ERO al Pius Hospital

Publicat el 15 desembre 2011 per JOSEP MARIA

El Pius Hospital de Valls ha anunciat que vol demanar un ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) per tal de retallar els 7,7 milions de dèficit acumulats per l’hospital. Això pot suposar, segons podem llegir, que la direcció vol acomiadar una sèrie de treballadors de l’hospital entre altres mesures. Tal com estan les coses, tot sembla indicar que la decisió dependrà de la decisió del departament de Treball de la Generalitat.

Un dèficit de 7,7 mmilions d’euros no es genera en quatre dies. Em sembla del tot impossible que aquest dèficit s’hagi generat com a resultat de la crisi econòmica. Si és així ja ens ho explicaran. Abans de pensar en un  ERO que significa pèrdua de llocs de treball i inevitablement de qualitat en la prestació de serveis, caldria pensar en com es demanen responsabilitats als gestors de l’hospital que al llarg dels anys han estat gestionant el Pius. Perquè no s’actuava quan el deute era més petit? Perquè s’ha esperat a acumular aquesta quantitat? Alguna cosa ens haurien de dir. Algú deu ser responsable d’aquesta acumulació i algú deu ser responsable de no haver-hi fet res fins ara. Això sembla que no passa mai.

Pels que treballem en l’empresa privada, sabem que un ERO, generalment, s’acostuma a demanar quan les comandes, les possibilitats de negoci cauen en picat davant una situació indesitjable. En una institució com el Pius Hospital, sembla poc creïble que els usuaris hagin baixat en un servei de prestació de caire sanitari i de salut. No crec que de cop i volta tots ens hàgim posat bons en un instants. Per tant, la demanda deu mantenir-se d’una forma constant. Així, doncs, què passa? S’han gestionat malament els recursos econòmics disponibles? S’han donat més serveis dels que es podien donar? Ha crescut massa la institució sense tenir en compte la sostenibilitat econòmica? Alguna raó hi ha d’haver! Els ciutadans tenim dret a saber-ho i tenim dret a demanar que es depurin responsabilitats, no?

Si els ciutadans veiem deisminuïts els serveis sanitaris que presta el Pius, haurem de demanar de canviar d’institució on ser atesos, tot carregant els neulers en hospitals de Tarragona o Reus on també fan retallades de serveis. Una mala gestió acostuma a carregar-se sobre els treballadors i sobre la ciutadania. Rarament sobre els gestors responsables. En aquests casos sembla que mai no hi ha responsables de res.

Els ciutadans de Valls, l’Alt Camp i la Conca de Barberà hauríem d’exigir responsabilitats. Som part afectada. M’agradaria saber, doncs, com hem acumulat aquests 7,7 milions de dèficit i des de quan. Alguna cosa s’haurà de fer, sí, però amb implicació de tothom i amb la demanda de responsabilitats a qui en sigui responsable. Si algú hagués actuat a temps, les coses no haurien arribat als nivells actuals. Amb mesures temporals podríem haver posat solució al problema. Ara en pagarem les conseqüències de no haver-ho fet. 

Publicat dins de Valls | 1 comentari

Aturats

Publicat el 13 desembre 2011 per JOSEP MARIA

El nostre país té un atur registrat de més de sis-centes mil persones. Al conjunt de l’estat supera els cinc milions. Les previsions de l’OCDE situa l’atur al Regne d’Espanya en el 23% al llarg de l’any 2012. Són dades impressionants que mostren la debilitat de la nostra economia i el risc de fractura social. L’atur a la nostra zona meridional sempre ha estat per damunt de la mitjana europea. Ara pràcticament dobla la mitjana europea. Aquestes són les dades oficials, però no sabem si són dades reals. Ja se sap que en tots els països, més en la nostra societat, hi ha una part de l’economia que resta amagada a les dades oficials, allò que en diem economia submergida. Una economia, segons el meu punt de vista, mai prou perseguida, ni amb massa voluntat de ser descoberta. Tothom sospita que si aquestes dades fossin reals, la nostra societat no podria sostenir-se i apareixerien revoltes socials arreu.

