EL PASTIS
10 Novembre, 2006 08:48
Publicat per josepro,
General
L' infant es passejava una i altra vegada per
davant de l 'aparador de la pastisseria.
El pastís de xocolata i crema
estava allí, desafiant , regalimant un tot de sensacions que el vailet s'
imaginava amb el nas pegat al vidre.
Tan prop i tan lluny. Solament uns
mil·límetres de vidre el separaven de la cobdiciada llaminadura i en canvi no
hi podia fer altra cosa que mirar-se-la , parlar-li ,acariciar-la amb les ulls i
imaginar els mil gustos que tindria si li pogués clavar un mos .
Sabia que era impossible , perquè a casa mai li donarien els cèntims necessaris per poder-la posseir. Hi havia altres necessitats a casa, altres prioritats i allò era un luxe que no es podien permetre.
El noi o sabia ,però tot i això, un dia i un
altre dia passava per davant la fleca i es repetia el ritual.
De vegades es
feia el propòsit de no passar per aquell carrer.. Pot ser estava uns dies
resistint la temptació ,però al final, el tou i tendre pastis el cridava i un
altre cop, el xiquet ,amb l' il·lusió renovada es tornava a plantar davant l
'aparador dels seus pecats pensant que pot ser aquell dia seria el seu dia de la
sort i podria aconseguir la moneda que li obriria l' aparador del seu sofriment
. Però al final , tot acabava igual. El cap cot i cap a casa.
Un dia el noi va passar per l' aparador i va
veure un home que es mirava també la pasta que li treia la son.. Es va arraulir
al seu costat i l' home en veure la fixació amb que es mirava el dolç li va
preguntar si li agradaria menjar-se'l .El xiquet s' el va mirar amb ulls de
sorpresa i li va dir que, clar, que si , que era la seua il·lusió.
L' home el
va mirar amb cara seria i li va proposar de comprar-li el pastis a canvi d' una
prova. Tindria el pastis , però solament en podria tastar un bocinet cada dia ,
de manera que al cap de set dies ,tornaria un altre cop al mateix lloc i si
comprovava que encara li quedava pastis ,si era capaç de resistir la temptació
de menjar-se'l tot el primer dia , ell li donaria cada dia el dols que vulgues ,
perquè l' home en qüestió , resulta que era el pastisser.
El xiquet
entusiasmat , va acceptar el tracte i tots dos va entrar a la pastisseria
No us explicaré el final de l' historia ,perquè la moralitat que s' en pot treure , pot ser tan diversa com oients o lectors pugueu escoltar o llegir això i per tan pot tenir tants altres finals com reaccions davant l' historia.
El que vull dir es que a la vida , no tot sempre es fàcil d' aconseguir i si al final un dia "el pastis" acaba essent nostre, cal saber ben be que fer amb ell ,com dosificar-lo per a que la nostra vida , el nostre egoisme , la nostra ambició , passi la prova de la mesura , del seny , per poder tenir-ne mes d' un .Per poder tenir cada dia un d' aquests pastissos metafòrics que en endolcin un poquet l'existència.
Josep
Novembre 2006