Al menjador del davant just de front al entrar, hi havia una caixa de núvia, damunt el mantó de Manila vermell amb flors brodades arropant un canelobre. A sobre a la paret, presidint, aquest quadre al oli que mai vaig saber qui era ni qui l’havia pintat, i sota penjada, la daga, que deien que no se qui havia portat del Larache.
Tot aquest conjunt va ser un dels meus grans terrors infantils, i crec que justificat, doncs ara que ja han passat tants anys torno a reconstruir l’escena i em fa allò com una mica de no se que... això de “caixa de núvia”, aquelles flors d’un regust vell, la daga i la mirada del moro, observant, seguin-te...
Crec que a casa mai van saber de la meva por. La relació que vaig mantenir amb aquest conjunt i sobre tot amb el quadre es bastant singular...recordo que al passar pel davant evitava la mirada, corria una miqueta i en veu baixa murmurava: No en veu, no en veu.
Però el terrible era al vespre quan alguna vegada la meva Mare deia : Ves allà al davant a buscar... llavors sí que la por que tenia era horrorosa, però em vaig muntar una petita estratègia que consistia en no encendre cap llum, però ja se sap les cases d’abans no eren com les d’ara, primer venia el passadís llarg, molt llarg, avançava enganxada a la paret, i a les fosques anava resseguint, el penja-robes, la consola, la porta falsa (a les cases abans sempre hi havia una porta falsa), un tram sense obstacles i a la fi entrava al menjador del davant, sabia que el quadre estava allí però que a les fosques no em veia, sigil•losament passava entre mig de les cadires, arribava al bufet i agafava el que m’havien dit, girava cua i molt poc a poc començava a desfer el camí donant alguna mirada de reüll per si de cas, en quan arribava a l’alçada de la consola agafava una corredissa i... Ja estava salvada !!!
Estic llegint “El Mercant” l’últim llibre del Jordi Tiñena , la història que explica es terrible, angoixant, la situació en que es troba el protagonista fa estremí, ara el mes horrible es que crec que es una història que ara mateix estan vivint moltes persones a la realitat i que moltes d’elles no saben perquè...tots saben que això existeix però que poc hi podem fer... es indignant que en nom de no se quins Deus el poderosos abusin del seu poder.
La tensió que comporta llegir el llibre està compensada amb el magnífic estil literari del autor.
La cualidad mas apreciada en lo receptores FADA ha sido de antiguo su realismo de reproducción , que encanta a quien lo escucha hasta el extremo de hacerle sentir la presencia del ejecutante , situado quizás a millares de kilómetros.
Experimente Vd. Mismo esta sensación única oyendo un legítimo Superheterodino.
Anunci publicat a la Revista D’aci, D’allà el any 1.932
Fa gràcia això de: “ situado quizás a millares de kilómetros” ... penso, que diria el Senyor del violí si per uns instants es traslladés a la nostra realitat?
El Congo. Un oceà verd. I, sota els arbres , no res.
Amb aquesta frase acaba el llibre del Albert Sánchez Piñol, “Pandora al Congo”... i la veritat, m’ha sabut greu acabar-lo, m’ho passava tan be llegint-lo... Que passarà si un dia venen els “tèctons” ? Es una història dins d’un altra, el final sorprèn, i hi ha molts moments que et fa riure... be, no t’explico res mes Bloc, et recomano que el llegeixis.
"Me gustas cuando callas"
De veinte poemas de amor y una canción deseperada
Me gustas cuando callas porque estás como ausente
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubiesen volado
y parece que un beso te cerrara la boca.
Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mia.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolia.
Me gusta cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes dede lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.
Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrellas, tan lejano y sencillo.
Me gustas cuando callas porque estás como ausente
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.
Diuen que el que no surt a la tele no existeix... doncs be jo ja EXISTEIXO!!! O mes ben dit existiré quan passin la entrevista que avui m’han fet, a pesar que em feia un “corte” però “corte” m’he enrotllat com una persiana, i no pas com una persiana de Persia (o si) sinó com una persiana de balcó i es que quan es tracta de parlar de Tinet no hi puc fer mes, ha estat divertit.
