No sé si l'avantprojecte de la llei del cinema que ha presentat el conseller Joan Manuel Tresserras, i que preveu l'obligatorietat de doblar al català la meitat de les còpies que es distribueixin a Catalunya, tirarà endavant o es convertirà en un foc d'encenalls, però tal com està ara mateix fa molta patxoca. En fa tanta, que la malfiança és del tot justificada. I més encara després del precedent de l'any 1998, quan el Partit Socialista, a través de Narcís Serra, va impedir la materialització del decret de la Generalitat que intentava normalitzar l'exhibició de còpies en català. Certament, sembla una contradicció que el mateix partit que onze anys enrere estava en contra del dret dels catalans a veure les pel·lícules doblades en la llengua pròpia del país, ara, en canvi, hi estigui a favor i accepti el projecte de Tresserras. Però, en realitat, no hi ha contradicció, perquè el Partit Socialista continua pensant exactament el mateix que pensava aleshores. Passa, però, que ara, per raons conjunturals, està obligat a fer els ulls grossos. El misteri, per tant, consisteix a saber en quin moment evitarà -amb el suport incondicional d'ICV- que la llei prosperi. És a dir, que el mutisme que manté sobre aquesta qüestió sembla, bàsicament, una mesura de gata maula destinada a no empitjorar la caiguda en picat que totes les enquestes electorals donen a Esquerra. Els socialistes saben que sense Esquerra el govern actual no tindrà continuïtat i comprenen que aquest partit necessita fer-nos creure que és alguna cosa més que una simple marca blanca del PSOE de Catalunya. Però hi ha gat amagat, un gat que es diu eleccions avançades. I és que, en el millor dels casos, tal com va tot a Catalunya, queden només sis mesos de sessions parlamentàries. Cosa que farà difícil que el conseller Tresserras tingui temps d'aconseguir que el projecte prosperi en aquesta legislatura, ja que cal obrir un capítol de contactes amb els sectors afectats, com ara distribuïdors i exhibidors, i debatre el text en comissió al Parlament.

"I aleshores què?", es preguntarà algú. Mirem-nos-ho no pas des de casa nostra, sinó des de la Generalitat. Presentant aquesta llei, encara que sigui a les acaballes de la legislatura, Esquerra aconsegueix marcar perfil catalanista -allò que un dia va tenir i que gairebé ja no recorda- i PSOE i ICV, conscients que el marge de temps és curt, no veuen l'urgència d'oposar-s'hi. "Després de les eleccions, amb un tercer tripartit", pensen, "ja tindrem temps d'aigualir la llei". Recordem, en aquest sentit, que va ser el mateix Partit Socialista qui va aigualir l'Estatut 48 hores després que fos aprovat pel Parlament. Arribats aquí, algú es pot continuar preguntant: "I no podria ser que tot això ja estigués preparat i que ens estiguin aixecant la camisa?". Doncs és molt probable, però, ara com ara, només hi ha una manera de saber la veritat: exigir de socialistes i d'ecosocialistes que diguin públicament que subscriuen fil per randa l'esmentat avantprojecte i que es comprometen a aplicar-lo sense passar-hi el ribot. I també Convergència i Unió, encara que ara estigui a l'oposició, s'hi ha de comprometre. Si, com diuen les enquestes, aquesta formació guanyarà àmpliament les eleccions, cal que ens garanteixi que no li tremolaran les cames a l'hora de materialitzar la llei tal com està. Ho dic, perquè és molt sospitós -i vergonyós- que el seu portaveu Oriol Pujol gosi afirmar que "el règim sancionador no és el camí". I quin és el camí, doncs? El de CiU? El d'un quart de segle d'inoperància absoluta en aquesta matèria? Necessitem saber qui està veritablement a favor de la normalització de la llengua catalana i qui la vol permanentment subordinada a l'espanyola. Tot el que no sigui això ho haurem d'interpretar com una enganyifa. Un avantprojecte enganyabadocs l'única finalitat del qual és que sigui útil a les urnes, no pas al país.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat