( publicat al Diari de Tarragona el dissabte 26 de gener de 2019 )

Aquest diumenge es presenta a Garcia – Ribera d ‘Ebre – un magnífic article molt documentat del professor de la UPC Carles Riba i Eduard Furró, enginyer industrial, ambdós veritables savis de llarga trajectòria científica i divulgativa. Aquest article , que he tingut el privilegi de llegir, sosté la tesi que les nuclears no s’han de tancar sinó substituir per un altre ús energètic aprofitant així les xarxes de conducció d’electricitat i les pròpies instal•lacions. Sobre aquesta qüestió hi venen treballant de fa temps i gràcies al seu mestratge vaig escriure en aquest mateix diari un article el passat catorze de juny. Tot el que sabia sobre aquesta qüestió en aquells moments ho havia après d’ells i de la meva experiència professional que ha continuat aprofundint en altres camps d’usos, generació i futur de l’hidrogen.
Aquesta és una de les solucions a l’enorme problema de l’energia i al propòsit de descarbonització de l’economia per evitar l’augment de temperatura del planeta i resoldre la contaminació que no emmalalteix ni mata la Terra que pot sobreviure a qualsevol canvi, sinó, diguem-ho clar, als éssers vius àdhuc els humans.En la transició energètica que tothom hem d’iniciar més aviat o més tard – les administra¬cions, les empreses, les ciutats i a cada domicili- hi ha un principi acceptat per tothom: canviar l’economia del carboni i per tant, els combustibles fòssils i l’urani avui ja sabem que és possible fer-ho per una energia procedent de fonts renovables.

Per tant. qualsevol resistència a aquest objectiu, insistir en les velles energies contaminants i perilloses és anar en la direcció equivocada, dificultar el nou camí, no emprar el temps en economia i llocs de treball amb futur i deixar que altres que es decideixen per les noves solucions ens avancin i estiguin més preparats que nosaltres.Però també sabem que avançar en el camí de les renovades requereix progressar en sistemes d’emma¬gatzemar energia perquè no sempre fa vent ni sol.

I una de les formes de guardar l’energia és l’hidrogen que cada cop es veu més com una de les solucions netes perquè és un vector energètic que en el seu ús amb l’oxigen es converteix en vapor d’aigua.El passat novembre vaig poder participar a Brusel•les en una jornada dedicada exclusivament a l’hidrogen i ports on es van aportar diverses experiències entre les quals una que em va fer pensar en Tarragona: la dels ports de la regió de Humber a GranBretanya on els ports col.laboren amb les principals indústries, incloent-hi la indústria química amb nombroses iniciatives d’R + D i amb llocs de treball altament qualificats. La indústria química a Humber ja produeix hidrogen com a subproductei manté cinc estacions de reabastiment d’hidrogen amb flotes captives. El consorci Team Humber Marine Alliance s’ha unit a un consorci de regions del sud del Mar del Nord amb l’objectiu de crear un “Jardí d’Energia Innovadora” del Mar del Sud. Aquest serà un “laboratori de camp” per a la integració energètica, inclòs l’hidrogen.

El Port de València, més a prop, comença a treballar amb un projecte europeu de cinc milions d’euros relacionat amb hidrogen i el de Barcelona, que participa amb el de Rotterdam, Hamburg, Barcelona, Los Angeles, Long Beach i Vancouver en una sèrie de projectes que tractaran el tema de l’escalfament global en el marc del Programa Mundial d’Acció Climàtica dels Ports, prepara una jornada  el 28 de febrer sobre el tema.

Enagás, Acciona i Cemex acaben d’anunciar el projecte ‘Power to Green Hydrogen Mallorca’ que consisteix en la creació de la planta d’hidrogen renovable més gran d’Europa mitjançant un parc fotovoltaic, per al seu ús com a combustible per a transport.Les empreses gasistes ja han estudiat quant hidrogen es pot injectar a les seves xarxes amb una proporció que no faci necessari canviar els equips actuals i que sembla que està sobre el 20 % de mescla amb el gas que usem ara.

