Dimarts, Gener 31, 2006
Terrors d’infància
Però el terrible era al vespre quan alguna vegada la meva Mare deia : Ves allà al davant a buscar... llavors sí que la por que tenia era horrorosa, però em vaig muntar una petita estratègia que consistia en no encendre cap llum, però ja se sap les cases d’abans no eren com les d’ara, primer venia el passadís llarg, molt llarg, avançava enganxada a la paret, i a les fosques anava resseguint, el penja-robes, la consola, la porta falsa (a les cases abans sempre hi havia una porta falsa), un tram sense obstacles i a la fi entrava al menjador del davant, sabia que el quadre estava allí però que a les fosques no em veia, sigil•losament passava entre mig de les cadires, arribava al bufet i agafava el que m’havien dit, girava cua i molt poc a poc començava a desfer el camí donant alguna mirada de reüll per si de cas, en quan arribava a l’alçada de la consola agafava una corredissa i... Ja estava salvada !!!
Bloc, un moment de temps retrobat.
Doncs deus ser una persona molt gran ho potser ets un esperit ?... uuuuuuuuuuuhhhhhhhhhhhhhhhh, quina por
Àngel de la guarda
Sóc la pintora que va pintar el quadre... (je, je). Jo mateixa vaig tenir por quan el vaig acabar de fer.
I... on el veies tu el quadre? Es que hi ha alguna copia? Ets el meu àngel de la guarda? :-)))
De totes maneres ara li he agafat “carinyo” al quadre, el tinc embalat i guardat, i s’ha convertit en un record divertit.
T'entenc, jo també sentia un nosequè a l'estómac cada vegada que veia aquest quadre... El ulls, aquests dits tan desproporcionadament llargs... Sembla el Demonio Camuflado, que diu el Nach Scratch...
Realment, una pel·li de por! És que abans la gent tenia molt mal gust. Només el quadre i la daga ja n'hi ha per apretar a córrer.
