jats

El govern espanyol continua foragitant la nostra llengua de forma i manera descarada. Una vegada més la proposta que les llengües que es parlen a Espanya puguin ser llengües emprades al Parlament espanyol, se n’ha anat al soterrani de la vergonya democràtica.

¿En nom de qui i de què ens poden obligar dirigir-nos al Parlament espanyol en una llengua que no és la nostra i nosaltres haver d’acceptar que una altra llengua sigui oficial al Parlament de Catalunya?

Callem i aguantem estoicament! Això no és el seny català. Aquesta és la vergonya catalana. No sé quants, si molts o pocs, si bastants o jo sol, però som capaços de mobilitzar-nos per cinquanta mil coses (no discuteixo que molt importants) i restem lamentant-nos quan ens trobem pel carrer: Ho has llegit? Ho has sentit? Quina vergonya? No ens en sortirem, sempre ens fan el mateix! Que si aquests.... que si aquells... que si els de més enllà.

Som un poble anormal. Al menys jo em sento un ciutadà anormal: vaig avergonyir-me del meu país quan un parlamentari, que parla perfectament el català, per menyspreu fa el seu discurs en castellà. No és la llengua el problema, sinó les persones. Hem hagut de crear entitats que defensin la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions. Ara també amb lleis, que no tenen cap mena d’efectivitat perquè són foc d’encenalls, ja que depenen d’un Parlament que està lligat de mans i peus en totes aquelles qüestions que són políticament importants i decisòries.

A Catalunya tots hem de tenir el deure i l’obligació de conèixer i parlar el català, és un deure ciutadà d’aquell que viu en un país entengui i parli la llengua d’aquest país, i és un deure del govern català que aquest coneixement arribi a totes les persones del país. A tall d’exemple: el govern ha de potenciar, facilitar i subvencionar que les empreses, dintre del seu horari de treball o com a hores extraordinàries, formin els seus treballadors en la llengua catalana, i no tan sols per als nou vinguts d’altres països.

La ciutadania s’ha de mentalitzar que viure en aquest país, integrar-se en ell, passa per acceptar i respectar els trets diferencials del país, i això suposa, a tots aquells que van arribant, renunciar a alguns dels seus.

Els problemes de convivència els crearan, per desgràcia, aquells que ja fa temps que viuen a Catalunya, però volen imposar-nos els seus trets identificatius. No es pot parlar en català al Parlament espanyol, que hauria de ser l’exponent de la democràcia espanyola, ens posen tots els entrebancs perquè es pugui fer a Europa, i per més “inri”, com el Parlament català només pot fer lleis “a les palpentes”, preparem-nos per l’assalt al Parlament, a les lleis, a les administracions públiques, a les escoles, als comerços, al carrer,...

 

A finals de l’any 2006 sabem que el Tribunal de Comptes publica que CiU i PSC es van passat de rosca econòmica a les eleccions de l’any 2003. Tres anys perquè un Tribunal revisi els comptes dels partits polítics? Increïble!

CiU es passa amb 200.000€ i 18.000€ el PSC i segons aquest òrgan regulador apareixen alguns donatius, que malgrat saber d’on vénen (d’on vénen no ho diuen), són més generosos del que haurien de ser. Imagina-t’ho!

El Tribunal només exigeix que retornin 22.000 i 26.000€ el PSC i CiU respectivament, que és una part de les subvencions que van rebre. Quant és la subvenció total de cada partit? Fantàstic!

Per una trista carta del Sr Vendrell (ERC) s’organitza un sideral, però per aquestes quantitats, més les que apareixen (o desapareixen) com a donatius anònims...són legals. Deplorable!

Ara caldrà esperar tres anys més saber què ha passat a les eleccions de l’Estatut, i tres més per saber què es diu de les autonòmiques i després tres més per les municipals. Total ho sabrem l’any 2015. Patètic!

Si us plau, necessitem una llei electoral, però que no la facin els partits polítics.

És possible?????