Fent camí per la vida

Fa pocs dies em va venir a veure el Joan al meu lloc de treball a l'Ajuntament. Després de resoldre els diferents temes que l’havien portat a veure’m, es va fixar amb el prestatge que hi ha al costat de la meva taula i em va preguntar sobre un pot de vidre ple de terra i pedres q des d’allà contempla l’habitació . . .

Que és això? Em va preguntar senyalant el pot . . .i jo li contesto: Això és el resultat d'una bona lliçó. Fa uns mesos vaig fer servir-ho per a fer una xerrada i el mantinc aquí per a tenir present l’ensenyança que se’n deriva . . . Com que vaig veure la curiositat en els seus ulls, vaig despenjar el pot del prestatge, vaig fer espai a sobre de la taula i li vaig il·lustrar la reflexió . . . (fes clic a Segueix) . . .

El mestre va mirar al seu voltant i es va aixecar per agafar un pot de vidre q servia per donar aigua als gossos, el posà al mig del grup, i els hi preguntà als alumnes Què me'n podeu dir d'aquest pot? Un d'ells afirmà ràpidament Aquest pot està buit! I el mestre assentí amb el cap davant l’evidència de la resposta, s’aixecà, agafà quatre pedres grosses dels voltants. . .

. . . i les posà dins del pot i preguntà I ara, ja està ple? Tots afirmen amb el cap i no entenen el que el mestre els hi vol dir, ja que la resposta a la pregunta els hi resulta òbvia. El mestre mira al seu voltant, s’aixeca, recull un grapadet de pedres mes petites . . .

. . . i les aboca dintre del pot mentre li dóna uns copets i aquestes es van encabint pels espais que havien quedat entre el pot i les pedres grans que abans havia posat.

Els alumnes somriuen davant aquest fet, i el mestre els hi torna a preguntar I ara, ja està ple del tot? els alumnes tornen a contestar que si, tot i que aquest cop ja s’ensumen que alguna carta està amagada a la màniga del mestre. Efectivament, aquest es torna a aixecar, camina unes passes i s’ajup per a recollir un grapadet de fina arena. . .

. . . s’acosta al pot i la va deixant anar en el seu interior mentre el va movent perquè l’arena ocupi totalment els petits forats que encara queden.

Ara ja no hi pot haver trampa possible . . . i quan els alumnes tornen a ser preguntats, tots contesten ràpidament i amb tota seguretat que ja està ple del tot i no hi cap res més.

El mestre se’ls mira atentament un a un . . . s’aixeca amb aquella parsimònia que només els savis es poden permetre . . . va cap al safareig . . . omple un got d’aigua . . . i davant la sorpresa dels alumnes va abocant l’aigua en l’interior del pot de vidre mentre aquesta va impregnant l’arena i ocupant fins al darrer espai buit.

El silenci és absolut. Només el soroll de les cigales continua acompanyant el grup i és llavors quan el mestre pregunta: Quina és l’ensenyança d’avui? Cap alumne s’atreveix a contestar, però davant la insistència del mestre, un s’aixeca i diu: el pot de vidre representa la nostra vida, i l’ensenyança demostra que sempre hi ha temps per a fer alguna cosa més.

No està mal, contesta el mestre. Has encertat el context, però no la verdadera ensenyança. El mestre agafa el pot, el buida del tot, l’omple de fina arena fins d’alt i mentre aguanta amb una mà una de les pedres grosses diu:

Efectivament el pot de vidre és la nostra vida, però la reflexió d’avui ens ensenya que si omplim la nostra vida de petites coses (l’arena que ocupa tot el pot), quan provem de posar-hi les grans coses com la parella, la família, els amics, etc, aquestes no ens hi cabran (la pedra grossa que aguanta el mestre a la mà). Poseu primer allò que importa de veritat a la vostra vida i de ben segur que llavors us quedarà espai per anar-hi posant les altres petites coses.

I vista la reflexió, vaig retornar el pot de vidre amb les seves pedres al seu prestatge. De la visita d’aquell dia jo em vaig quedar amb unes quantes feines més a fer, i el Joan amb una reflexió per anar-hi pensant de camí cap a casa seva tot esperant el sopar.