Per altra banda, la UE farà aviat públic un llibre blanc sobre l’hidrogen amb objectius per al 2030 no inferiors a l’emmagatzematge de 30 GW. No és molt però les nostres nuclears poden jugar el seu paper a ser-ne candidates.Encara hi ha molt a investigar i molts problemes a resoldre però ens trobem davant una gran oportunitat i des d’aquest modests article, penso que Tarragona no hauria de perdre l’oportunitat de ser capdavantera i la seva indústria química podria ser-ne una gran protagonista no només en l’hidrogen sinó en moltes altres noves oportunitats de materials per produir energia fotovoltaica, termosolar, bateries o, com el cas que ens ocupa, l’hidrogen.
I, per suposat, la Universitat Rovira i Virgili i el Port de Tarragona. Vàrem perdre l’oportunitat del projecte Zèfir a l’Ametlla de Mar d’investigació d’eòlica en aigües profundes i l’IREC – Institut de Recerca d’Energia de Catalunya – amb seu també a Tarragona, podria jugar per fi, el paper que havíem somniat quan el vàrem crear . Ens hi posem ?

Ara que revisen això dels aforaments que no tenen sentit al segle XXI – de fet mai no l’han tingut – , és estrany que siguem quatre gats els/les qui ens plantegem que el rei també hauria de ser exonerat del que en el fons , a més d’un privilegi , és una feixuga càrrega que ha de suportar el nostre monarca.

Perquè si no gaudís d’aquest privilegi, eh que el veuríem més humà i més com nosaltres la resta de mortals ? Doncs per aquest motiu, jo crec que el mateix rei hauria de demanar que se’l privés també a ell d’aital prebenda.

Us imagineu que aparegués en un programa de gran audiència una nit de  diumenge i ell mateix, previ avís que faria una declaració important com qualsevol Sánchez Castejón,  anunciés que demanava al Govern i als grups parlamentaris que el deslliuressin de qualsevol aforament ? La gent entendria que si cometia alguna malifeta, algun aprofitament indegut, algun delicte d’aquests que de tant en tant també la reialesa perpetra, seria jutjat com qualsevol dels seus súbdits.

Perquè Sa Majestat  ha de saber – crec que l’hi oculten – que milions dels seus subordinats pensem que és tenir molta barra la impunitat de què gaudeix tant ell com els seus avantpassats. Així que, pel seu bé i el de la seva descendència que tant ens ensenyen encara que si ho intenta l’àvia , la Sra. Reina ho entorpeix, faria bé Felip VI de renunciar al aforament. Si ho fes el podríem anomenar l’Humà si no fos que els catalans ja en vàrem tenir un fa 700 anys  de nom Martí. Bé, era rei de catalans i aragonesos que en això tenim gent que de seguida treu això que quan anàvem sols per la vida, gairebé sempre ho fèiem de la mà d’aragonesos i sicilians i napolitans i francesos.

Martí Humà, mort el 1410 va ser el darrer sobirà de la dinastia Berenguer-Aragó que governà els països de la Corona d’Aragó. El seu hereu va ser Martí nomenat el Jove i se m’acut que abans els posaven adjectius macos als nostres reis i ara no ho fem perquè potser no els posaríem tan bonics ni tan amables, no ? Però no em vull estendre perquè de la falta de descendència d’aquest ens venen tots els mals als catalans ja que per aquesta causa va venir de seguida el Compromís de Casp el 1412 que ens portaria els Trastàmara castellans.

Bé, això que els mals dels catalans venen d’aquí és la meva teoria però com que els catalans pensem que els mals ens venen de molts esdeveniments a la història , potser que torni al títol i motiu d’aquest article i acabi ras i curt amb una frase que no passarà a la història però que podria portar a la glòria al nostre actual rei d’Espanya: si vol passar a la història, que renunciï a l’aforament i si encara hi vol passar més i de forma definitiva, que també renunciï a la corona. I mira que seria fàcil, eh ? Una carteta de dues línies i una signatura.

