A Flix, divendres sant, en tornar de la processó del Via Crucis matinal ( que a Flix en diem “ les Creus “ ) amb el pare anàvem a sembrar – que no plantar – els melons. Era qüestió del pleniluni o lluna plena. Ho continuo fent així al jardí de casa i el pare encara assisteix a la cerimònia de la plantada – ja no sembro – de melons – quatre – i síndries – dues – . Enguany ho hem repetit.

Des de fa tres anys aquesta cerimònia ha adquirit més importància històrica familiar perquè en morir la meva tieta Antònia i buidar el pis que ocupava a Barcelona , vàrem trobar un pic, una pala i el caveguet del iaio Francisco Ibarz Soldevila que apareix a la foto que il·lustra aquest escrit. És un misteri la raó per la qual el venerat avi matern es va emportar de Flix a Barcelona les eines de l’hort l’any 1963. Segurament té a veure amb la importància de les eines que encara portem gravat a l’adn els que venim de família pagesa i que vaig beure i viure també del meu pare. Una eina era vital, d’allò més important que es tenia a la casa. Sense eines no podies fer res al tros i les eines s’havien de tenir sempre ben netes i esmolades.

L’avi Ibarz les usava per conrear l’hort annex a la casa que FECSA li va cedir a la Ventonella de Flix mentre en fou treballador. Acudir a aquella casa amb els meus pares i germans en passejos dominicals des del carrer major era una bona caminada era una bona passejada però ell els diumenges a la tarda era a La Social fent la manilla. Així que jo el recordo a l’hort els dijous a la tarda quan anàvem amb l’escola del senyors Perucho i Montia  a jugar al camp de futbol perquè  casa seva era a l’altra banda de la carretera. Camp de futbol on jo admirava el meu oncle Jaime Ibarz i companys seus com Curià o Ferrús .

L’avi Ibarz era molt conegut al poble per treballar en el manteniment de la xarxa elèctrica que petava de tant en tant particularment en dies de pluja. En moltes ocasions l’havia vist posar-se l’impermeable mentre renegava, carregar una gran llanterna amb bateria i sortir a revisar la línia per aquells camps de Flix. Tornava amb la satisfacció de la feina feta. Ja tornàvem a tenir llum i jo sabia que qui havia obrat aquell miracle era el meu avi com quan això passava en diumenge a l’hora del cinema i tothom sortia de La Social al llavors carrer Unificación i avui Girona a esperar que tornès el fluid elèctric per continuar veient les dues pel·lícules amb Nodo que llavors es projectaven.

Els productes d’horta que en treia l’avi Ibarz d’aquell hort de la Ventonella eren notables i devia ser un bon complement del salari que percebia com a electricista de FECSA.  Recordo especialment les tomaques, les bajoques, les albergínies i els pebrots . Tot un ventall de colors que em meravellaven desprès de veure com d’un planter minúscul, brotava una petita selva on tot un món biodivers on destacaven els  cargols apareixia com per art d’encanteri.

Avui els melons i les síndries del meu petit hort han estat plantats amb el caveguet del iaio Ibarz i si voleu que us digui la veritat, em fa més il·lusió tota aquesta història que no pas si surten molts o pocs melons i síndries i si són més o menys dolços. Perquè em fa viure amb fets i no només en records allò de “ qui perd els orígens per la identitat” de la cançó “ Jo vinc d’un silenci” que per a mi ha estat la millor cançó de l’admiradíssim Raimon i que encara em commou profundament cada cop que la sento. Mireu aquestes gravacions. La primera de l’any 1975 al Palau d’Esports quan l’acabava de composar https://www.youtube.com/watch?v=aB-78VI7EO4 i només l’havia cantat tres vegades i aquesta altra del Liceu el 2013 quan es van commemorar els 40 anys del seu debut https://www.youtube.com/watch?v=4skMnle8R1c

El càvec de l’avi Ibarz, participant per cert de la vaga de la Canadiense el 2019, em recorda els meus orígens i els de tanta i tanta gent de gent treballadora que venim d’un silenci que no és resignat, d’on comença l’horta i acaba el secà, d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal: qui perd els orígens perd identitat.

