Tirant Lo Blanc

Recordes quant erets petita i pensaves en els contes de fades?

Fantasiejaves sobre com seria la teva vida

Amb un vestit blau i amb el teu príncep portant-te a cavall al seu castell de la muntanya

Per la nit et posaves al llit i tancaves els ulls, i t’abandonaves a la teva esperança

El pare Noel, el “ratoncito Pérez” i el teu príncep blau estaven tan a prop que els caboriejaves

Però vas creixent i un dia obres els ulls i els contes de fades han volat

La majoria de la gent s’apropa a aquells amb qui confia

La qüestió és que és difícil que els contes de fades desapareixin

A casi tot el món li queda una mínima esperança què un dia obrirà els ulls i els veurà fets realitat

Quan el dia arriba a la seva fi l’esperança és un misteri

Apareixen quan menys t’ho esperes

És com si un dia t’adonessis que els contes no són com haguéssim somiat

El castell potser no és un castell

No és tan important allò de ser feliços per sempre

És suficient amb ser-ho en aquell moment

A vegades i de tant en tant la gent pot donar-te una grata sorpresa

En tot lo altre hauràs de tenir esperança

De tant en tant la gent et deix sense respiració

A vegades molt de tant en tant…