Sabotatge de l'art
EL SABOTATGE DE L'ART BUSCA ser perfectament exemplar i, alhora, retenir cert element d'opacitat -no vol ser propaganda sinó xoc estètic- terriblement directe però subtilment esbiaixat també; acció com a metàfora.
El Sabotatge de l'Art és la cara oculta del Terrorisme Poètic (TP) -creació a través de la destrucció- però no ha de servir a cap Partit, ni al nihilisme, ni a l'art mateix. Així com en bandejar les il·lusions s'intensifiquen els sentits, de la mateixa manera la demolició de la plaga estètica endolceix l'aire del món del discurs, de l'Altre. El Sabotatge de l'Art només serveix a la consciència, a l'atenció, a la vigília.
El SA va més enllà de la paranoia, més enllà de la deconstrucció -la crítica definitiva-; és un atac físic a l'art ofensiu -yihad estètica. La mínima taca de mesquí egoisme, o fins i tot de gust personal, contamina la seva puresa i fa malbé la seva força. El SA no pot mai buscar el poder, només pot alliberar-lo.
Les obres d'art individuals (fins i tot les pitjors) són en gran mesura irrellevants -el SA busca danyar aquelles institucions que se serveixen de l'art per a limitar la consciència i enriquir-se amb miratges programats. Aquest o aquell poeta o pintor no ha de ser condemnat per una falta de visió -però les idees malignes sí que poden ser assaltades a través dels artefactes que generen. El MUZAK[1] està dissenyat per a hipnotitzar i controlar -la seva maquinària bé pot ser destrossada.
Cremes públiques de llibres -per què han de ser fatxes i funcionaris de duanes els qui monopolitzin aquesta arma? Novel·les sobre nens posseïts pel diable; la llista de llibres més venuts del New York Times; pamflets feministes contra la pornografia; llibres de text (especialment Ciències Socials, Civisme, Salut); piles de El Tiempo, El Mundo i altres diaris de supermercat; retalls seleccionats d'editorials cristianes; unes quantes novel·les rosa -atmosfera festiva, ampolles de vi i porros que es passen en una clara tarda de tardor.
Llençar els diners a La Borsa[2] va ser una forma de Terrorisme Poètic (TP) força oportuna -però destruir-los hauria estat un bon Sabotatge de l'Art. Ocupar retransmissions de TV i difondre uns minuts piratejats d'incendiari art Caòtic constituiria una fita del TP; però simplement dinamitar la torre de transmissions seria un Sabotatge de l'Art molt adient. Si certes galeries i museus es mereixen un ocasional trencadissa de vidres -no destrucció, sinó una picada de creta a la seva egolatria- aleshores què passa amb els BANCS? Les galeries converteixen la bellesa en mercaderia, però els bancs transformen la Imaginació en fems i en deutes. No guanyaria el món un grau de bellesa amb cada banc que es pogués fer tremolar... o caure? però de quina manera? El Sabotatge de l'Art hauria de mantenir-se allunyat de la política (és tan indigesta...) -però no dels bancs.
No facis piquets; practica el vandalisme. No protestis; desfigura. Quan t’imposin la lletjor, el disseny pobre i el malbaratament estúpid, cal que esdevinguis Ludita[3], fica pals a les rodes, contraataca. Destrossa els símbols de l'Imperi, però recorda: no actues en nom de res més que del desig tenir el cor en estat de gràcia.
Hakim Bey
CAOS - los pasquines del anarquismo ontológico
[1] Muzak ("música ambiental", “d’ascensor” o “d’hotel”) és un tipus de música funcional construïda amb finalitat mercantil i per al condicionament i control social. És una aplicació de la psicologia, la reflexologia de la resposta, etc. Es tracta de la concepció de l'individu com a objecte de control, estudi i utilitarisme per tal de manipular de les conductes.
[2] Bey fa al·lusió a la coneguda acció d’Abbie Hoffman i els seus amics a la Borsa de Nova York (24 d’agost de 1967), amb la que van organitzar un gran caos en deixar caure gran quantitat de dòlars (falsos i de curs legal) des de dalt de l’edifici.
[3] Membre de les bandes organitzades d'obrers anglesos que es van revoltar per a sabotejar la maquinària de la indústria tèxtil que els estava desplaçant entre 1811 i 1816. Els ludites actuaven emmascarats i de nit. El seu líder, real o imaginari, era en Ned Ludd, també conegut com a King Ludd.
