Divendres, Gener 02, 2009
Tovallola de foc
Bona tarda Bloc,
Estic remenant i endreçant papers i he trobat en una revista “D’ard” del any 1997, aquest poema de la Rosa Comes, que sempre m’agrada’t molt i he pensat que t’agradaria llegir-lo.
Tovallola de foc.
El sol ardent cremava
Un cos ardent. El meu.
Sense el vent ni la ment;
Tan sols el nervi al pit
I al lloc que no es pot dir.
L’espatlla prenia la llum
I em feies sentir com un fruit.
Tovallola de foc.
La pell dolça encenia
un desfici. El meu.
Sense temps i a l’extrem:
el nervi em treus del pit,
del lloc que no es pot dir.
L’espatlla prenia la llum
I em feies sentir com un fruit.
Bon any Montse !!! celebro que t’agradi el poema.
Petonets,
:D
Pere, gràcies per el teu comentari... a mi el groc també m’agrada molt !!!
Una abraçada, :D
Gràcies Lidia pel teu comentari, aquest poema a mi m'agrada molt.
Una abraçada, :D
Un poema preciós. El lloc que no es pot dir s'adiu molt a l'època en que va estar escrit... els darrers anys de la repressió...
Bon Any, Jaka guapa!
Que et puc dir:
tinc debilitat per la jaka
per la rosa...
i pel roig (també pel groc, que ara es porta poc).
Bon 2009!!!
Prendre el sol a la platge es d'allò mes sensual, jo tinc escrit un conte curt sobre aquest tema, a la platja de Binimel.la. el que no recordo es si la tovallola era color de foc, o no. Pero es molt bonic.
Prendre el sol a la platge es d'allò mes sensual, jo tinc escrit un conte curt sobre aquest tema, a la platja de Binimel.la. el que no recordo es si la tovallola era color de foc, o no. Pero es molt bonic.