Schönau im Schwarzwald és un poble del districte de Lörrach a Baden-Württemberg , Alemanya . Situat a la regió de la Selva Negra , al riu Wiese , a 35 quilòmetres al nord-est de Basilea , Suïssa i a 23 al sud de Friburg . Compta amb uns 2.500 habitants. També és el lloc de naixement de l’actual entrenador alemany de futbol masculí Joachim Löw . Després de l’accident de Chernòbil al 1986 Schoenau va decidir generar i gestionar la seva pròpia energia sabent que s’acabava la nuclear. Per tal donar aquest pas, a partir d’un referèndum van recuperar la xarxa d’electricitat i la van convertir en pública. Era l’any 1988. Hamburg i Berlin ho van fer el 2013, és a dir, 25 anys desprès. Ara ja són 300 les empreses locals d’energia que existeixen a Alemanya. A Califòrnia en energia mana l’associació d’empreses locals d’energia. La capdavantera va ser Sacramento on els seus ciutadans i ciutadanes escullen els i les membres del Consell d’Administració de l’empresa d’energia, però també Colorado, Nova York, tenen empresa local d’energia. A Xina les ciutats i pobles tenen un inusual protagonisme en la gestió de l’energia. Per què no a Flix ?

L’empresa publica elèctrica de Schönau, les seves sigles EWS, va ser impulsada per Ursula Sladek, professora de primària i el seu marit. Avui aquesta empresa pública gestiona les xarxes locals, impulsa el desenvolupament local de renovables i té una comercialitzadora. Va a concursos per subministrar energia a altres municipis, té centenars de milers de clients a Baden-Württemberg tot i que Schönau no supera els 3000 habitants. Han obtingut el premi Nòbel alternatiu i van ser rebuts per Obama.Schönau és un exemple de capacitat d’entendre els canvis socials i econòmics i de com això genera llocs de treball i riquesa. Han entès que els problemes mediambientals són també oportunitats i aquestes es poden convertir en iniciatives econòmiques  per tenir un lideratge global tot i ser un petit poble de la regió de la Selva Negra. És un exemple més d’Alemanya on amb un terç menys de sol que al nostre país han instal·lat deu vegades més plaques a les teulades que nosaltres.

He agafat l’exemple de Schönau pel seu tamany similar al de Flix. Des que Schönau va prendre la decisió d’intervenir en energia, generar-la i distribuir-la, ha augmentat la població en un 10 % i s’ha convertit en referent  mundial. A Flix necessitem treure’ns els estigmes negatius de població més coneguda els darrers anys per la contaminació, l’abandonament industrial i a mig termini el tancament de la Nuclear condemnats cada cop més a la despoblació i a l’oblit com si no tinguéssim ja remei. Però Flix té futur. No és gens fàcil, gens. No podem simplificar ni prometre res per demà mateix. Tot allò que té valor requereix idees, esforç i que aquest sigui constant.

Però Flix té condicions en el camp de l’energia que s’han incrementat els darrers temps amb el tomb que ha donat la tecnologia i la necessitat del món de girar cap a la renovable i l’emmagatzematge per reduir dràsticament la pol·lució i aprofitar els recursos propis. Flix pot jugar un paper important. Però no vindrà  de fora del poble la solució. Al menys no inicialment. Cal que ens posem d’acord primer nosaltres  i desprès saber jugar les nostres cartes amb els governs de Catalunya i d’Espanya, decidir ser protagonistes de l’energia que ja tenim a la Central Hidroelèctrica, la solar que ja existeix i la que podem generar que és molta, emmagatzemar la que ens sobri i saber comercialitzar i gestionar de forma intel·ligent tot plegat amb una Formació Professional reformada i al servei del nostre sistema productiu.Un Flix amb 100 % d’energia renovable que afavorirà que s’estengui la Reserva de la Biosfera també al nostre municipi on la Reserva de Sebes, una de les nostres joies, tingui un paper encara més important. Un poble amb energia renovable enforteix l’economia, genera innovació, reparteix prosperitat i beneficis tecnològics.Nosaltres treballem ja des d’ara per aquestes noves alternatives econòmiques que generin nous llocs de treball i aturin l’hemorràgia de la despoblació. Perquè estem segurs que Flix té futur si sabem posar-nos d’acord i encertem en l’estratègia. Si no ho fem nosaltres  ho faran altres.

