jats

La gran aventura de l’ésser humà és que sempre que arriba a una cruïlla ha de triar el camí a seguir, si no vol romandre immòbil per indecisió o retrocedir per por.

Aquí estem perquè aquí hem arribat i ara els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya hem arribat a la cruïlla de quatre camins que porten al mateix final. El rètol de cada camí és el mateix: la independència.

Quin camí escollir? Quines persones m’acompanyaran segons la tria que faci? Quins entrebancs m’hi esperen? Quin paisatge podré contemplar en cada ruta? Quines avantatges m’ofereixen cada viatge? .......

Els militants hem de triar un president i un secretari entre quatre aspirants a cada un d’aquests “serveis”. Quatre propostes i un final.

 Però, per què no ho compliquem?

Si els vots dels militants donen suport a president i secretari de la mateixa candidatura, ens trobarem que una guanyarà i les altres tres perdran. Elemental, estimat Watson! Podria arribar a triomfar una candidatura per un vot, que en definitiva no representaria la majoria de la militància. Veritat, amic Sòcrates!

¿No seria millor que les persones triades tinguessin una màxima representació, que al mateix temps comportaria un major reconeixement de lideratge al partit? Ho crec, Plató.

Aleshores, (usque tandem) fins quan abusaran de la nostra paciència els nostres dirigents..... Ara t’has passat, Ciceró.

Es tractaria de votar per president i per secretari a candidats que no vagin de la “maneta”. Que sortissin elegits dos candidats de diferents rutes, dos guies de diferent agència de viatges. Això obligaria eixamplar dels un camí, pactar la ruta i abaratir el viatge. Els “costos” seran menors i menys persones es quedaran estàtiques, s’entornaran a casa o elegiran altres alternatives. Alabo el teu ingeni, benvolgut Jats!

Era el més petit dels cinc germans del matrimoni format per Estanislau Xammar i Lluïsa Sala, nasqué l’any 1910, en plena Vila Closa de Juneda i ens ha deixat a primers d’abril de 2008 a Tarragona. 

Va entrar a militar a l’Estat Català, del qual el seu germà, Josep M., es va erigir en un dels dirigents més importants del partit. El seu germà Ramon va participar en la constitució de l’organització “Bandera Negra”, era el 3 de maig de 1925. 

Els primers anys de la Guerra Civil se’ls passa ajudant a passar gent a França, per la qual cosa el van detenir l937, restant uns mesos detingut a Governació. Els Fets de Maig del 37 permeten que sigui alliberat i s’apunta a la Brigada Mixta 132 per anar al front de Terol.  El front va reculant i de València passa a Barcelona, amb el vaixell anglès “Lucky”.  A Barcelona s’assabenta que la policia el buscava. Amb la documentació necessària s’exilia a França, als camps de concentració de Sant Ciprià, Barcarés i Argelers. 

Assumeix el conreu de les terres i propietats que tenia la família a La Selva del Camp, on va conèixer l’Assumpció Sala, amb qui l’any 1945 es va casar. Després el matrimoni i la filla, Lluïsa, es van establir a Tarragona. 

El Mas dels Casaments esdevé un cau de reunions clandestines d’antifranquistes i separatistes, d’intel·lectuals i escriptors de la cultura barcelonina i tarragonina. Un reguitzell de personatges hi fan estada a l’esguard de les moreres i l’ambient acollidor dels amos del mas. Entre altres personatges hi fan estada: Borja de Moll, Eufemià Fort,  Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Triadú, Manent, Bastardes, Xavier Amorós, l’arquebisbe Pont i Gol, Mossèn Muntanyola i Josep Anton Baixeras. El 24 d’abril de 1971 un grup de socis d’Òmnium Cultural es reuneixen per a constituir-se formalment en Delegació Territorial. La Junta provisional presidida per Josep Anton Baixeras la completava un grup d’entusiastes tarragonins que crearen i animaren les seves primeres accions i entre els quals es comptava amb Gabriel Xammar, el notari Puig Salellas, Josep Sendra, Artur Bladé, Menéndez Cuspinera i Ramon Marrugat.  

Va presidir la Cooperativa Obrera Tarraconense del 1977 al 1979. 

Gabriel Xammar i Sala malgrat no anar mai al davant de res, sempre estava enmig de tot. Era d’aquelles persones que romanen tapades per la pinya, però que aguanta el pilar, fent possible que l’enxaneta faci l’aleta.  

No ha pogut gaudir veient tots els seus somnis esdevinguts realitats; però ha fet possible que altres estiguem disposats a continuar amb ells. 

Òmnium Cultural del Tarragonès demana que a la seva memòria se li dediqui un carrer de la nostra ciutat, petició que farem arribar a les autoritats municipals pertinents.                     Gabriel Xammar, gràcies pel teu llegat!

Tenir criteri no tan sols ha de ser una qualitat pròpia de l’ésser humà per a ús particular, ha de ser capaç de transmetre-la a les institucions i entitats en les quals té responsabilitats organitzatives i decisòries.

Quin criteri va seguir TV3, (al pas que va, enlloc de la “nostra”, una més de l’estat espanyol) per emetre a la tarda del diumenge la carrera de fórmula 1 per un canal i “Kakatoa” per l’altre, quan 12.000 ciutadans de Catalunya estàvem al Palau Sant Jordi exigint que els papers de l’arxiu de Salamanca, robats per l’exèrcit franquista, siguin retornats immediatament als seus respectius amos.

TV3 va perdre la possibilitat de col·laborar en la presa de consciència nacional del greuge i la presa de pèl del ministre de Cultura de l’estat espanyol, de poder fer arribar a les llars de moltes famílies del nostre país que estan esperant aquests documents, de reconèixer la tasca que la societat civil catalana porta a terme per recuperar la seva dignitat,... Per què? Per una carrera de cotxes que no ens representa ni ens hi va ni ens hi ve, per un documental, que no dubto molt ben filmat i interessant, però que es podia programar en qualsevulla hora i en qualsevol dia.

TV3, sembla que amb una pretesa neutralitat, s’està descafeïnant i buidant-se de contingut nacional, convertint-se en una televisió al servei de .....de qui? Jo tinc clar que al servei dels ciutadans de Catalunya, no. Si treus la veu del televisor, ja no saps quina televisió de l’estat espanyol estàs sintonitzant.  

Felicitar la Comissió de la dignitat. Lamentar la indignitat de TV3 i la dels seus dirigents, programadors i responsables que amb aquests criteris aconseguiran una televisió “d’ells”.

M’han sorprés les declaracions del president del Club Gimnàstic, Sr Xavier Salvadó, publicades per un mitjà de la premsa escrita local aquest darrer divendres.

Enhorabona perquè som campions de Catalunya! Però pensar i afirmar que hem de jugar el partit contra els Estats Units, quan ens ho neguen i veten a la Selecció Catalana…. és que alguna cosa no funciona. 

Sr President, el Club i la seva directiva al costat, crec que hauríeu de denunciar la injustícia i la “cacicada” que la Federación Española de Futbol vol cometre impunement contra la nostra Selecció Catalana, en lloc de frivolitzar amb una qüestió que ens demana fermesa a tots els catalans i no catalans que volem poder competir en tots els esports amb unes seleccions que siguin les nostres. Al nostre país encara hi ha ciutadans  que no ens sentim representats esportivament en les competicions oficials i comenecem a dir prou als partits de costellada.

Que el nostre Nàstic s’ofereixi per jugar aquest partit, no és “una solució imaginativa”, com vostè manifesta, ja que al meu modest entendre és una “bajanada”.  Si parlava en broma, té molt poca gràcia. Si parlava seriosament... alguna cosa no funciona en el Nàstic.

Llàstima que allò que guanya el nostre equip en els terrenys de joc, ho perdem amb els directius, i en aquest cas més greu, el president de l’entitat.

Me l’he llegit. I diverses vegades. El final del conte és molt conegut: matar al missatger i tapar les vergonyes que aquest denuncia amb el seu missatge.

Que la justícia no és igual per a tots els ciutadans? Que uns ciutadans són condemnats de manera desigual respecte altres? Que els delictes tenen una condemna diferent segons qui és l’autor? Només cal llegir la premsa, escoltar els telenotícies i, si en teniu ocasió, visiteu una presó.

El problema de l’opinió d’Oleguer, al meu entendre, no és que digui mentides, perquè tot allò que ha escrit és veritat. Tampoc el problema és De Juana Chaos i la seva greu situació, ni pel que va fer, ni pel que va escriure.

L’encert de la denúncia d’Oleguer, que no s’ho inventa ni menteix res del que diu, és que en el nostre estat de dret i democràtic (jo també el poso en el meu dubte metòdic), si el qüestiones immediatament apareixen els gurús salvapàtries i els poders fàctics denunciats per a criminalitzar la persona que lliurement i amb respecte exposa la seva opinió, compartida per ell sol, per uns quants, per bastants, per molts o per tothom.

Les reaccions a l’article d’Oleguer, reafirmen que mentre la llei ha de ser igual per a tothom, no tots ho som davant la llei. No està mal feta la llei, qui la perverteix és aquell que en té l’obligació d’evitar-ho i no ho fa. I damunt justifica perquè no ho fa.

La llibertat d’expressió, tampoc confondre-la amb llibertinatge expressiu com fa la COPE i alguns dirigents del PP, es redueix a la llibertat d’expressió dels qui tenen el poder de fer obrir i tancar boques, d’escopir o d’abraçar, d’insultar o d’enaltir.

La meitat dels fets exposats són extrets d’un llibre de David Fernández. Són falses les dades que allí s’exposen? I la resta de situacions de condemnes i indults?

Per acabar-ho d’adobar KELME trenca unilateralment el seu contracte amb el jugador Oleguer. Per què? Qui pressiona l’empresa a prendre aquesta determinació, que sembla que ni li va ni li ve? Els mitjans de comunicació la relacionen directament amb dirigents del PP valencià. També serà això veritat?

Oleguer pot haver après una lliçó: no es pot anar de bona fe segons amb qui te la jugues; ara ja no cal dubtar si et preguntes si tots som iguals davant la justícia; has de reduir la teva llibertat d’expressió a parlar de futbol i de cinema; i ara que arriba el carnaval podem dir que en el país espanyol: tot l’any és carnaval.

El govern espanyol continua foragitant la nostra llengua de forma i manera descarada. Una vegada més la proposta que les llengües que es parlen a Espanya puguin ser llengües emprades al Parlament espanyol, se n’ha anat al soterrani de la vergonya democràtica.

¿En nom de qui i de què ens poden obligar dirigir-nos al Parlament espanyol en una llengua que no és la nostra i nosaltres haver d’acceptar que una altra llengua sigui oficial al Parlament de Catalunya?

Callem i aguantem estoicament! Això no és el seny català. Aquesta és la vergonya catalana. No sé quants, si molts o pocs, si bastants o jo sol, però som capaços de mobilitzar-nos per cinquanta mil coses (no discuteixo que molt importants) i restem lamentant-nos quan ens trobem pel carrer: Ho has llegit? Ho has sentit? Quina vergonya? No ens en sortirem, sempre ens fan el mateix! Que si aquests.... que si aquells... que si els de més enllà.

Som un poble anormal. Al menys jo em sento un ciutadà anormal: vaig avergonyir-me del meu país quan un parlamentari, que parla perfectament el català, per menyspreu fa el seu discurs en castellà. No és la llengua el problema, sinó les persones. Hem hagut de crear entitats que defensin la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions. Ara també amb lleis, que no tenen cap mena d’efectivitat perquè són foc d’encenalls, ja que depenen d’un Parlament que està lligat de mans i peus en totes aquelles qüestions que són políticament importants i decisòries.

A Catalunya tots hem de tenir el deure i l’obligació de conèixer i parlar el català, és un deure ciutadà d’aquell que viu en un país entengui i parli la llengua d’aquest país, i és un deure del govern català que aquest coneixement arribi a totes les persones del país. A tall d’exemple: el govern ha de potenciar, facilitar i subvencionar que les empreses, dintre del seu horari de treball o com a hores extraordinàries, formin els seus treballadors en la llengua catalana, i no tan sols per als nou vinguts d’altres països.

La ciutadania s’ha de mentalitzar que viure en aquest país, integrar-se en ell, passa per acceptar i respectar els trets diferencials del país, i això suposa, a tots aquells que van arribant, renunciar a alguns dels seus.

Els problemes de convivència els crearan, per desgràcia, aquells que ja fa temps que viuen a Catalunya, però volen imposar-nos els seus trets identificatius. No es pot parlar en català al Parlament espanyol, que hauria de ser l’exponent de la democràcia espanyola, ens posen tots els entrebancs perquè es pugui fer a Europa, i per més “inri”, com el Parlament català només pot fer lleis “a les palpentes”, preparem-nos per l’assalt al Parlament, a les lleis, a les administracions públiques, a les escoles, als comerços, al carrer,...

