El bloc del Joan Ruiz

Per motius familiars he fet un curt viatge a Cervatos de la Cueza, poble perdut a la planícia castellana entre los comarques de Tierra de Campos i el Páramo.

Mentre passejàvem pels carrers, quan ja el sol no pegava fort, varem fer aquest parell de fotografies.

Una és la façana d’una casa de fang, l’altra es un mur d’una casa ja caiguda i en la que es pot apreciar l’amplada que tenien. De fet podríem dir que tenen, perquè la major part de les cases del poble son encara de fang, amb l'afegitó d'un folre de totxanes que et pot fer creure que són noves.

Els murs exteriors eren, son, molt amples i com tots els de la casa estan fets de fang i palla, amb algun “canto rodado” pel mig, tot ben premsat. La conseqüència és que a l’estiu dins s’està fresc i a l’hivern conserva la temperatura.

Aquest sistema constructiu, tant adaptat al clima local, és força antic (hi ha qui diu que dels romans) i ha perdurat al llarg dels segles. Les cases noves, tenen murs estrets, de totxana i això si tenen calefacció i algunes aire condicionat.

Després de la inauguració dels nous “Jardins del Vapor” en bona mesura pagats amb diners del 1% cultural he marxat cap a Duesaigües on es celebrava la festa de la Clotxa.

Això de la Clotxa  és un menjar que ja no es fa i que consisteix amb el següent.

Es buida de molla un pa de mig kilo, dels que son rodons. A continuació s’omple, en el cas de Duesaigües, de fesols fregits, alls i tomàquet fet a la brasa, arrengada, i un tros de llonganissa, tot això amb la sal que a un li agradi. I tot ben regat amb oli d’oliva que ho ha d’impregnar tot. Finalment ho tanques amb la molla que has tret. Hi ha qui no es posa llonganissa o qui no es posa arengada. Naturalment tot això vol dir que la corfa del pa és de les d’abans, uniforme i consistent, perquè fa de recipient.

A continuació es menja ben acompanyat d’un vi de la terra (en el meu cas aigua fresca).

Era un menjar de quan els pagesos passaven el dia a la verema. Ara en alguns pobles, com a Duesaigües, fan una festa on tot el qui vol s’aplega un dematí per esmorzar Clotxa, com feien els avis. Clar que desprès de verema res de res i de dinar segurament ja tampoc. 

Un noi de 17 anys ha estat el pregoner de les festes de Bellvei. Ha fet un pregó de mes de 20 minuts, quasi be sense pauses, amb un to de veu alt i agradable, explicant-nos com eren les festes del poble fonamentalment a finals del segle XIX i primera meitat del XX. La Núria, com tot els del poble escoltaven, somrients. I tot i la durada i que ha estat a peu dret. No es movia ningú

Estava tant orgullós jo de la nit del foc a Tarragona amb 3 o 4 colles de diables convidades i 3 o 4 dracs o besties de foc també de fora, a banda de les tarragonines, totes passejant-se per la Rambla Nova i resulta que a un poble que em diuen que no arriba als 3.000 habitants per la festa major n’hi ha mes.

Es veritat que cal viatjar!!

Un clàssic del mes d’agost és participar a la Sardinada de Botarell, amb Havaneres, uns dolços amb cabell d’àngel i un cremat (que com soc abstemi no provo, però quina bona olor fa!!)

Avui un dels qui cantaven havaneres ha comentat algunes coses del Ortega Monasterio, que era coronel de l’exèrcit, de la UMD i que la cançó que tothom canta i que comença amb “Quan el català es feia a la mar........... la va escriure per primera vegada al 1971, crec que ha dit en un tovalló. No se però pensava que era més “antiga”. No te lògica perque si la va escrire l’Ortega Monasterio i aquest va morir fa poc, molt més antiga no podia ser, per`això de els sensacions és així

Josep M, que també és un clàssic de la sardinada ens ha explicat que l’havia conegut i que  tot i que era demòcrata un militar sempre és un militar 

Ahir al matí, a la paperera de l’ordinador, vaig comptar la mitjana de missatges de correu electrònic que he rebut aquests últims dies, parlant dels suposats privilegis dels anomenats com a “polítics”. La quantitat que són a Espanya, i coses per l’estil.

Es nota l’estiu. Ha baixat considerablement. El que més em continua sobtant és la facilitat amb la que et reenvien missatges d’aquesta mena, amb un contingut que no aguanta el més mínim anàlisi.

Quan tinc una estona agafo un dels que rebo i el contesto. Com habitualment sempre tracten del mateix, sobre el sou vitalici dels diputats quan deixen de ser-ho (un invent) sobre els més de 400.000 "polítics" que hi ha a Espanya tots amb sous astronòmics (una barbaritat) que som el país d’Europa amb mes ajuntaments i així un llarg etc.´son fàcils de contestar.  

Últimament em trobo uns de nous. Tot el que ha fet Hollande en 50 dies de president de la república francesa, també tot ple de coses que no aguanten ni la primera lectura per adonar-se que es un seguit de “tonteries” i falsedats. Doncs és igual, deu haver milers i milers de persones que quan ho reben ho reenvien a totes les seves amistats. Segur que abans d’enviar-ho deuen llegir alguna cosa i els deu quedar i després ho deuen escampar entre els amics, coneguts, familiars.

Però el mes curiós de tot es la resposta que donen quan et trobes algú, com aquesta nit, al sopar de Can Corbella, que t'ha reenviat un d'aquests missatge, i li dius

¿però tu que has estat regidora, que tractes amb diputats, que no veus que això no pot ser?

Et contesta

bueno, bueno... però està a Internet,

T’ho diuen com argument d’autoritat . 

 

Per cert davant el dubte sobre les potes de porc o les patates i sípia, com cada any, he passat dues vegades per la cua i he menjat un plat de cada. L’any que ve ho hauré de tornar a fer. No m’acabo de decidir.  

La façana del nou edifici de l’ajuntament de Pallaresos em recorda la del Govern Civil de Tarragona, te alguna cosa, son del mateix estil. Ho pensava avui quan ha fet de marc del Pregó de les fetes del poble. El pregoner ha estat el Vicenç Gabriel, president de la Creu Roja de Tarragona. He escoltat molts pregons de festes de poble i noto perfectament quan es fa un de compromís i quan es fa un pregó sentit. El d’avui era dels últims, del que són l’expressió escrita de sentiments, de records, de vivències pròpies

En acabar li he preguntat com tenir un escut com el que ell portava, a la solapa, de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja (soc soci fa un munt d’anys) i ha tingut el detall de regalar-me el que portava ell.  

He estat buscant la foto que vaig fer la primera vegada que vaig veure onejar, amb sorpresa, damunt d’una caseta de salvament a una platja, la Lluna Roja, como si fos la Creu Roja. M’ha costat una mica trobar-la. Aquí està

(platja d'un poble proper a les runes de Cartago)

publicat a