La gran aventura de l’ésser humà és que sempre que arriba a una cruïlla ha de triar el camí a seguir, si no vol romandre immòbil per indecisió o retrocedir per por.

 

Aquí estem perquè aquí hem arribat i ara els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya hem arribat a la cruïlla de quatre camins que porten al mateix final. El rètol de cada camí és el mateix: la independència.

 

Quin camí escollir? Quines persones m’acompanyaran segons la tria que faci? Quins entrebancs m’hi esperen? Quin paisatge podré contemplar en cada ruta? Quines avantatges m’ofereixen cada viatge? .......

 

Els militants hem de triar un president i un secretari entre quatre aspirants a cada un d’aquests “serveis”. Quatre propostes i un final.

                                                       

                                                                              

 Però, per què no ho compliquem?

 

Si els vots dels militants donen suport a president i secretari de la mateixa candidatura, ens trobarem que una guanyarà i les altres tres perdran. Elemental, estimat Watson! Podria arribar a triomfar una candidatura per un vot, que en definitiva no representaria la majoria de la militància. Veritat, amic Sòcrates!

 

¿No seria millor que les persones triades tinguessin una màxima representació, que al mateix temps comportaria un major reconeixement de lideratge al partit? Ho crec, Plató.

Aleshores, (usque tandem) fins quan abusaran de la nostra paciència els nostres dirigents..... Ara t’has passat, Ciceró.

 

Es tractaria de votar per president i per secretari a candidats que no vagin de la “maneta”. Que sortissin elegits dos candidats de diferents rutes, dos guies de diferent agència de viatges. Això obligaria eixamplar dels un camí, pactar la ruta i abaratir el viatge. Els “costos” seran menors i menys persones es quedaran estàtiques, s’entornaran a casa o elegiran altres alternatives. Alabo el teu ingeni, benvolgut Jats!