CiU es passa amb 200.000€ i 18.000€ el PSC i segons aquest òrgan regulador apareixen alguns donatius, que malgrat saber d’on vénen (d’on vénen no ho diuen), són més generosos del que haurien de ser. Imagina-t’ho!

El Tribunal només exigeix que retornin 22.000 i 26.000€ el PSC i CiU respectivament, que és una part de les subvencions que van rebre. Quant és la subvenció total de cada partit? Fantàstic!

Per una trista carta del Sr Vendrell (ERC) s’organitza un sideral, però per aquestes quantitats, més les que apareixen (o desapareixen) com a donatius anònims...són legals. Deplorable!

Ara caldrà esperar tres anys més saber què ha passat a les eleccions de l’Estatut, i tres més per saber què es diu de les autonòmiques i després tres més per les municipals. Total ho sabrem l’any 2015. Patètic!

Si us plau, necessitem una llei electoral, però que no la facin els partits polítics.

És possible?????

Havent visionat el vídeo que el PSOE fa córrer sobre les negociacions del PP amb ETA, més en refermo amb la meva opinió sobre el cas Carod-ETA.

D’entrada accepto que era ni el moment ni l’ocasió. Com a President en funcions de la Generalitat de Catalunya és va equivocar de realitzar aquesta trobada. Ho va pagar amb escreix la seva decisió. Aquesta és la forma de la qüestió, aquesta representa la manera, però cal anar al fons.

No em valen els arguments de si podien o no segrestar-lo, si podien deixar sense President en funcions, si la policia l’hagués detingut, si era un acte deslleial, si ..... massa literatura i molta floritura, que de tot pot haver-hi una mica.

Què valoro de la trobada d’en Carod amb ETA?

Haver aconseguit que la banda terrorista no cometés cap atemptat a Catalunya. Estic convençut que si hagués pogut abastar més territori, altres pobles i regions de fora de Catalunya, ho hauria fet. No dubto que els hi ho hagués demanat i suplicat.

Els qui no van ser capaços d’aconseguir-ho per Espanya, es van dedicar a apedregar, insultar i calumniar qui ho va fer per tots els ciutadans que vivim a Catalunya. Encara resta en boca d’alguns la calúmnia de fer creure que va demanar la pau per a Catalunya i que ETA podia continuar matant i assassinant a la resta d’Espanya.

Tots aquells espanyols que tenen familiars i amics a Catalunya poden estar contents que des d’aquell dia fins al present, ens hem “salvat” dels atacs terroristes, i que compartim el dolor i la ràbia davant la impotència dels atemptats que seguen vides humanes, siguin del país, de la regió, del poble que siguin.

Li va costar els càrrec de Conseller Primer, però si això ha servit per salvar una sola vida, crec que, al menys per a mi, mereix tots els meus respectes i gratitud.

Aquesta afirmació l’he escoltat aquest matí per la ràdio i la comparteixo. Però, per què?

Per què el poder no pot confiar amb persones independents? Està clar, les persones independents són un perill pel poder establert, pels poders fàctics i pels visibles, pel poder laic i pel religiós. Són persones molt difícils d’ensinistrar, de lligar amb un collaret al coll, cadeneta inclosa. Són persones que se salten les normes establertes i no acaten submisament l’ordre social proposat i pactat pels poders.

Se’ls ha de perseguir i acabar amb ells per l’amenaça que comporta per l’educació dels nostres fills, pel mal exemple que donen als adolescents i joves, per l’escàndol que representen a la gent assenyada i de bona nissaga.

S’han d’eliminar tots els Sòcrates de la història present. Prenem exemple del passat: els tribunals democràtics grecs, els imperials romans, la Santa Inquisició, les Constitucions de tota mena, ....

Les persones independents són la màxima expressió de la llibertat de l’ésser humà i, com no es deix sotmetre als poders establerts, qüestiona tots els dogmes que sostenen i fonamenten la nostra societat. Contra ells s’aixequen i s’uneixen el poder econòmic, el poder judicial, el poder legislatiu, el poder religiós, el poder policial,....

El poder no admet persones independents, per això les corromp, les prostitueix, les vexa i les esclavitza. I corrompudes, prostituïdes, vexades i esclavitzades les converteix en ídols per a ser idolatrats.

Qui vol ser independent?

Tristes i penoses les darreres intervencions (per a mi totes les que li conec) del Sr Felip Puig.

S'ha convertit en un peripatètic, que em perdoni Aristòtil, de la política catalana. Dóna voltes sobre la mateixa idea, empra les mateixes paraules, encara que en les dues darreres intervencions que l'he escoltat s'ha erigit en l'àrbitre i defensor de les persones intel·ligents. Ja ho sabeu: tot aquell que no pensi com en Felip Puig fereix i insulta la intel·ligència de les altres persones (caram! i la seva?).

La vida sempre ens ha mostrat que les persones més ignorants i "stultes" són les que projecten els seus defectes a les altres persones. Les més estúpides s'afanyen en dir en veu alta i senyalar amb el dit a les que per manca d'arguments volen menysprear.

El Sr Felip Puig, al meu modest entendre, mostra amb les seves paraules, amb els seus judicis de valors, la poca categoria de polític, no el conec com a persona i per això em callo, però sí que puc donar la meva valoració personal com a ciutadà de la imatge que com a polític percebo.

No diu res, no explica res, segueix el seu llenguatge i el seu discurs com si estiguéssim encara en plena campanya electoral. I el que diu són les mateixes frases, les mateixes expressions per acabar-ho tot en un "desastre del govern anterior".

Sr Felip, faci el que cregui més convenient, el meu consell és que reflexioni, sigui més just i equànim en les seves disquisicions, faci una anàlisi crítica del que ha passat i utilitzi la lògica en els seus raonaments.

Tant si ho fa com si no ho fa, al fin al tots trobem allò que ens mereixem.

Acabades les eleccions al Parlament de Catalunya és l’hora de passar comptes. Deixem-nos dels romanços i dels comptes polítics, electorals, socials,…..parlem dels EUROS!

Quants euros ha hagut de desembutxacar l’erari públic català per sufragar aquestes eleccions?

Cada partit polític hauria de tenir l’obligació de fer pública les seves despeses, directes i indirectes, d’aquestes eleccions. No n´hi ha prou amb això: quins avals o crèdits ha hagut de fer? Qui els avala? Quines entitats/empreses públiques o privades han invertit diners en la campanya electoral de cada partit.?

Ara toca fer públic els comptes amb noms i cognoms!

Qui és el “guaperes” que comença?

Us agrairem moltes persones que tots els qui llegiu aquest missatge i en tingueu informació directa o indirecta, si teniu alguna adreça o mitjà on es pugui consultar de fonts fidedignes….. feu un acte de patriotisme i digueu-nos-ho.

Moltes gràcies!

Tots els partits volen el poder per dur a terme a les seves polítiques i els seus projectes.

Tots els cercles empresarials volen el poder econòmic.

Els estaments judicials des de la seva independència.

Fins hi tot les Religions, que no és d’aquest món, també el volen.

Per aquest motiu el poder queda regulat en un estat de dret, en un estat democràtic, per a bé d’uns i a desgrat d’altres.

No m’agraden els esdeveniments postelectorals, perquè demostren la immaduresa dels nostres polítics davant les regles democràtiques, perquè enverinen les relacions socials, perquè manipulen la realitat, perquè... no és com vull que siguin els polítics del meu país, els voti o no els voti, siguin del meu partit o d’un altre, pensin com jo o tot el contrari.

Alguns dels nostres polítics s’han convertit en els nous profetes, els profetes del segle XXI. Anuncien les desgràcies que ens cauran al damunt, els sofriments que haurem de patir, les penúries que viurem, ....sinó ens convertim. Demanem perdó i arrepentim-nos, les plagues d’Egipte ens sotgen.

El poder ha de ser uns instrument perquè totes les persones puguem desenvolupar les nostres capacitats, un instrument que els ciutadans i ciutadanes cedim temporalment a qui es compromet a impartir-lo amb justícia i equitat, sempre en funció del bé comú i per damunt dels interessos particulars o de grups de pressió.

Caram! Sembla que parlo d’un altre planeta.

No hi ha res impossible, però no tot és possible, i malgrat que no pugui ser, acaba essent.

S'apropen dies de fer càbales i especular amb cabòries, de veure qui en dóna més i qui la diu més grossa.

El pacte Mas-Zapatero va donant els seus fruits i les seves espectatives es van acomplint: la pseoconvergència serà el nou govern de la Generalitat de Catalunya. En política tot té el seu preu i els favors és paguen. Ja ho afirmava Aristòtil quan deia que "la natura no fa res endebades", doncs en política elevem a categoria moral aquesta sentència.

Mas serà el nou President de la Generalitat i Montilla, amb un mutis pel foro cap a Madrid, li haurà donat els vots. El PSC, atrapat a les urpes de CiU, es contentarà amb unes quotes de poder i pensar en recuperar els escons i vots perduts en les darreres eleccions, ja que si han de romandre a l´infern de l´oposició, iniciaran un llarg peregrinatge pel desert.

Es tracta d´eliminar del mapa els extrems que fan nosa: C´S PP, ERC i ICV-eua. La jugada "zapatera" tanca el cercle: pacte amb un CiU submís amb Madrid i que serà el senyor feudal del comtat autònom de Catalunya. Ferma la boca als socialistes nacionalistes perquè no li esvolotin el galliner. Elimina la pressió que la resta de partits li causen per la impossibilitat de poder-los manipular.

Per què Guifré el Pilós no va aixecar el cap l´altre dia quan els tenia a tocar?

Per què va de fantasma per la vida? ¿Quin/na ciutadà/na pot creure que l’esmorzar de Mas amb Laporta ha estat per dir-li que no podia assistir a la llotja del president del Barça?

D’entrada ja us ho dic: burro qui s’ho cregui!

Si et conviden i no pots, o creus que no es convenient assistir-hi, simplement dónes les gràcies i s’ha acabat.

No. Mas convida a prendre un cafè enmig de... (per la televisió m’ha semblat la Rambla) per dir-li que ni ell ni els seus podran assistir a la llotja presidencial.

Goooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooool !

Què fa Laporta, com a president del Barça, acceptant? O cau en la trampa del Mas o és un afeccionat de CiU. Pel que representa el president del Barça, al menys pel respecte que ha de mostrar als seus socis, no pot entrar en aquest joc. Malament si no ho sabia, pitjor si s’ha avingut al joc brut.....polític (i aquí és igual el color del partit polític).

O és que el Sr Laporta s’està destapant i comença a mostrar quin personatge és?

En tot cas els ciutadans jutjarem al Sr Mas i els socis del Barça al seu president.

M’oblidava dir-vos que jo no he avisat a tota la premsa escrita, fotogràfica i televisiva per dir-los-hi l’hora i ell lloc de l’esmorzar. Tampoc m’havien convidat.

Qui ho haurà fet?

Hom s’esforça personalment i, sobre tot, els qui tenim responsabilitats educatives en ajudar els joves a discernir, a raonar, a reflexionar, a analitzar les situacions, a estar informats, a posar-se al lloc de l’altre,.... en definitiva a tenir criteris propis, però amb una argumentació rigurosa i fonamentada.

Conscient que això no és fàcil en adolescents i joves, és lamentable escoltar aquests dies els debats entre els líders i dirigents dels diferents partits per la confusió que intenten sembrar (malament si forma part de la seva ment i pitjor si ho fan de forma i manera voluntària).

Al marge d’estar a favor o en contra de la coalició dels tres partits, s’ha de distingir entre l’acció de govern i la ruptura del pacte per a governar que els partits decideixin. En el cas del govern del tripartit a Catalunya entenc que s’ha fet una tasca de govern més que acceptable. Al menys les persones que intentem estar una mica al dia en la política catalana, honestament i honrada, creiem que s’han fet accions de govern molt importants. Conscients, també, que s’han comès errors, alguns d’ells de plantejament del propi tripartit. No penso fer-ne cap llistat, ni dels encerts ni dels errors, perquè els polítics i la resta de ciutadania els saben i els coneixen.

Que s’hagi trencat una coalició de govern no necessàriament és per una mala gestió de govern, són dos qüestions que hem de saber distingir, valorar i avaluar. I ho hem d’explicar com a una normalitat democràtica: aprendre la cultura del pacte pel govern d’un país. Així entrarem en la normalitat política d’un país democràtic perquè la mateixa ciutadania obliga als partits a fer coalicions, com molts altres països fan de molt temps, en lloc de mantenir un partit durant molts anys al govern.

Aquesta darrera opció l’hem tingut durant vint-i-tres anys, davant una situació històrica i una societat que ja no existeix.