( publicat al Diari de Tarragona el dissabte 26 de gener de 2019 )

Aquest diumenge es presenta a Garcia – Ribera d ‘Ebre – un magnífic article molt documentat del professor de la UPC Carles Riba i Eduard Furró, enginyer industrial, ambdós veritables savis de llarga trajectòria científica i divulgativa. Aquest article , que he tingut el privilegi de llegir, sosté la tesi que les nuclears no s’han de tancar sinó substituir per un altre ús energètic aprofitant així les xarxes de conducció d’electricitat i les pròpies instal•lacions. Sobre aquesta qüestió hi venen treballant de fa temps i gràcies al seu mestratge vaig escriure en aquest mateix diari un article el passat catorze de juny. Tot el que sabia sobre aquesta qüestió en aquells moments ho havia après d’ells i de la meva experiència professional que ha continuat aprofundint en altres camps d’usos, generació i futur de l’hidrogen.
Aquesta és una de les solucions a l’enorme problema de l’energia i al propòsit de descarbonització de l’economia per evitar l’augment de temperatura del planeta i resoldre la contaminació que no emmalalteix ni mata la Terra que pot sobreviure a qualsevol canvi, sinó, diguem-ho clar, als éssers vius àdhuc els humans.En la transició energètica que tothom hem d’iniciar més aviat o més tard – les administra¬cions, les empreses, les ciutats i a cada domicili- hi ha un principi acceptat per tothom: canviar l’economia del carboni i per tant, els combustibles fòssils i l’urani avui ja sabem que és possible fer-ho per una energia procedent de fonts renovables.

Per tant. qualsevol resistència a aquest objectiu, insistir en les velles energies contaminants i perilloses és anar en la direcció equivocada, dificultar el nou camí, no emprar el temps en economia i llocs de treball amb futur i deixar que altres que es decideixen per les noves solucions ens avancin i estiguin més preparats que nosaltres.Però també sabem que avançar en el camí de les renovades requereix progressar en sistemes d’emma¬gatzemar energia perquè no sempre fa vent ni sol.

I una de les formes de guardar l’energia és l’hidrogen que cada cop es veu més com una de les solucions netes perquè és un vector energètic que en el seu ús amb l’oxigen es converteix en vapor d’aigua.El passat novembre vaig poder participar a Brusel•les en una jornada dedicada exclusivament a l’hidrogen i ports on es van aportar diverses experiències entre les quals una que em va fer pensar en Tarragona: la dels ports de la regió de Humber a GranBretanya on els ports col.laboren amb les principals indústries, incloent-hi la indústria química amb nombroses iniciatives d’R + D i amb llocs de treball altament qualificats. La indústria química a Humber ja produeix hidrogen com a subproductei manté cinc estacions de reabastiment d’hidrogen amb flotes captives. El consorci Team Humber Marine Alliance s’ha unit a un consorci de regions del sud del Mar del Nord amb l’objectiu de crear un «Jardí d’Energia Innovadora» del Mar del Sud. Aquest serà un «laboratori de camp» per a la integració energètica, inclòs l’hidrogen.

El Port de València, més a prop, comença a treballar amb un projecte europeu de cinc milions d’euros relacionat amb hidrogen i el de Barcelona, que participa amb el de Rotterdam, Hamburg, Barcelona, Los Angeles, Long Beach i Vancouver en una sèrie de projectes que tractaran el tema de l’escalfament global en el marc del Programa Mundial d’Acció Climàtica dels Ports, prepara una jornada  el 28 de febrer sobre el tema.