Ai, senyor , com es compliquen la vida fins i tot els reis.

publicat a la repúblicacheca el 19 de setembre de 2018

article publicat al Diari de Tarragona el 14 de juny de 2018

Les nuclears s’han de tancar el 2027. Ho diu una llei per primer cop a Espanya. I és catalana, aprovada al Parlament de Catalunya, el passat 27 de juliol.

És la llei del Canvi Climàtic que en el preàmbul i en l’article segon es pronuncia per la desnuclearització en la producció d’energia elèctrica a Catalunya i en el dinovè diu: “ Establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears vetllant per la preservació dels llocs de treball directes que generen al territori “.

També l’any passat, el govern català aprovà el “ Document de bases per a constituir un Pacte Nacional per a la transició energètica de Catalunya” que s’ha de debatre entre experts, empresaris, sindicats i grups polítics i on es defensa una Catalunya cent per cent renovable el 2050.

Quan el 2008 Green Peace i la Universitat de Comillas van dir que això era possible per a tota Espanya molts es van manifestar incrèduls. Avui ja ho pensem tothom i també sabem que si no s’ha avançat de forma decidida és perquè hi ha  molts interessos que ho impedeixen.

Ara Pedro Sánchez ha encertat en unificar en un mateix ministeri Medi Ambient i Energia i en nomenar Teresa Ribera per dirigir-lo. Una ministra que ja anunciat a les institucions europees que Espanya vol prescindir d’energia procedent del carbó i de l’urani. I curiosament – o no tant- , l’anomenat “ Grupo de crecimiento verde “ format per les empreses tradicionals d’energia i els grans bancs espanyols s’han apressat a difondre un comunicat on volen “ adoptar un enfocament ambiciós….que permeti avançar cap a un model energètic basat ene energies netes “. Benvinguts a la nova època ¡¡

Fora l’urani, doncs. Però fa anys que maldem perquè les comarques del sud de Catalunya on tenim totes les nuclears de Catalunya tinguin una alternativa. Diria que Catalunya i Espanya ens ho deuen.

La Diputada del PSC Rosa Maria Ibarra va aportar una idea a la darrera campanya electoral: que les nuclears no es tanquin sinó que romanguin com localitzacions per emmagatzemar energia – per exemple hidrogen.  Això és del tot punt factible i necessari. Al Japó s’ha constituït un gran clúster liderat per Toyota que s’ha proposat donar-nos bones notícies al 2020 quan es celebraran al seu país els JJOO.

Un sistema energètic basat en renovable – com el que ja sembla que defensen fins i tot els que fins ara no en volien parlar, no serà possible sense un potent sistema d’emmagatzematge per guardar l’energia que sobra quan en gastem poca – les nits i els caps de setmana – o quan en generem en excés amb renovables i no sabem on posar-la. Això ho sap tothom però de propostes no en veiem gaires.

Sobre el tema hi estan treballant amb molt rigor i més profunditat el professor de la UPC Carles Riba i l’enginyer Eduard Furró autors de nombroses publicacions científiques i divulgatives. Sóc coneixedor de la propera aparició d’un extens article seu sobre la matèria.

Les comarques del sud de Catalunya podem ser capdavanteres en la transició energètica i no ens volem quedar endarrerits. La potenciació de l’IREC – Institut de Recerca en Energia de Catalunya – que té una de les seves seus a Tarragona pot jugar un paper important. Els governs de Catalunya i Espanya s’han de posar a la feina. I aquests que ara diuen que volen jugar des del sector privat, també els esperem.

Entre els danys co-laterals del Procés, al sistema de partits ha estat i és notable. Alguns fins i tot han desaparegut, altres han disminuït molt sensiblement la seva acceptació manifestada a les urnes, mentre escric aquestes línies sento la notícia que fins i tot a Podem – Catalunya els han comunicat des de Madrid que a partir d’ara els dirigiran des de la capital del Reino. Algú ja li ha tret punta i ha dit que els han aplicat un 155.

