Cap als anys cinquanta, ja passada la dura postguerra, l’abandó definitiu de molts masos de les Muntanyes de Prades i del que fou el municipi de la Mussara era un fet consolidat. La migradesa i les dures condicions de vida a la muntanya s’havien fet difícils de portar; als pobles de baix al Camp i a Reus, les oportunitats i la qualitat de vida anaven creixent amb l’incipient desenvolupament econòmic i un cert progrés. Les comunicacions s’anaven millorant amb la construcció de la xarxa de carreteres per oblidar ja d’una vegada els camins vells, empedrats i de difícil passar, propis d’èpoques ja passades. Les noves fonts energètiques van provocar que ja no es practiqués el carboneig i la boscúria es deixa d’explotar regularment.
Culturalment, passat el sotrac, hi ha una certa represa mig consentida i folkloritzada, mig clandestina i vigilada. L’excursionisme cultural, científic i esportiu, agafa certa volada i intentar recuperar la vitalitat dels anys trenta, sobretot a Reus, el centre cultural i associatiu del Camp. Així, l’any 1958 en Josep Iglésies, Joaquim Santasusagna i Ramon Amigó acaben la redacció de la guia itinerària Les Muntanyes de Prades, el Montsant i la Serra la Llena, que ja duien les dues edicions anteriors exhaurides. Una de les motivacions d’aquesta tercera edició venia donat pels canvis en el poblament de la muntanya. El despoblament anava acompanyat de grans tallades de bosc per extreure’n les darreres rendes, que comportaven l’obertura de camins de desembosc que afectaven els camins vells; i per l’abandonament de conreus i del pasturatge, que provocaven el creixement de brolles arbustives i pinedes perdent-se també els antics passos. Ramon Amigó i Joaquim Santasusagna recorren durant aquests temps molts camins, fent-se acompanyar sovint de coneixedors locals de les seves muntanyes. Queden colpits pel recent despoblament de la Mussara, aquella vileta ubicada en plena Serra, mirador i referent muntanyenc del Camp.
Paral·lelament, es reprèn una de les tasques cabdals del patrimoni cultural català, com és el recull de toponímia i onomàstica, iniciada en la dècada del 1920 i estroncada per la guerra. El jove Ramon Amigó agafa el relleu de Josep Iglésies, amb l’estudi dels topònims de Reus i el seu terme. El 1963 edita Els topònims del terme municipal i del poble de la Mussara, tot i la dificultat arran del despoblament del terme i de la pèrdua de bona part dels arxius. S’inicia la represa en els estudis dels noms de lloc als municipis de les Muntanyes de Prades, on ell i altres autors van teixint el mantell de la capa toponímica del nostre mapa geogràfic.
Un caminet discret i freqüentat adés és la Drecera del Colomet, que té l’honor de figurar com l’itinerari que obre la nova edició de la esmentada Guia editada el 1960. Potser no és un dels camins tradicionals de comunicació més emprats, com el Camí de les Tosques i el Camí de Garrigots, però sí que antigament devia complir la funció que el defineix: fer drecera. De fet, és una bonica drecera que, eixint del Camí de Garrigots, prop de Vilaplana, puja vers el Cingle del Colomet i a la Mola, on enllaçava amb el Camí dels Masos per allà al Mas d’en Voltes i d’en Roig. Tanmateix, quan Amigó i Santasusagna hi tornen, aquelles terres del Pla de la Mola i del Camí dels Masos, no sols estan recentment abandonades, sinó que són ocupades per l’exèrcit espanyol per instal·lar-hi un campament militar, amb zones de pràctiques de tir a la vora. El Campament dels Castillejos era de ben recent creació, vers el 1950, i la fesomia del terreny encara no l’havien alterat gaire.
Actualment, l’indret on s’iniciava la Drecera del Colomet passa totalment desapercebut pel caminant. Es troba en una cruïlla de pistes per on transita el Camí dels Garrigots i s’accedeix a altres propietats. A la vora d’una alzina, l’inici de la Drecera no és evident, doncs es troba ben embardissat i amb certa acumulació de deixalles. Cal internar-s’hi per comprovar que es tracta d’un rastre de camí excavat: podria ser ben bé un petit drenatge entre finques, però és el vell camí. La vegetació ha anat tapant el pas i la fullaraca que el cobreix amaga els indicis d’empedrat que puntualment es veuen. Aquest pas va agafant el que podríem anomenar una intencionalitat. El rastre va passant sota d’alzines, entre marges, fent algun retomb i pujant suaument. Així fins a arribar a una pista moderna.
