13 Jul, 2006
Nit de “mascles” Canadencs
El Paul ens va passar a buscar a la residencia al Micheal i a mi (desprès d’una dutxa), i varem passar a buscar al Bond i al Brett. De camí em vaig començar a penedir d’anar-hi, ja que parlaven de fer un campionat de veure qui es menjava mes alites de pollastre. I que el Bond tenia el record del mes al restaurant, quan al setmana passada en va menjar 91.
Al entrar al restaurant, era bastant cutrill. I ens van demanar la identificació a tots. Jo vaig ensenyar el DNI, i el porter es va quedar com estranyat, però em va deixar passar.
Varem anar a la terrassa a menjar, i va venir la cambrera a demanar. I lo primer que pregunta: “Qui participa al repte avui?”, i el germà del Michael i el Brett van contestar que si. Van demanar 100 alites de pollastre cadascú, amb una tanda de 60 i una de 40. La cambrera lis va portar un contracte que tenien que signar amb les regles i compromisos pel concurs. Les regles son fàcils: menjar tantes aletes de pollastre com pugis, o poden anar la lavabo mentre participen, i coses així.
El Michael va demanar 40 (nomes) aletes de pollastre, i em va tocar demanar a mi. Li vaig preguntar a la cambrera com funcionava el tema, i em va dir que podies demanar tantes aletes com volguessis i del sabor que volguessis. Jo vaig preguntar si podien ser “sense cap salsa”, i em van dir que si. Vaig preguntar per la mida i les quantitats a demanar, i em van dir que 20 per començar estava be. Però no em veia menjant 20 aletes de pollastre, així que vaig demanar 10 aletes normals (volia provar si estaven bones). Evidentment, em van mirar amb cara de “nomes 10??? Estos europeus, son unes nenes”. Ah, i per beure aigua, moment que també em van dir si no bevia cervesa, i els hi vaig dir que no, i em van dir: “Doncs pensàvem que els espanyols bevíeu molt ?”. I jo vaig respondre: “Els espanyols no se, però jo no bec cervesa”.
Al cap d’una estona, van portar el sopar. Dos gerres de cerveses enormes, 60+60+40+10 aletes de pollastre, i una galleda per tirar els ossos (realment una mica disgustant).
Cal dir que em vaig menjar les 10 aletes de pollastre, no estaven del tot malament.
A la fotografia podeu veure les meves aletes i les del Michael.
Mentre anaven menjant, la cambrera anava fent comentaris sobre els altres clients que participaven a la competició: “un senyor acaba de demanar 105 aletes”, una noia n’ha demanat 100”, “el noi en porta 60”, i els del voltant l’estan animant”. etc.
La nit es va fer molt llarga, quan el Brett i el MiniJanz (germà del Michael) encara no havien acabat la primera ració de aletes, la cambrera lis porta la segona de ració de 40 aletes per cadascun. Això si feien cara de: “si menjo una puta aleta mes vomito”.
Al cap d’una estona, la cambrera anuncia que la noia que estava competint, havia vomitat desprès de la 95ena aleta, per tant nou record. Moment que m’expliquen que el Bond també va vomitar desprès de la seva 91ena aleta.
El Brett i el MiniJanz van seguir menjant, fins que poc abans de les 12 el Paul va dir que marxava cap a casa, i com que era l’únic que portava cotxe, li vaig dir que si, així que no se com va acabar la competició.
Per cert, al marxa vaig fer un “sinpa” involuntari, ja que vaig marxar tant felis, aixo si,pensant que em deixava alguna cosa. Jo pensant: “em deixo algo ... la motxilla no que la porto .... la cartera ... no que NO la he tret .... MERDA no he pagat”, em va tenir que cobrir el Michael el meu deute. Però weno, contant que vaig menjar 10 aletes, a 15centims unitat, vaig sopar per 1.5$.
Al arribar a la residencia, vaig estar un rato mirant al TV (south park i futurama), i me’n vaig anar a dormir, que estava rebentat.
Avui no se per que, no he descansat massa be, hi he tingut uns somnis molt estranys, però no em recordo que he somiat. I per sort, casi no em fa mal la cama, nomes lleugeres molèsties quan camino, però si vaig en bici no me n’adono. Apart d’això, tinc un morat al dit cor de la ma esquerra de un cop de disc que vaig rebre, però no me fa mal.
Pel mati, he estat mes fort que Stargate, i avui no m’he quedat a veure el capítol, tot i que m’ha costat.
La resta del dia, doncs aniré aviat cap a la resi a començar a preparar la maleta pel viatge: dema dia 14 marxo cap a Vancouver i no tornaré fins el 24 de Juliol. I de camí cap a la residencia, vull anar a veure si em compro algun llibre en angles per llegir durant el viatge ... mes que res, per si se m’acaben les piles de la GP32 i no les puc carregar.