Bé, doncs el PSC no ha estat exempt de problemes com per altra banda és ben notori. Doncs bé, el sr. Joaquim Coll, que practica un nacionalisme espanyol per altra banda al qual hi té tot el dret i que firma unes columnes a un diari digital que el qualifica d’expert en catalanisme – que ja és dir en un nacionalista espanyol – , va publicar fa uns dies una columna titulada “ la conjura de los necios “ en veure que uns quants socialistes ens pronunciàvem en contra de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Hi feia aparèixer els alcaldes de Granollers, de Castellar del Vallès i el del cap de llista del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. El meu nom no hi era però em considero afectat igualment per tal com vaig ser el primer a manifestar-me i encara avui ho faig, contrari a l’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat.

Els talibans i els papistes sempre són més guardians de les essències, de les doctrines i dels dogmes. Així que el sr. Coll surt de tant en tant a fustigar quiell creu que s’aparta de l’ortodòxia fins i tot com en aquest cas, arriba a inventar-se conjures que només són a la seva imaginació.

Les mesures que el Govern de l’estat ha dictat ja tenen precedents a la història que el sr. Coll ja coneix com a historiador que és. Sap que constitueixen una veritable liquidació de les institucions catalanes i, per tant, del nostre autogovern. I hauria de saber – potser aquí no hi arriba però ja li dic jo -, que el pitjor no són les mesures i el temps que duraran, sinó el precedent que suposen de supeditació del nostre autogovern a les decisions del Govern de l’Estat. A patir d’ara es podran posar i treure les nostres institucions  des d’altres instàncies quan el catalanisme del que ell es vanta ser expert ha considerat sempre que dimanen de la voluntat del poble de Catalunya manifestada al llarg de segles. L’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat que ha dictat emparant-se en l’article 155 és una aberració política, però també jurídica. No he trobat cap expert en dret constitucional que ho justifiqui  llevat de la sra Teresa Freixes, amb qui el sr. Coll coincideix en les manifestacions espanyolistes.

El sr. Coll no va dir res d’altres socialistes com Raimon Obiols , Daniel Font, Laia Bonet o el mateix ex-President Montilla i tants altres alcaldes i grups municipals socialistes que també s’han manifestat contraris. Formen també part de la conjura dels necis a la qual es refereix el sr. Coll ?

N’hi ha que voldrien uns partits hermètics, que tots caminessin a toc de corneta, uniformes  i potser uniformats. Altres creiem que pel bé del propi partit, si es vol ser representatiu d’un ampli ventall de la societat, no hi ha altre remei que expressar les opinions diverses que també existeixen el si de l’electorat. I li puc assegurar al sr. Coll que a l’electorat socialista hi ha opinions que potser no li agraden però que van en la línia d’un catalanisme d’esquerres que molts encara defensem i que inclou el dret dels catalans a expressar com ha de ser el nostre futur i la condemna de la liquidació de l’autonomia de Catalunya ni que sigui temporal.

De vegades, quan un denuncia no té alternativa en aquell moment concret. Passa i més sovint del que sembla L’article de Jordi Évole aquest diumenge passat “ I això és el que no vull “ n’és un exemple. Però això no és obstacle perquè un digui el que no li sembla bé. De tota manera li diré al sr. Coll que l’alternativa al 155 era i és el diàleg, una  Constitució federal i un referèndum legal i acordat a continuació.

I això és el que s’hauria hagut de plantejar al sr. Puigdemont i als seus irresponsables companys de viatge. I estic bastant convençut que plantejat així, es podia arribar a un acord…i  guanyar el referèndum la reforma federal i no la independència.

Apa, sr. Coll, de conjures, cap. Treballem honestament segons les nostres concepcions per la ciutadania. I si tenim diversitat d’opinions sàpiga que és normal i sa, convenient i imprescindible.

Divendres, en conèixer la discutida i discutible proclamació d’independència i de la nova República Catalana vaig tuitar:  “Comença el compte enrere x veure quants dies dura la independència.Quin desastre tbé el 155. Disposat a tornar a muntar l’Assemblea de Catalunya “

Vaig enviar-ho per whatshapp a uns quants amics i amigues i una d’elles em va replicar dient: “ És igual, és com un bon polvo”. En català seria “ un bon clau” , però com també en català usem préstecs lingüístics – àdhuc del castellà, només faltaria, que es vulgui o no de veïns els tindrem sempre – , en honor a l’amiga que em va enviar el missatge amb aquesta frase a les 16h 57m per whatshap he respectat la seva frase literal que, per altra banda, em sembla més contundent.

