Fent camí per la vida

Aquest matí, mentre anava cap a la feina pels carrers de Tarragona, he passat per les proximitats d’un centre d’ensenyament secundària. Davant meu, primer lluny i després més a prop, portava una senyora d’edat avançada i que caminava ajudada d’un bastó. . . ( fes clic a Segueix ) . . .

Resulta que durant un tram de 400 metres s’ha anat creuant amb adolescents que anaven cap el centre educatiu. Doncs cada vegada que es creuava amb un grup massa nombrós per poder passar tothom per dalt de la vorera, ella havia de baixar al carrer, esperar-se entre els cotxes aparcats i tornar a pujar quan el grup ja havia passat. Aquesta operació l’ha hagut de realitzar cinc o sis vegades i cap d’ells ni tant sols s’ha mogut un pas de la seva trajectòria en cadascun dels encontres. Cap d’ells ni tant sols s’ha mirat a la cara aquella senyora. Cap d’ells ha mostrat un mínim de bona educació . . . ni de sentit comú . . . ni de compassió.

Personalment no li trobava massa sentit a aquella norma que et feia anar fent càlculs mentals sobre qui té més anys o més preferència a l’hora de passar per una vorera, però el que he vist aquest matí és anar a l’altre extrem del sistema, i els extrems són iguals de dolents.