Bloc, vaig "descobrir" a la Montserrat Abelló fa uns quants anys en unes Jornades a la URV i em vaig enamorar de la seva poesia, no se que ho fa però sembla que els seus poemes estiguin escrits particularment pel qui els llegeix i conviden a la mes intima reflexió. Mes tard he tingut el privilegi de parlar amb ella i llavors tota la seva humanitat t'encomana una placidesa d'acceptació i a la vegada una energia per seguir endavant.
Com record per tu, Bloc, un petit fragment d'un poema seu.
De Dins l'esfera del temps, extret d'Al cor de les paraules
Voldria escriure
amb força,
de foc els versos
sense deixar entreveure
ni l'ombra dels meus dubtes.
Montserrat Abelló
Montserrat Abelló amb un grup d'assistents al lliurament dels "Premis
Literaris Ciutat de Tarragona"
Novembre del 2005
Bloc, molt sovint acostumo a cantar, m'agrada cantar, diuen que abans es cantava
mes, que pels celoberts es sentien sopranos, tenors, folklòriques improvisats...Jo
trobo que es bo cantar, va be per l'estrès i si fas uns quants crits mes
o menys melòdics et quedes molt descansat. Hi ha una cançó
que no he deixat de cantar mai, m'ha perseguit des de petita, suposo que la devia
sentir per la radio i diu aixi :
Doña Constanza murió
Y Portugal que sabia
La pena que la mató
La muerte de Inés de Castro
El pueblo entero pidió.
Marcato
La condenaron a muerte
I la condena se cumplió
Y al Rey Don Pedro dejaron (Ritardando)
Viviendo sin corazón, viviendo sin corazón.
I ja no en se mes... però la història es tremenda.
Portugal potser no ho sabia però la Constanza va morir de part, o sigui
que la "pena que la mató" el mes segur es que no va ser el
fet de que el Pedro (el seu marit) estès enamorat de la Inés.
Els amors de la Inés i el Pedro si que van ser ben desgraciats... Inés
mora degollada per ordre del Pare del Pedro, ( que va ser quan el Pedro es queda
"viviendo sin corazón" ) però aquest jura venjar-se
i quan accedeix al Tron fa desenterrar a la Inés la asseu al seu costat
al Palau Reial i fa que tots els nobles passin a reverenciar el cadàver
de la Inés i a besar-li la mà (en aquest punt recordo un gravat
que vaig veure on es representava la escena i que em feia posar els pels de
punta) no contén encara, captura als seus botxins i els hi fa extreure
el cor de viu en viu i diuen que se els va menjar.
Desprès la va fer enterrar en una gran sepultura i en va fer construir
una per ell just davant perquè així el dia de la Resurrecció
quan es posin en peu el primer que veuran serà l'un al altra.
Avui traient la pols de un prestatge alt, els ulls m’han saltat a un llibre molt estimat, l’he agafat amb molta cura i mentre l'acaronava m’han vingut al pensament un munt d’hores de la meva infantesa que vaig passar llegint-lo, he anat resseguint les seves il•lustracions i he recordat que algunes em feien molta por fins i tot m'esglaiava, les figures dels follets m'inquietaven, i la Reina de la Neu o la dona lapona en donaven esgarrifances, n’hi havien altres que no com “Les flors de la petita Ida” , aquesta rondalla m'agradava molt :
Les meves pobres flors són ben mortes - va dir la petita Ida. – Tan boniques que eren ahir, i ara estan totes decandides! Què ho deu fer? – preguntà a l'estudiant que s’estava assegut al sofà...
Bloc, només t’ho explico per pogué conservar una petita sensació d’un moment.
El Tristany en el seu bloc parla de que havia pujat al terrat per provar una camera que li havien regalat... això m'ha fet recordar que un dia d'aquest estiu passat jo també vaig pujar al terrat amb la meva càmera disposada a fer les fotos del Segle.
M'havien emprat el terrat per filmar un programa de televisió dedicat al Magí Sunyer, narrador, poeta, i moltes coses mes. Llegir la seva poesia es entrar en un mon subtil i a la vegada molt real.