El fet és que va durar unes hores, la qual cosa, per una república, no deixa de ser un temps diguem que limitat i que pels qui non som independentistes però sí republicans no ens ha donat temps a assaborir-ho. A la nit ja s’havia acabat i de matinada el BOE – Tarradellas el primer que va fer va ser recuperar el DOGC – ens tornava a uns i altres a la realitat.

Uns i altres perquè així parlem de fa temps a Catalunya. Per mi que això ve de finals de 2014 i així donarem més feina als historiadors marejats com els tindrem amb tanta data. Ho dic perquè jo encara vaig anar a la manifestació de la Diada del 2014, la darrera que no era independentista . O al menys no explícitament. Aquella de la gegantina V que a les 17h 14m va oferir al món la imatge d’un nen a la Plaça de les Glòries dipositant una papereta a una urna. Hi vaig anar , doncs, perquè el dret a decidir el compartíem la gran majoria de la població catalana – encara avui – però desprès ja va venir l’anomenat  referèndum del 9-N , sense garanties, com un exercici cívic que es va voler considerar com a vàlid de la voluntat del poble de Catalunya.

Uns i altres perquè allà ja va començar la divisió negada sistemàticament. Divisió social que ara ja no hem tingut més remei que admetre. Els amics, coneguts, companys de feina, familiars, hem hagut d’interrompre o en el millor dels casos limitar les nostres converses.

Uns i altres – partidaris i no partidaris de la independència – hem començat a patir aquesta fractura interna – la primera que s’haurà d’intentar soldar – i que no es redueix a l’exhibició inèdita a la nostra història de milers i milers de banderes catalanes però també espanyoles com mai . Uns i altres patim l’aversió – quan no l’odi – dels nostres veïns de la resta de pobles d’Espanya, la qual cosa ens va molt bé per progressar en tots els àmbits. Uns i altres comencem a  percebre els efectes en l’economia i això sempre afecta més a les persones més febles.

Uns i altres, finalment, hem vist com s’anul·laven les nostres institucions i, per tant, la nostra autonomia que tant ens va costar recuperar. I no és el fet temporal que alguns diuen que és curt, sinó el precedent que s’estableix que el nostre autogovern i les nostres institucions es poden treure i posar des d’altres instàncies quan el catalanisme ha considerat sempre que dimanen de la voluntat del poble de Catalunya manifestada al llarg de segles. L’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat que ha dictat emparant-se en l’article 155 és una aberració política, però també jurídica . no he trobat cap expert en dret constitucional que ho justifiqui  llevat de Teresa Freixes que va adreçar-se a les persones assistents a la manifestació celebrada a Barcelona i convocada aquest passat diumenge per Societat Civil Catalana.

Tot això han aconseguit el PP i els independentistes. Els uns engegant campanyes ja fa onze anys contra l’Estatut – una llei orgànica aprovada també per les corts Espanyoles per cert – i contra la llengua Catalana i els altres precipitant-se un altre cop a la història amb la independència i la República. Una República que com diu el meu admirat Pérez Tapias “La historia de la humanidad no ha conocido declaración de República más antirrepublicana que la de Catalunya. No es democràtica”.

Una República que crec que hauran endarrerit uns quants anys més i que haurà durat, doncs això, com un polvo. El qualificatiu de bo el deixo per la meva amiga. Perquè, si m’ho permeten, els bons polvos  només s’aprecien amb el pas del temps. Si els recordes agradablement la qualificació és bona. Però si la memòria no te’ls fa presents o te’ls fa apreciar amb desgrat, no els guardes als primers llocs de la llista.