Ara hi haurà canvi de govern al Regne d’Espanya. La UE segueix demanant al nou govern que segueixi aplicant retallades, que reforci el sistema financer i que dugui a terme una nova reforma laboral. Els agents socials tenen de temps fins a reis per presentar un pla consensuat. Sembla que aquests tenen consensos importants en diversos punts. Veurem si són capaços de presentar un pla global. De tota manera, cal dir que el Regne d’Espanya ha aplicat des de finals del segle passat diverses reformes laborals. Des dels governs de Felipe González, passant pels de José Ma Aznar i acabant amb José Luis Rodríguez Zapatero. Tots ells han dut endavant les seves reformes laborals. Però cap d’aquestes reformes ha aconseguit els objectius que s’havien proposat teòricament. Per tant, podem concloure que, en base a l’experiència, cap reforma laboral aconseguirà l’objectiu de rebaixar l’atur. Entre altres coses perquè el problema no rau en el sistema de relacions laborals, ni en el propi mercat de treball. El problema és més de fons. El problema es troba en la nostra estructura econòmica. Quan més ha baixat l’atur ha estat amb la bombolla immobiliària. Quan molts joves abandonaven els estudis per anar a guanyar quatre rals en el sector de la construcció. Un sector sobredimensionat i poc sòlid que a part de dur molts joves a abandonar els seus estudis, va comportar que la participació del sector en el PIB fos desmesurat. Quan la bombolla va esclatar, va començar a créixer exponencialment l’índex d’aturats. Quan va arribar la crisi financera va portar moltes empreses d’altres sectors a trobar-se orfes de finançament i liquiditat. Els recursos públics es van destinar a salvar bancs dirigits per executius ben pagats i que quan han estat condemnats han estat indultats. La indústria ha estat sempre la gran oblidada en el nostre país.

Els països amb una estructura més sòlida i diversificada han resistit millor la crisi i han fermat els seus índex d’atur. En els millors moments de la bombolla l’atur espanyol mai va arribar als nivells d’atur europeus, sempre han estat superiors, o sigui que en els moments actuals és normal que ara sigui el doble de la mitjana europea.

Ara es parla molt de la bona vida dels aturats. Que si estan mass protegits, que si tenen pocs estímuls per buscar feina, etc. A mi se’m fa difícil creure que una persona que té uns ingressos amb data de caducitat com és la prestacií de l’atur, es quedi a casa jaient esperant que se li acabi la prestació. Potser sí que el nostre context cultural porta algunes persones a actuar d’aquesta manera, però estic segur que hi ha moltes altres persones que es mostren actives en l’aprofitament d’aquest temps. Formant-se, no deixant de buscar feina, etc. Ara hi haurà la temptació de retallar les prestacions de l’atur, ja sigui per la via de la quantitat o bé per la via de la caducitat. Jo crec que les prestacions d’atur actuals són adequades. Possiblement sí que es podria acotar d’alguna manera. Dirigint i condicionant la prestació a una formació i recerca de feina actives. Però no crec que s’hagi de retallar. El que passa que per fer això els governs han de saber en quins sectors volen basar l’estructura econòmica del país per dirigir les persones que han perdut la feina cap a aquests sectors i formar-los. I em sembla que els governs segueixen navegant sense rumb.

La UE amenaça ara en sancionar els estats que no compleixin amb els requisits pressupostaris que la UE vol imposar. Més que castigar els estats, haurien de castigar els governants, penalment i econòmica. Castigar els estats significa castigar i empitjorar genèricament tots els ciutadans d’aquell estat. No crec que sigui una mesura justa, ni intel·ligent. Cal passar a la petició de responsabilitats. Responsabilitat dels governants, dels empresaris, dels banquers, dels treballadors, dels aturats, dels ciutadans. I vigilar en què es retalla. Algunes de les retallades implementades poden posar en risc sectors importants de la nostra economia i de la nostra societat. Salut i recerca, químic i farmacèutic, educatiu. Sectors que han de ser la punta de llança de la nostra economia i competitivitat, sense oblidar la indústria en general. Caldria revisar els nivells administratius existents, duplicació d’administracions i de prestadors de serveis. En una paraula, simplificació.    

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Aturats

Gasol i el negoci

Publicat el 12 desembre 2011 per JOSEP MARIA

El jugador espanyol de bàsquet Pau Gasol es queixa que la NBA és cada vegada més negoci i menys esport. Abans que ningú em corregeixi, dic això de “jugador espanyol” perquè el mateix Gasol ha manifestat en més d’una ocasió que això de les seleccions catalanes i la nació catalana eren collonades.

Aclarit aquest punt, em sobta que Gasol descobreixi ara, o ho faci veure, que la NBA és un negoci. Algú que es dedica a l’esport professional hauria de saber que l’esport fa temps que va adquirir la categoria de negoci. Per poder pagar els sous que avui dia es paguen als esportistes professionals. la part de negoci de l’esport s’ha convertit en una necessitat. Ell n’és art i part, encara que ara vulgui fer veure que surt de l’ou i descobreix el món. Home, una mica de seriositat. Això ja ho sabia, encara que ara faci veure que no, des que va començar a jugar amb el Barça i segur que ho va experimentar encara més quan se’n va anar a la NBA. A part de l’`xit esportiu, segur que hi va veure una oportunitat de negoci personal. Quan va passar de Memphis a Los Àngeles segur que també hi va veure una altra oportunitat de negoci.

Ara que sembla que els Lakers el volen com una peça d’intercanvi per un altre jugador i que li suposaria un pas enrere, ara es queixa i ho denuncia. Això sembla més aviat fruit del ressentiment.

Ell és un producte econòmic com qualsevol altre. Els únics esportistes de debò són els milers o milions de persones que fan esport en l’àmbit amateur. Ja sigui per una qüestió de salut física, ja sigui perquè fan esports minoritaris que no tenen un caràcter professional.

En l’àmbit de l’esport professional, els únics que podrien ser considerats esportistes amateurs són els afeccionats, tot i que formen part de l’entramat del negoci perquè en són sostenidors. Per tant, Gasol no em fa cap pena. Ha tastat l’èxit professional i esportiu i ara veu aquest èxit amenaçat. Són les regles del joc. Per tant, que no plori i s’aguanti. Els esportistes professionals són trebalaldors lligats a les regles del mercat. No ens enganyem. Al Camp Nou, per exemple, quan hi ha partit, n’hi ha vint-i-dos que treballen i cent mil que juguen. I ja sabem que jugar costa diners.    

Publicat dins de Món | Comentaris tancats a Gasol i el negoci

Una de música!

Publicat el 7 desembre 2011 per JOSEP MARIA

Com faig de tant en tant, penjo alguna peça de música per alliberar tensions i per gaudir una estona. En aquesta ocasió es tracta de la música del grup ASIA, la primera i de la soprano noruega Sissel Kyrkjebø, la segona.

 

Publicat dins de Personal | 1 comentari

Pobresa

Publicat el 2 desembre 2011 per JOSEP MARIA

Aquest cap de setmana el Banc d’Aliments de Catalunya va llençar una crida a la societat catalana per fer el Gran Recapte d’Aliments. S’havien proposat de reunir vuit-centes tones d’aliments. Un objectiu agosarat. La societat catalana ha respost per damunt de tots els tòpics pejoritius que ens encolomen. Es van recollir més de mil tones. Particularment no m’ha sorprès. Cada any, la nostra societat, els nostres ciutadans i ciutadanes, més enllà dels moments delicats que estem travessant, mostra la seva solidaritat sense mesura en la Marató de TV3. Enguany estic segur que tornara a mostrar la seva cara solidària. Ja ho ha fet en el Gran Recapte. Hi tornarà per la Marató. Els ciutadans responen a canvi de res, potser amb un pèl de vanitat, o d’egocentrisme personal, potser sí, però amb una consciència de justícia social encomiable.

Estem immersos en una crisi que no sabem on ens durà, però, també en aquests moments sabem respondre a la crida solidària.

La pobresa sempre ha estat present al nostre món des del principi de la humanitat. Cap civilització ha sabut o ha volgut acabar amb aquesta injustícia. L’afany d’enriquiment és molt potent, tots hi estem exposats, tot i saber que el nostre enriquiment es fa inexorablement sobrel’empobriment d’uns altres, El nord i el sud, els marginats en el nostre món occidental opulent. Estem acostumats a veure imatges colpidores lluny dels nostres països. Imatges que per uns moments ens remouen la consciència i ens avergonyeixen de les nostres queixes. Però algú ja va dir que de pobres sempre en tindríem entre nosaltres, com una sentència fatal que il·lustra la manca de voluntat per posar remei a aquesta vergonya.

La pobresa, però no ens cau tan lluny com a vegades pensem. A les nostres grans ciutats la podem veure pels carrers. Marginats, sense sostre, gent sense esperança. Les dades estadístiques ja ens diuen una vegada i una altra que al nostre país n’hi ha molts de pobres, però no els veiem. Benjamin Franklin deia una cosa així: Malfia’t d’quella persona que creu que els diners ho poden fer tot, perquè per diners serà capaç de fer-ho tot. La nostra societat llença cada dia tones de menjar. És una manera de fer augmentar la nostra misèria humana, misèria ètica.