Les fotos potser no em van quedar massa be... per compensar aquí deixo un petit apunt de la seva poesia.
Els jocs
Temps breu de joc.
Vida a l'enjòlit
al primer toc,
els ulls de bòlit.
Sorpresa, bes.
Perd-te l'enroc,
Sospesa el pes.
Temps breu de joc.
I l'ametrallen
directe al pit.
Les boques callen.
Ni un glop de crit.
La baioneta
fa envit d'un xoc
amb la veu neta.
Temps mort de joc.
De "I després, el silenci" - Magí Sunyer
Des de la finestra veig la pluja com cau lentament, la Plaça està quasi deserta, només un vianant indiferent a les petites gotes... escolto aquesta cançó que em parla d’altres pluges de fa molt de temps, es un moment màgic per un diumenge “platejat” a diferencia de molta gent que diuen que aquest dia els deprimeix a mi m’agrada molt i sobre tot si plou.
Avui remenant papers tractant d'endreçar una mica els munts de “lius” que tinc (i es que cal que m’organitzi, qualsevol dia començaré) he fet una troballa, be, una troballa no, jo sabia que existien el difícil era saber on els havia entaforat, uns carnets i retalls de diaris molt antics on diu que l’Ignasi Romaní (avant passat meu) i que era capellà exercia el seu ministeri en el vapor “Reina Victoria Eugenia” de la Companyia Transatlàntica, en el trajecte Barcelona-Nova York (que guai no ?) i que ho va fer durant 20 anys, una de les dades que he pogut llegir parla del 1.917...
Ara ja posats a remenar i a esbrinar he anat a buscar l’ajuda del màgic “Google” i el resultat ha estat fructuós aquí tinc la foto del vaixell “Reina Victoria Eugenia” amb tota la explicació. I es que això del Internet es massa !!!
Reina Victoria Eugenia:
Clase de buque: Vapor
Arqueo bruto: 15.400 Tons
Arqueo neto: 10.137 Tons.
Lugar de construcción: Newcastle
Constructor: Swan Hunter
Fuerza en caballos:
Carga máxima:
En noviembre de 1918 participó en el salvamento del mercante alemán
Teresa Horn. En 1920, en ruta de Montevideo a Buenos Aires, fue abordado por
el noruego Terrier. Con la llegada de la República, en 1931 se le puso
el nombre Argentina. Acabó sus días en el desguace.
Al balcó ja fa uns quants anys hi ha una torreta amb una heura plantada, quan les branques es fan molt llargues les tallo hi les poso dins a casa en un gerro amb aigua... les branques duren mes o menys però al final acaben totes pansides i a les escombraries però n’hi ha una branca que no, fa pocs dies va ser el seu aniversari , dos anys!! Dos anys vivint només amb aigua, ha fet unes arrels precioses, arrels que no s'arrelen a cap lloc i veus dia a dia com surten les petites fulles noves. Ho trobo extraordinari i misteriós.
Els dies de la setmana dins meu els tinc estructurats (no se perquè) per colors... Els dilluns els veig blancs, els dimarts de color gris un gris plom i brillant, els dimecres sempre son grocs, lluminosos , blaus son el dijous, els divendres verds, els dissabtes vermells i els diumenges d’un color platejat enlluernador, ho tinc molt clar veig tots aquests colors en renglera i sense posar-hi nom visualitzo tota la setmana.
Potser que pensava els dies per colors no m’ha n'hagués adonat mai, però un dia vaig anar al recital d’un jove poeta Franc Prats i un dels seus poemes començava així: “Els divendres són dies verds”...
Son verds, sí, sí per a mi també !!! no ho se però em va agradar tenir aquest petit vincle.
Els divendres
Els divendres són dies verds que no tenen objecte
els divendres són regals com improperis
en vindran més i en marxaran d’altres
i la olor de reclosit continuarà fent-me vindre arcades
Em van portar aquests mitjons tan xulos de Noruega... però a la etiqueta hi posa “Made in Nepal”. Això es globalització ?
Reina Victoria Eugenia:
