La gran aventura de l’ésser humà és que sempre que arriba a una cruïlla ha de triar el camí a seguir, si no vol romandre immòbil per indecisió o retrocedir per por.

 

Aquí estem perquè aquí hem arribat i ara els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya hem arribat a la cruïlla de quatre camins que porten al mateix final. El rètol de cada camí és el mateix: la independència.

 

Quin camí escollir? Quines persones m’acompanyaran segons la tria que faci? Quins entrebancs m’hi esperen? Quin paisatge podré contemplar en cada ruta? Quines avantatges m’ofereixen cada viatge? .......

 

Els militants hem de triar un president i un secretari entre quatre aspirants a cada un d’aquests “serveis”. Quatre propostes i un final.

                                                       

                                                                              

 Però, per què no ho compliquem?

 

Si els vots dels militants donen suport a president i secretari de la mateixa candidatura, ens trobarem que una guanyarà i les altres tres perdran. Elemental, estimat Watson! Podria arribar a triomfar una candidatura per un vot, que en definitiva no representaria la majoria de la militància. Veritat, amic Sòcrates!

 

¿No seria millor que les persones triades tinguessin una màxima representació, que al mateix temps comportaria un major reconeixement de lideratge al partit? Ho crec, Plató.

Aleshores, (usque tandem) fins quan abusaran de la nostra paciència els nostres dirigents..... Ara t’has passat, Ciceró.

 

Es tractaria de votar per president i per secretari a candidats que no vagin de la “maneta”. Que sortissin elegits dos candidats de diferents rutes, dos guies de diferent agència de viatges. Això obligaria eixamplar dels un camí, pactar la ruta i abaratir el viatge. Els “costos” seran menors i menys persones es quedaran estàtiques, s’entornaran a casa o elegiran altres alternatives. Alabo el teu ingeni, benvolgut Jats!

 
 

Era el més petit dels cinc germans del matrimoni format per Estanislau Xammar i Lluïsa Sala, nasqué l’any 1910, en plena Vila Closa de Juneda i ens ha deixat a primers d’abril de 2008 a Tarragona. 

Va entrar a militar a l’Estat Català, del qual el seu germà, Josep M., es va erigir en un dels dirigents més importants del partit. El seu germà Ramon va participar en la constitució de l’organització “Bandera Negra”, era el 3 de maig de 1925. 

Els primers anys de la Guerra Civil se’ls passa ajudant a passar gent a França, per la qual cosa el van detenir l937, restant uns mesos detingut a Governació. Els Fets de Maig del 37 permeten que sigui alliberat i s’apunta a la Brigada Mixta 132 per anar al front de Terol.  El front va reculant i de València passa a Barcelona, amb el vaixell anglès “Lucky”.  A Barcelona s’assabenta que la policia el buscava. Amb la documentació necessària s’exilia a França, als camps de concentració de Sant Ciprià, Barcarés i Argelers. 

Assumeix el conreu de les terres i propietats que tenia la família a La Selva del Camp, on va conèixer l’Assumpció Sala, amb qui l’any 1945 es va casar. Després el matrimoni i la filla, Lluïsa, es van establir a Tarragona. 

El Mas dels Casaments esdevé un cau de reunions clandestines d’antifranquistes i separatistes, d’intel·lectuals i escriptors de la cultura barcelonina i tarragonina. Un reguitzell de personatges hi fan estada a l’esguard de les moreres i l’ambient acollidor dels amos del mas. Entre altres personatges hi fan estada: Borja de Moll, Eufemià Fort,  Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Triadú, Manent, Bastardes, Xavier Amorós, l’arquebisbe Pont i Gol, Mossèn Muntanyola i Josep Anton Baixeras. El 24 d’abril de 1971 un grup de socis d’Òmnium Cultural es reuneixen per a constituir-se formalment en Delegació Territorial. La Junta provisional presidida per Josep Anton Baixeras la completava un grup d’entusiastes tarragonins que crearen i animaren les seves primeres accions i entre els quals es comptava amb Gabriel Xammar, el notari Puig Salellas, Josep Sendra, Artur Bladé, Menéndez Cuspinera i Ramon Marrugat.  

Va presidir la Cooperativa Obrera Tarraconense del 1977 al 1979. 

Gabriel Xammar i Sala malgrat no anar mai al davant de res, sempre estava enmig de tot. Era d’aquelles persones que romanen tapades per la pinya, però que aguanta el pilar, fent possible que l’enxaneta faci l’aleta.  

No ha pogut gaudir veient tots els seus somnis esdevinguts realitats; però ha fet possible que altres estiguem disposats a continuar amb ells. 

Òmnium Cultural del Tarragonès demana que a la seva memòria se li dediqui un carrer de la nostra ciutat, petició que farem arribar a les autoritats municipals pertinents.                     Gabriel Xammar, gràcies pel teu llegat!