Fent camí per la vida

Aquests dies, mentre remenava documentació de les colònies de fa anys, em va caure a les mans una de les reflexions que abans d’anar a dormir es llegeixen als nens perquè hi pensin una estona. Com que em va agradar tant retrobar-la, m’he decidit a posar-la aquí, tot i que la idea original de la història no és meva, si que ho és la versió que us adjunto:

Tota la família estava destrossada. La nena de casa, la gran dels dos fills, es moria d’una malaltia que el seu germà petit de vuit anys ja havia superat . . . (fes clic a Segueix) . . .

. . . el metge va reunir als pares i avis, i els hi va explicar que la única solució que l’equip mèdic considerava viable, era una transfusió de sang del germà petit a la nena, ja que les defenses que el nen havia desenvolupat en superar la malaltia representarien una possibilitat de salvació. Els pares van acceptar el desafiament, i va ser així que van fer passar el nen a l’habitació perquè el metge li expliqués la proposta:

Joan, ja saps que la teva germana està molt malalta, i és provable que es mori aviat. Només una transfusió de la teva sang pot salvar la seva vida. Estàs disposat a donar-la-hi?

Els ulls del germanet van manifestar uns instants d’indecisió, però passat el dubte inicial, el nen digué: D’acord, doctor; ho faré.

Immediatament es van portar a terme tots els preparatius. Els dos germans van ser ingressats al quiròfan i es va iniciar el lent procés de transfusió. Mentre aquest s’anava fent, alguna llàgrima s’escapava de tant en tant dels ulls del germà petit.

Una hora més tard, un cop finalitzat tot i mentre els dos germans descansaven a l’habitació de l’hospital, el doctor va passar a visitar-los per a veure com anava la recuperació. El Joan va mirar la cara del doctor, i amb una veu trencada va preguntar temerós: digueu-me, doctor, trigaré molt a morir-me?

Va ser llavors, només llavors, que el doctor comprengué aquells instants d’indecisió al moment de preguntar-li si acceptaria la transfusió. Els ulls del nen no havien plorat de dolor, sinó perquè s’havia cregut que, en donar la seva sang, donava també la vida a la seva germana.