Enagás, Acciona i Cemex acaben d’anunciar el projecte ‘Power to Green Hydrogen Mallorca’ que consisteix en la creació de la planta d’hidrogen renovable més gran d’Europa mitjançant un parc fotovoltaic, per al seu ús com a combustible per a transport.Les empreses gasistes ja han estudiat quant hidrogen es pot injectar a les seves xarxes amb una proporció que no faci necessari canviar els equips actuals i que sembla que està sobre el 20 % de mescla amb el gas que usem ara.

Per altra banda, la UE farà aviat públic un llibre blanc sobre l’hidrogen amb objectius per al 2030 no inferiors a l’emmagatzematge de 30 GW. No és molt però les nostres nuclears poden jugar el seu paper a ser-ne candidates.Encara hi ha molt a investigar i molts problemes a resoldre però ens trobem davant una gran oportunitat i des d’aquest modests article, penso que Tarragona no hauria de perdre l’oportunitat de ser capdavantera i la seva indústria química podria ser-ne una gran protagonista no només en l’hidrogen sinó en moltes altres noves oportunitats de materials per produir energia fotovoltaica, termosolar, bateries o, com el cas que ens ocupa, l’hidrogen.
I, per suposat, la Universitat Rovira i Virgili i el Port de Tarragona. Vàrem perdre l’oportunitat del projecte Zèfir a l’Ametlla de Mar d’investigació d’eòlica en aigües profundes i l’IREC – Institut de Recerca d’Energia de Catalunya – amb seu també a Tarragona, podria jugar per fi, el paper que havíem somniat quan el vàrem crear . Ens hi posem ?

Ara que revisen això dels aforaments que no tenen sentit al segle XXI – de fet mai no l’han tingut – , és estrany que siguem quatre gats els/les qui ens plantegem que el rei també hauria de ser exonerat del que en el fons , a més d’un privilegi , és una feixuga càrrega que ha de suportar el nostre monarca.

Perquè si no gaudís d’aquest privilegi, eh que el veuríem més humà i més com nosaltres la resta de mortals ? Doncs per aquest motiu, jo crec que el mateix rei hauria de demanar que se’l privés també a ell d’aital prebenda.

Us imagineu que aparegués en un programa de gran audiència una nit de  diumenge i ell mateix, previ avís que faria una declaració important com qualsevol Sánchez Castejón,  anunciés que demanava al Govern i als grups parlamentaris que el deslliuressin de qualsevol aforament ? La gent entendria que si cometia alguna malifeta, algun aprofitament indegut, algun delicte d’aquests que de tant en tant també la reialesa perpetra, seria jutjat com qualsevol dels seus súbdits.

Perquè Sa Majestat  ha de saber – crec que l’hi oculten – que milions dels seus subordinats pensem que és tenir molta barra la impunitat de què gaudeix tant ell com els seus avantpassats. Així que, pel seu bé i el de la seva descendència que tant ens ensenyen encara que si ho intenta l’àvia , la Sra. Reina ho entorpeix, faria bé Felip VI de renunciar al aforament. Si ho fes el podríem anomenar l’Humà si no fos que els catalans ja en vàrem tenir un fa 700 anys  de nom Martí. Bé, era rei de catalans i aragonesos que en això tenim gent que de seguida treu això que quan anàvem sols per la vida, gairebé sempre ho fèiem de la mà d’aragonesos i sicilians i napolitans i francesos.

Martí Humà, mort el 1410 va ser el darrer sobirà de la dinastia Berenguer-Aragó que governà els països de la Corona d’Aragó. El seu hereu va ser Martí nomenat el Jove i se m’acut que abans els posaven adjectius macos als nostres reis i ara no ho fem perquè potser no els posaríem tan bonics ni tan amables, no ? Però no em vull estendre perquè de la falta de descendència d’aquest ens venen tots els mals als catalans ja que per aquesta causa va venir de seguida el Compromís de Casp el 1412 que ens portaria els Trastàmara castellans.

