Pengem d'un fil ! ! !
Si t’atures en el camí del dia a dia, i observes al teu voltant, hi veuràs de tot. Coses bones, però també moltes de dolentes. Gent assenyada, però també gent descompassada. Persones que es fan estimar, però també persones que treballen perquè s’odiï força.
Ara bé, si tothom reflexionés sobre l’efímera que és la nostra vida, i lo poca cosa que és . . . estic segur que veuríem canvis importants. En sou conscients de com penja la nostra vida d’un fil? . . . (fes clic a Segueix). . .
De joves ens fan estudiar moltíssim per a preparar-nos al màxim. De més grans ens hem d’esforçar per a trobar feina i poder tirar endavant. I de més grans ens hem d’esforçar per anar sobrevivint a l’edat. Total, que amb un tres i no res ja som a la punta del camí i marxem d’aquest món. Però hi heu reflexionat que amb un obrir i tancar d’ulls ja no hi som? I quan de temps se’n recordaran de nosaltres? Els nostres fills segur. Potser una mica els fills dels nostres fills. Però aquí s’acaba. Quan aquests siguin morts (i això passarà pràcticament 75 anys després de la nostra mort) . . . el nostre nom no serà res més que un escrit en una làpida. O potser hi penseu molt sovint amb els pares dels vostres avis?
Però aquest és el cas positiu! Suposant que cap accident de transit, cap infart o cap càncer escapci la nostra vida o ens deixi en mal estat. Heu estat mai ingressats en un hospital? No dic fer-hi una visita a algú. Em refereixo a estar-hi temps. Si hi heu estat segur que us heu adonat que en el moment que hi entres tot es torna relatiu. Les urgències de la feina deixen de ser-ho. Les urgències de la vida passen a un segon pla i tot el nostre interès es centre en mirar de sortir d’allí i coses com a contemplar una bona sortida de sol es tornen fantàstiques.
Jo he viscut quatre moments a la meva vida que m’han deixat molt clars aquesta realitat. Les meves estades a l’hospital entre els 17 i els 21 anys, l’accident de trànsit de la meva xicota, el càncer que es va endur amb 30 dies el meu tiet Santi, i el pàrkinson que va dedicar nou anys a acabar poquet a poquet amb la meva padrina.
Us asseguro que si tinguéssim present alguna situació similar pròxima a la nostra, i fóssim conscients de com pengem d’un fil, ens ho plantejaríem tot d’una altra manera . . . i segurament viuríem en un altre món.
En fi, diuen que somiar és de franc.
Carles va dir: Sodoma i Gomorra
30/01/2006, at 10:40 [ Respon ]
Comentaris com aquests de la lleugeresa de la nostra existència són d'aquells que jo, personalment, evito plantejar-me. Per què? Doncs perquè obliguen a un forçós redimensionament de tot el que ens envolta, i això fa que, mica a mica, perdem el gust per les coses més senzilles que alhora són les més entranyables. El temps que dediquem a deixar anar la vista per la finestra quan plou no es pot comparar al temps que a vegades ens fa falta per acabar una feina, per exemple. Sóc partidari de que cal girar la vista endarrera per veure el camí que em fet, però no estar caminant sempre amb el cap girat endarrere, no fos cas que passés com aquell personatge bíblic que es va convertir en sal per girar-se a veure Sodoma i Gomorra destruïdes, quan van recomanar-li que no ho fes...
Fàbules a banda, per tal de que no ens agafi cap cotxe, abans de passar el carrer, mirem amunt i avall, endarrera i endavant, cap al passat i cap al present.
Jo m'aplico la màxima de no comparar mai la Terra amb l'Univers, i així viure plenament amb el meu propi sistema de valors, en el que potser sortir corrent per abraçar el meu millor amic quan ho necessiti serà més important per a mi que altres afers més punyents a simple vista.