Entre Falset i Pradell de la Teixeta trobem un puig que presenta el cim lleument encinglerat formant un petit altiplà arrodonit, que s’anomena la Pòpia. El seu nom prové del català antic i vol dir mamella.
Segons Coromines, prové d’un mot del llatí vulgar, pupea (pronunciat generalment [pòppia]) que procedia al seu torn del vocable del llatí familiar pupa o puppa, el qual significa ‘nena’, ‘nina’ i també ‘mamella’. Puppa, altrament, ha donat lloc al mot popa, ‘mamella’ encara ara en una bona part del català occidental, per bé que potser més
que no pas l’humana es refereix a la de les femelles dels animals. (extret de LES PÒPIES I ELS PAPIOLS, de Carles DOMINGO FRANCÀS). Així, es veu que hi han documentades una bona colla de Pòpies a Catalunya i a ses Illes.
La intenció es transitar pel camí vell de Pradell a Falset que, per sorpresa, hi ha un cartell indicador a les últimes cases de Pradell. Fins i tot, allà on arrenca el camí hi han unes baranes de fusta que indiquen que pot haver estat recuperat.
El camí sembla de bast més que no pas de carro i planeja entre els perfectes marges de pedra calcària, olivers i alguns avellaners i les borrasses que feinegen.
Tanmateix, la part bucòlica acaba quan els bancals que el vorejen es troben abandonats. Els marges caiguts i els esbarzers dificulten el pas. I en acabat, a l’arribar al talús perimetral de la carretera general, el terreny degradat protegeix la rodadura asfàltica d’aquest submón que sols interessa a pocs aprenents de conqueridors de l’inútil més absurd.
A peu de la carretera d’Alcolea passem per la cova del Duran per una de les infinites corbes de la carretera vella.
En el següent tomb de la carretera vella, hi ha la font de les Coves. Abans d’aplegar a la font, per la dreta s’enfila un desdibuixat senderó que es engolit inexpugnablement per la vegetació de fort caràcter espinós. La impossibilitat de pas fa buscar el pas alternatiu pels bancals d’aquest indret, de les Coves. Més amunt, el camí està igualment perdut i entre rastres de porc senglar que es pot arribar al Coll del Jardí (del Maco). A l’altre vessant s’obren les Sentius, i ve a la vista el paisatge típicament prioratí.
Sota el coll, passa transversal el camí vell de Reus a Falset. Breument, el seguim en sentit a la Teixeta fins agafar la pista d’accés als conreus del Maco. D’allí, un incert senderó que sembla un rastre de senglar puja per buscar la punta SW de la Pòpia on, amb una breu però agraïda grimpada, arribem al seu altiplà. Al punt més alt un cartell ens indica el nom d’aquest puig.
Baixem tot anat cap a la punta SE, seguint el rastre que ara flanqueja per sota el cingle culminal de la Pòpia, tot passant per una petita coveta (la cova de les Campanes?).
El retorn a Pradell de la Teixeta es fa per la pista que hem deixat abans, passant pel Coll de la Manxa i pel Coll d’Esporreres. D’aquest darrer coll, ve el senderó que ve de Pradell, abans empedrat i ara trinxat pel pas de les motos. Tot i això, es bonic de passar-hi. Suposo que aquest és el camí vell de Pradell a Porrera.
Pradell de la Teixeta, des de la Pòpia.
