aquests han estat sols defensant un canvi radical del model econòmic del nostre país. Hi ha qui ja ha obert els ulls, però els governants i els poder fàctics segueixen posant les esperances en velles receptes que són i seran del tot inútils. La reforma laboral és un cas paradigmàtic. La millor legislació laboral seria incapaç de crear un sol lloc de treball. Una bona legislació pot ajudar sempre que hi hagi una base econòmica sòlida. Sense aquesta base tot és inútil. Hem perdut molts anys, no ens entestem a perdre’n més.       

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.