Creuant la pista, el camí torna a esdevenir totalment imprecís. Però pujant als conreus que queden a mà esquerra i sobre la pista, s’endevina que a la vora del marge que els delimita, un camí resta allà amagat. Sobtadament, el camí gira i passa entre dues finques mig cultivades. Allà hom pot entreveure el caràcter del camí: delimitat entre dos petits murets, té poca amplada, la justa per passar-hi una persona, i s’encara amb decisió però amb suavitat per anar a assolir el Cingle del Colomet, que esguarda vigilant al fons del paisatge.
Més amunt, s’assoleix una altra pista que comunica uns conreus i que ha ocupat la carena per on discorria la drecera. Podem transitar-hi amb més comoditat fins que en un retomb de la pista, un sender ben net continua en la direcció que es portava. Dóna goig trobar-se el camí net que va fent pujada fins assolir un colletó, on es troba una cruïlla de camins ja a tocar del Cingle Roig. Des d’aquesta cruïlla, es pot anar a la Cova dels Matxos que queda propera i que val la pena visitar. El camí gira cap a llevant, tot passant per sota del Cingle Roig, on es troba la Cova del Maguinyo.
En una nova cruïlla, es deixa el sender recentment recuperat que ara de pla, baixarà cap el Manou i el Mas d’en Cama, ja en terres del terme d’Alforja. La Drecera que es segueix continua a frec del cingle rogenc, en suau pujada. En un retomb marcat, la vella drecera ja no es pot resseguir de moment, doncs la vegetació es fa impenetrable. Un rastre modern permet anar pujant cap a la cingla i superar el cingle roig. Amb certa tristor i un a reveure, deixem la drecera. Fem de manera de retrobar-la en un punt singular: a la Font de la Figuera del Morenet. És una font que tot i l’abandonament d’aquest entorn, continua rajant: La déu està emmarcada per dues grans lloses de pedres que confinen la surgència: els porcs senglars que remenen els terrenys humits, ho fan per sota la font en l’aigüera que es va formant i la surgència ha quedat protegida.
Per sobre de la font, el camí continua pujant, ara ja ben bé sota el Colomet, un evident pany de Cingle Blanc. Antigament, als pobles o als trossos de terra on hom treballava, era el sol que marcava el ritme horari del dia. Són molt nombroses les referències horàries que cada poble o cada persona tenia al seu aguait, com jocs d’ombres en els relleus de les parets dels cingles. A certa hora, l’ombra del sol provocava la visió d’una forma de colomet en aquell pany de cingle. Aquell senyal esdevenia una ordre: arriba l’hora de plegar, podria ben bé ser.
Ara, el plena cingla, els efectes d’un incendi forestal que pujà de la banda d’Alforja ha provocat que la rebrotada de la vegetació sigui molt densa i es faci difícil transitar-hi. Estem en plena cingla. La Cingla. Ramon Amigó va adonar-se’n del sentit del mot cingla, en aquesta part de les Muntanyes de Prades. Els excursionistes apassionats pels paisatges esquerps coneixien els cingles, els seus graus, les coves i s’iniciaven en l’escalada. Tanmateix, pels habitants de la Mussara i d’Arbolí, la cingla era allà on hi havia vida, on es trobaven migrades fonts, on passaven els ramats a pasturar, on hi instal•laven corrals i fins i tot masos. La cingla tenia una importància cabdal en la vida a muntanya. Fins i tot, era conegut el Camí de les Cingles, que permetia anar de l’Albiol fins a Arbolí per la cingla existent entre el Cingle Blanc i el Roig.
A més de les cingles, Amigó també ens va transmetre la riquesa del parlar dels mussarencs. Distingien els cinglalls, que eren ja unes cingles més estretes, que encara hi havia qui les aprofitava. I inclús els cinglallons, que esdevenien estrets passos al capdamunt dels cingles, com estretíssimes cingles, que formen les característiques graonades d’aquesta part superior. Encara és conegut el Camí o drecera dels Cinglallons, i les Cases dels Cinglallons.