Perquè ja em diran si no, on és el President d’aquesta república i quin govern la dirigeix. Una república sense exèrcit i amb una policia el cap de la qual és nomenat – i el cessat ho accepta – pel país del qual es diu que ens hem independitzat. Al palau de la Generalitat continua onejant la bandera espanyola i el diari oficial on es recullen els acords que són vàlids és el BOE. I amb un Parlament que no pot exercir les principals funcions que li pertoquen a una cambra que és l’expressió de la sobirania popular.

L’endemà  vaig veure al Diari de Tarragona que l’amic Correal també s’expressava en termes semblants dient “ esperava que hagués estat més orgàsmica “ i vaig interpretar que es referia a la intensitat de l’acte en sí i no pas a la durada com la meva amiga. Sigui com sigui, amb el temps no podrem recordar –la ni per la intensitat ni per la durada.

Jo ja l’he instal.lat en els mals somnis de la meva vida. La sort és que aquest el podem reparar. Costarà, però estem condemnats a reparar els danys directes i els colaterals que són nombrosos. El que ens hauria d’obsessionar en primer lloc són els interns. Un país amb dues meitats cadascuna per la seva banda és inviable socialment , culturalment , econòmicament, esportivament, científicament… vagin afegint.

I aquesta feina immensa no es fa exhibint banderes ni amb crits ni amb manifestacions. Sinó amb tolerància, paciència i sabent fixar objectius ambiciosos i factibles que incloguin valors humans.

Ni que hi hagi declaració d’independència, que a mi em sembla una quimera, no podem permetre que s’apliqui l’article 155 de la Constitució. Al menys en els termes explicats pel President del Govern Espanyol. És una “intervenció  temporal “ segons va dir, però en la pràctica suposa la liquidació de la Generalitat: Parlament, Presidència i Govern. I això de la temporalitat no se sap l’abast. Tot i així, ni que sigui un sol dia, seria massa gros.

No se m’oblidarà mai el 9 de juny de 1977. No vaig poder entrar a la plaça de braus Monumental de Barcelona de plena que estava. Joan Reventós estava acabant la seva intervenció vibrant que seguíem a través d’una pantalla en blanc i negre. De sobte, de forma solemne va proclamar que si el PSC guanyava les eleccions, ell renunciaria a presidir la Generalitat Provisional perquè qui ho havia de fer era el President a l’exili.

Josep Tarradellas va tornar i Joan Reventós va renunciar en un gest que els catalans i les catalanes hauríem d’agrair perquè va permetre que la institució de la Generalitat continués la seva legitimitat republicana i, per tant, que sigui anterior a la Constitució de 1978. També li ho haurien d’agrair tots els espanyols republicans reconeixent que la legitimitat republicana es va salvar a Espanya gràcies a Catalunya, cosa que ajudaria a construir un relat diferent del que és l’actual règim monàrquic.

Però tornem al 155. Algú em podrà dir que faig una comparació odiosa si imagino al sr. Rajoy que davant els incompliments de les lleis per part del seu govern entre les quals hi ha nombroses directives europees, la UE l’apartés del Govern, anul·lés las Cortes, substituís el cap de la Guàrdia Civil per un general de la OTAN  i el responsable de TVE per un periodista belga ?

I anem  a la DI. L’independentisme és una lluita legítima que cada cop que ha volgut forçar la situació ha fracassat. I dic forçar perquè ha estat així amb els presidents Macià i Companys. Crec que és perquè han subestimat la força de l’Estat però també perquè no tenia la majoria social suficient. Hom podria dir que s’ha precipitat. El problema no és només que les llibertats i l’autogovern de Catalunya han acabat reculant sinó que el propi catalanisme en les seves diferents formes s’ha esberlat entre acusacions d’arrauxats i traïdors i s’ha emportat també la convivència civil.

Som aquí ara en aquest moment. Això és dramàtic i ho hem de recompondre, refer, recosir i tots els verbs susceptibles del prefix “re”.

Ningú no ha de renunciar a res. Només faltaria. Però la DI no es pot proclamar si no volem acabar d’esguerrar-ho tot, perquè no té cap suport legal i es vol legitimar en l’incompliment del propi Estatut i perquè no serà reconeguda i perquè es pot revertir amb la mateixa majoria al Parlament.