Bé, això que els mals dels catalans venen d’aquí és la meva teoria però com que els catalans pensem que els mals ens venen de molts esdeveniments a la història , potser que torni al títol i motiu d’aquest article i acabi ras i curt amb una frase que no passarà a la història però que podria portar a la glòria al nostre actual rei d’Espanya: si vol passar a la història, que renunciï a l’aforament i si encara hi vol passar més i de forma definitiva, que també renunciï a la corona. I mira que seria fàcil, eh ? Una carteta de dues línies i una signatura.

Ai, senyor , com es compliquen la vida fins i tot els reis.

publicat a la repúblicacheca el 19 de setembre de 2018

article publicat al Diari de Tarragona el 14 de juny de 2018

Les nuclears s’han de tancar el 2027. Ho diu una llei per primer cop a Espanya. I és catalana, aprovada al Parlament de Catalunya, el passat 27 de juliol.

És la llei del Canvi Climàtic que en el preàmbul i en l’article segon es pronuncia per la desnuclearització en la producció d’energia elèctrica a Catalunya i en el dinovè diu: “ Establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears vetllant per la preservació dels llocs de treball directes que generen al territori “.

També l’any passat, el govern català aprovà el “ Document de bases per a constituir un Pacte Nacional per a la transició energètica de Catalunya” que s’ha de debatre entre experts, empresaris, sindicats i grups polítics i on es defensa una Catalunya cent per cent renovable el 2050.

Quan el 2008 Green Peace i la Universitat de Comillas van dir que això era possible per a tota Espanya molts es van manifestar incrèduls. Avui ja ho pensem tothom i també sabem que si no s’ha avançat de forma decidida és perquè hi ha  molts interessos que ho impedeixen.

Ara Pedro Sánchez ha encertat en unificar en un mateix ministeri Medi Ambient i Energia i en nomenar Teresa Ribera per dirigir-lo. Una ministra que ja anunciat a les institucions europees que Espanya vol prescindir d’energia procedent del carbó i de l’urani. I curiosament – o no tant- , l’anomenat “ Grupo de crecimiento verde “ format per les empreses tradicionals d’energia i els grans bancs espanyols s’han apressat a difondre un comunicat on volen “ adoptar un enfocament ambiciós….que permeti avançar cap a un model energètic basat ene energies netes “. Benvinguts a la nova època ¡¡

Fora l’urani, doncs. Però fa anys que maldem perquè les comarques del sud de Catalunya on tenim totes les nuclears de Catalunya tinguin una alternativa. Diria que Catalunya i Espanya ens ho deuen.

La Diputada del PSC Rosa Maria Ibarra va aportar una idea a la darrera campanya electoral: que les nuclears no es tanquin sinó que romanguin com localitzacions per emmagatzemar energia – per exemple hidrogen.  Això és del tot punt factible i necessari. Al Japó s’ha constituït un gran clúster liderat per Toyota que s’ha proposat donar-nos bones notícies al 2020 quan es celebraran al seu país els JJOO.

Un sistema energètic basat en renovable – com el que ja sembla que defensen fins i tot els que fins ara no en volien parlar, no serà possible sense un potent sistema d’emmagatzematge per guardar l’energia que sobra quan en gastem poca – les nits i els caps de setmana – o quan en generem en excés amb renovables i no sabem on posar-la. Això ho sap tothom però de propostes no en veiem gaires.

Sobre el tema hi estan treballant amb molt rigor i més profunditat el professor de la UPC Carles Riba i l’enginyer Eduard Furró autors de nombroses publicacions científiques i divulgatives. Sóc coneixedor de la propera aparició d’un extens article seu sobre la matèria.

Les comarques del sud de Catalunya podem ser capdavanteres en la transició energètica i no ens volem quedar endarrerits. La potenciació de l’IREC – Institut de Recerca en Energia de Catalunya – que té una de les seves seus a Tarragona pot jugar un paper important. Els governs de Catalunya i Espanya s’han de posar a la feina. I aquests que ara diuen que volen jugar des del sector privat, també els esperem.