De la cingla estant, veiem cap a ponent les restes d’un mas tot ple de runam i menjat per la vegetació: el Mas del Puço del Cingle. En Ramon Amigó, en un intent normalitzador de la nostra llengua, l’anota en el seu recull onomàstic com a Mas del Pusso, i així ha quedat fixat en la actual nomenclàtor toponímic. Tanmateix, en la seva darrera publicació, Amigó interpreta que s’havia equivocat: recomana escriure Mas del Puço, ja que deriva del malnom de la puça, en una masculinització de renom molt comuna en els noms de lloc d’aquestes contrades. El Mas del Puço del Cingle és un paratge singular i colpidor. Ramon Amigó, amb el seu afany perfeccionista encara diu: “seria més encertat anomenar-lo Mas del Puço de la Cingla”. Hem d’entendre i copsar la importància que Amigó li dóna a les cingles. Sobretot quan la muntanya era viva: les parades de conreu que es feien entre els marges eren sovint arrecerades, amb petites fonts moltes ara desconegudes, com atàvics hivernacles, diria jo. Caminant-hi els dies de vent la cingla queda encalmada sota el recer de la muntanya. Quan la Peluda cobreix com un capell la Serra, la cingla resta assolellada esguardant la tebior de la Mar Mediterrània. Quan la boira de mar cobreix la plana, la cingla resta a primera línia de mar dels núvols que colguen el Camp i gaudeix d’una fantàstica visió. I quan arriba la marinada, les xafogoses tardes d’estiu esdevenen més fresques.
Un dels camins que colpeix a Amigó és el Portell del Marrà. Hem de deixar la Drecera del Colomet i seguir pel desdibuixat Camí de les Cingles, que a hores d’ara fa de molt mal passar, però es pot arribar fins el Mas del Puço del Cingle i buscar un pas a la paret del Cingle Blanc que esguarda el mas. És un pas estret, acanalat, apte tot just per una persona. Sobretot colpeix descobrir-lo des del Pla de la Mola. És l’únic pas que baixa cap al maset i provoca certa basarda al visitant la visió de la situació d’aquest mas: el mas i el Portell del Marrà interpreten el que va ser la vida allí: que cadascú hi posi les seves notes de sensacions viscudes.
Tornant a la Drecera del Colomet, hom arriba als peus d’un gran enderroc de blocs despresos del cingle. La cingla ha quedat coberta per un trasbals tel•lúric, amb grans pedres calcàries configurant un paisatge laberíntic i tectònic. Passar-hi pot arribar a ser perillós: la fullaraca o la vegetació amaguen sovint esvorancs i forats entre els blocs, que poden engolir, talment com una esquerda glacial coberta de neu, una cama amb facilitat. Aquest sector de la cingla se la coneix com el Joquer dels Bous, o de les Vaques. Aquest topònim sempre m’ha estranyat, doncs no sembla a priori el millor lloc per portar a descansar un ramat de bous o vaques. I tampoc no ho eren de comuns els ramats de vaques. Els bous eren bèsties per a càrrega, transport i sobretot, per feinejar al camp. La imaginació pot portar al caminant a treure metafòriques interpretacions al sentit del topònim, que mai se sabrà si seran certes. La Drecera del Colomet esquiva aquest caos de blocs despresos del cingle i puja pel cantó més proper al “Mas el Puço”. El caminet puja cap el peu de la paret culminant. Finalment, sols queda un petit pas en el cingle per assolir el capdamunt del Pla de la Mola. Per la descripció que en fan a la Guia del 1960, no sembla un pas difícil. Actualment, hom ha de mirar ben bé com pujar-hi o baixar-hi. Podria ser que alguna caiguda de roques hagués canviat la faiçó del pas, o que fins i tot els militars l’haguessin alterat per impossibilitar l’accés a la zona militar, que era justament sota la zona de pràctiques de tir.
Amb certa agilitat, es pot superar el pas, anomenat el Pujador del Joquer dels Bous i així hom ja entra a la calma del Pla de la Mola. El paisatge ha canviat: el Pla de la Mola és un terreny sec, rocallós i aspre. En els lleus de fondals o comellarets encara hi perduren els marges de pedra. S’obre la visió a la Serra de la Mussara, al capdamunt de la qual veiem els edificis del Campament dels Castillejos, la destacada Punta del Sec i, cap a llevant, les cases de la Mussara, emmarcades pels seus cingles i barrancades.
Aviat s’arriba a la vora del Mas d’en Roig i d’en Voltes. Dues masades que comparteixen paret mitgera en aquesta plana ara argilosa. La Drecera del Colomet podríem dir que fineix aquí, on passa el Camí dels Masos, que era un camí important, carregat d’històries i curiositats que engrescarà al visitant a retornar a aquests paisatges que han colpit ànimes inquietes, plens encara de racons amagats i de camins oblidats.
Company!! Això sí que és una descripció. Acurada, documentada i engrescadora. Felicitats!!!