Això no, Antonio Balmon

Al PSC no sobra ningú. Falta més disposició a seguir un mateix camí i un mateix discurs però no sobra ningú. Falta més ganes de parlar de Catalunya i dels catalans perquè el PSC no és més que un instrument com ho són tots els partits.

Sobren – o són incomplerts – articles de gent del PSC que no parlen de les pitjors dependències com són la falta de feina, la pobresa, la de l’energia, la dels preus dels aliments, la de la desigualtat en accedir a l’educació obligatòria i universitària, la de la gent jove sense autonomia i la de la gent gran, la de la investigació i la de la seguretat – espionatges USA i terrorisme internacional inclosos, eh ? – , la de la crisi de la indústria i de la pagesia, la dels drets de les dones que van en regressió a cada crisi, la de l’ecologia o la crisi climàtica.

És a dir, de totes les dependències que alguns ens volen fer creure que no cal parlar-ne perquè ja els va bé, en són còmplices i les volen mantenir; o que altres de bona fe creuen que si un dia Catalunya és independent administrativament d’Espanya les tindrem solucionades mentre que nosaltres estem convençuts que ja ara en això que anomenen “el procés ” en lloc de reduir-se, s’estan augmentant i s’incrementaran encara més. És a dir, serem més dependents del que ens està fent el capitalisme que volia refundar Sarkozy el 2008, el govern d’Espanya del PP i el de CiU i ERC a Catalunya. Però a mi no m’enreden. Joan Fuster ja va substituir allò de Josep Pau Ballot al final de la seva gramàtica en català (1815) “puix parla en català Déu li’n do glòria” per allò més ajustat a la realitat “ puix parla en català vejam a veure què diu “

Per tant, avui al PSC no podem escriure cap article sense parlar d’aquestes dependències però tampoc no en podem fer cap sense defensar aferrissadament el dret a decidir del que som – o no ? – partidaris. Jo vaig ser el primer dirigent del PSC – llavors ho era – que el passat quatre de setembre de 2012 el va defensar als matins de TV3 i continuo pensant que és compatible i necessari defensar aquest principi amb la nostra opció federal; perquè no serem creïbles d’aquesta si no defensem primer aquell.

Sobren desqualificacions per totes bandes avui a Catalunya. Aquests darrers dies alguns – Montserrat Capdevila i un servidor especialment – hem patit de totes mides insults tan barroers que m’han fet recordar un dels millors versos de Dante a la Comèdia “ ed elli avea del cul fatto trombetta “ Si critiques a aquest Govern que patim avui a Catalunya ja ets sospitós, miserable i inútil, botifler i traïdor per un tweet en què li retreia la seva inoperància i passivitat i deia que es dedicava a organitzar la cadena. No sé si va ser afortunat el final del raonament, però aquest és un govern que ja porta tres anys i no pot exhibir més que minva en la qualitat i agilitat en la prestació dels serveis públics, frustració, empobriment dels catalans i divisió fins al punt que ja ni la nostra bandera és senyal d’unitat perquè si vols ser bon català has de lluir-ne una altra.

Alguns venen ara cridant quan els esperàvem en la creació de la primera escola catalana a Tarragona quan encara era viu el dictador, quan corríem sense ganes, quan fundàrem el primer sindicat de treballadors de l’ensenyament unitari de Catalunya, quan cantàvem als Orfeons i era una acció de catalanitat, quan posàvem diners a terminis per fundar publicacions en català o quan ens fèiem socis – i encara ho som – d’Omnium Cultural, sí , aquesta entitat que organitza la Via Catalana iniciativa que respecto profundament encara que no la comparteixi i encara que aquests dies alguns forassenyats s’hagin proposat enfrontar-m’hi maldestrament. Aquest Omnium del qual no em dóno de baixa perquè malgrat que ara s’ha convertit en una eina al servei del Govern, algun dia haurà de recuperar el seu esperit fundacional que continuarà essent necessari.

A mi tampoc no m’agrada darrerament la posició ni els articles massa parcials de la nostra realitat del company Quim Nadal, ni crec que faci cap favor al partit ni tan sols a aquells que ara l’aplaudeixen i fa quatre dies – i ara en privat estic segur que també – el denigraven. Però no li hem de dir que sobra. En Quim, com a bon deixeble de Jaume Vicenç Vives segur que subscriu la tesi que Vives desenvolupa a Notícia de Catalunya en el sentit que allò que queda, finalment, com a característiques més definitòries de la personalitat catalana són el seny traslladat del món rural a l’urbà i re-definit, la idea de pacte, d’origen feudal, però adaptada amb posterioritat a las circumstàncies polítiques, també com a compromís de solidaritat.

Tampoc no m’agraden les sortides de to, les aparicions a la premsa abans del debat intern ni les discrepàncies en públic – impròpies si ets a la direcció – amb Pere Navarro que va confegir una direcció plural i unitària que no es comporta com voldríem els afiliats i és necessari en qualsevol projecte col.lectiu. Un Pere Navarro que ha aconseguit en pocs mesos capgirar les relacions amb el PSOEi la seva visió d’Espanya. Que es rectifiqui, doncs, el que calgui però que no marxi ningú.

Molta gent ignora que Rafael Campalans, il.lustre socialista que dóna nom a la nostra Fundació, va provocar una escissió amb el PSOE per fundar la Unió Socialista de Catalunya deu anys abans de la seva mort –aquests dies fa vuitanta anys a Torredembarra – encara que aquell mateix any de 1933 volien tornar a restablir relacions amb el socialisme espanyol i no ho aconseguiren.

Per tant, no sobren, Antonio, companys al PSC. Falta, això sí que es recuperi l’esperit col.lectiu per sobre de l’afany de notorietat individual i que cadascú pensi que el PSC no és més que un instrument al servei dels catalans i les catalanes i que només a ells i elles ha de servir. Sobren articles com el teu que aparten i menystenen a qui treballa i lluita honestament per assolir el millor pels catalans i les catalanes.

Perquè ningú no té la veritat o, si tu vols, tothom en té una part. És massa el que ens juguem i quan hagi passat el 2014 i es vegi que no s’ha fet cap consulta perquè al pas que anem i que ens porta aquest govern no se’n farà cap, els catalans i les catalanes tindrem nous problemes afegits i noves dependències i crisis per resoldre. Llavors, tornant a la Comèdia – començament del cant VIII de l’infern – haurem de dir “ Io dico, seguitando… “. Joan Francesc Mira comenta en la fantàstica traducció de l’obra que Dante marca amb aquest vers un punt i apart. Fray Luís de León encara ho va fer més curt: “ Decíamos ayer “. Em temo que l’1 de gener de 2015 Catalunya haurà de fer un punt i a part i haurem d’arromangar-nos perquè ens necessitarà més que mai a tots i a totes per construir una nova Catalunya amb unes noves relacions amb Espanya, més lliure i solidària, amb més igualtat d’oportunitats per tothom i que contribueixi al progrés de la Humanitat.

Espero que ens hi trobem molts i moltes perquè, contràriament a allò que alguns venen, la tasca serà molt però que molt feixuga. Però, com sempre, apassionant.