El President ha de posar el seny que no existeix a la Moncloa que ja hauria hagut de respondre fa temps no amb procediments judicials i amb la guàrdia civil sinó amb una oferta de nova Constitució Federal, generosa i garantista – Fabra em perdoni – . A continuació, ha de fer de President de tota la població catalana i demanar unitat per rebutjar qualsevol intent d’aplicar el 155.

I propiciar un gran acord de país per restablir les relacions internes que seria de cecs enganyar-nos dient que no s’han vist afectades i les externes. Si hi hagués algun baròmetre del prestigi de Catalunya a l’exterior i com afecta a la nostra economia però sobretot a les relacions humanes entre els pobles que acaba afectant tots els camps de la vida, no arribem en aquests moments a l’aprovat.

Unes eleccions convocades pel President de la Generalitat no significa recular sinó deturar-se per escatir com anem de forces per afrontar les batalles que ens esperen. I des del meu humil punt de vista, la de la independència, fins i tot pels qui la defensen, no és l’única ni la més important.

Article publicat a Nació Digital avui 25 d’octubre de 2017

Entrevista al PuntAvui el mateix dia

El primer “no” és a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució anunciat per Rajoy perquè suposaria liquidar les institucions catalanes per les quals tantes generacions vàrem lluitar. Catalunya és una nació i té un dret que no deriva de la Constitució espanyola. Amb la renúncia de Joan Reventós, Tarradellas ja era president de la Generalitat abans de la Constitució i per tant la Generalitat que ara es pretén anul·lar mai no va ser interrompuda. És un atemptat d’incalculables conseqüències per dècades, una presa de pèl jurídica, una estupidesa política i una reacció del nacionalisme espanyol més miop i retrògrad que he conegut si és que algun nacionalisme no ho és.

Estic segur que la majoria de socialistes no ho aproven i farien bé Pedro Sánchez i Miquel Iceta de posar-ho a consulta de la militància del PSOE i del PSC tal com diuen els estatuts que es farà en cas d’assumptes d’especial rellevància.

El segon “no” és a una DUI per part del President de la Generalitat. Ja sé que és molt difícil fer marxa enrere però la gravetat de la situació el col·loca com a responsable que Catalunya reculi dècades o potser segles. No cal que renunciï a res, ni ell ni ningú que lluita – legítimament, no ho oblidem –  per la independència. Salvem les institucions i no cal regalar una involució als adversaris. I de rebot, rebaixem la tensió. Si els qui dirigeixen l’anomenat procés fossin sincers, dirien el que reconeixen en privat: davant un estat fort com Espanya i sense majoria social, només és viable la independència amb tensió al carrer i als mercats. Doncs ja veieu com acaba aquesta tàctica: sense institucions, amb el sistema econòmic molt perjudicat – no hem vist res encara – i amb una tensió social que ja afecta de forma insuportable a famílies, cercles d’amics i teixit associatiu on és cada cop més difícil la convivència.

La independència, o és amb una gran majoria social o no és viable. Treballeu per ser més i, sobretot, no ignoreu les lleis democràtiques perquè si ho feu, no us reconeixerà ningú. I treballem per un referèndum en condicions: legal, acordat i reconegut el seu resultat aquí i fora d’aquí. I que pregunti també per una Constitució que ens pugui satisfer. A Catalunya sí que hi és una majoria sobiranista àmplia que pensem que tenim dret a decidir el nostre futur. Som al voltant del 80 %.

En definitiva, dos “nos” però un “sí”: ja que qui va iniciar el conflicte impugnant l’Estatut i vol anul·lar ara l’autonomia actua d’aquesta forma tan descerebrada, que el President Puigdemont convoqui eleccions i que no ho faci Rajoy. Salvarà l’autonomia i els catalans i les catalanes d’ara i de les generacions futures li ho reconeixeríem.

article publicat ahir 22 d’octubre de 2017 al Diari de Tarragona