La crisi actual ha fet créixer la pobresa en els nostres pobles i ciutats. Encara segueix amagada, oculta, però incrementa.

A la nostra ciutat de Valls mateix en tenim exemples. Càritas en té la certesa. Conec criatures de la nostra ciutat que passen fred a l’hivern, que no tenen un trist abric o un pijama per a escalfar-se les nits d’hivern. I això em revolta i m’avergonyeix alhora. Em pregunto una i mil vegades si faig tot el que hauria de fer per contribuir a posar-hi remei. I sé que no. La pobresa és enmig nostra. Una pobresa material i de subsistència. Però a part d’aquesta pobresa, n’hi ha una altra de la qual tots en som igualment responsables. Una pobresa espiritual o ètica. Hem bastit una societat que ha transmès uns valors nefastos i indignes. Hem fet creure a molta gent que és més important tenir un mòbil o un televisor que no pas una roba d’abric o un aliment de debò. És el tipus de societat que hem bastit.

Els pobres del tercer món no tenen ni una cosa ni l’altra. Però alguns dels nostres pobres han cregut, perquè així ens hem educat, que allò que hauria de ser primordial és secundari i allò secundari ha esdevingut essencial. Som tan responsables d’aquesta pobresa com de l’altra. El més trist de tot plegat és que tenim remei tant per un tipus de pobresa com per l’altra. Però seguim sense veure cap de les dues pobreses. Ens sembla que una acció solidària l’any netejarà la nostra mala consciència fins l’any següent. Ens sembla que mentre els pobres restin amagats enmig nostre, la nostra societat podrà progressar com si res. Però no ens enganyem, la pobresa i el seu rostre, encara que estigui ocult, ens assenyala a tots i cadascun de nosaltres com a còmplices necessaris d’aquesta injustícia social.

      

Publicat dins de Catalunya, Món, Valls | Comentaris tancats a Pobresa

Poseu-nos a la presó, ja!

Publicat el 26 novembre 2011 per JOSEP MARIA

Estem visquent un món capgirat. El bressol de la civilització democràtica d’occident (Grècia i Itàlia) ha renunciat al llegat més preuat que aquestes dues civilitzacions ens han regalat. Els seus primers ministres han estat imposats sense demanar a la ciutadania la seva opinió. En ambdós casos, l’un i l’altre, han estat en nòmina del totpoderós Goldman Sachs, un dels pares de la crisi profunda que estem vivint. A les institucions europees han situat també un responsable de l’actual situació econòmica grega, concretament el president del Banc Central Europeu. Aquest senyor era el president del banc central grec que va ser un còmplice necessari per tal de poder maquillar el comptes hel·lènics.

Tres personatges que haurien de ser entre reixes en una societat normal. Però no hi són, ans al contrari, els recompensem atorgant-los el poder des del qual posar-se al servei del poder real, el financer i el dels mercats. Això és el món al revés. Els que haurien de ser dins campen amb tota llibertat i com si res no hi tinguessin a veure. I ningú els demana responsabilitat.

Ja que estem en un món capgirat i desacomplexat, potser que als que estem fora ens fiquin dins les presons. Els que no poden pagar les hipoteques, els aturats, els marginats, els joves que no podran treballar, els malalts que no podran ser atesos en temps i forma, els que no es podran pagar els medicaments, etc. Poseu-los tots a la presó. Fem del món una gran presó on els innocents siguem a dins i els culpables fora. Seria una bona solució per a garantir menjar i vestit per als marginats, els que no poden o no volen formar part d’un sistema cada vegada més injust. Ja que no hi posem als que hi hauríem de posar, que ens hi posin a nosaltres.

Els poca-vergonya a fora i els honrats a dins. Si hem de perdre les nostres llibertats i els nostres drets ciutadans, fem-ho com déu mana. Tots cap a les presons. Així el món serà més just, dins les presons ens trobarem la gent normal i a fora que s’esbatussin els mercats, els especuladors, etc. Perquè no oblidem que sota aquests noms genèrics hi ha noms i cognoms, no són societats formades per marcians o ents amorfos. Si no som capaços de mantenir un sistema social i econòmic just, si us plau, reserveu-me un lloc a la presó. No em queixaré. 

Publicat dins de Món | Comentaris tancats a Poseu-nos a la presó, ja!

Tisores

Publicat el 21 novembre 2011 per JOSEP MARIA

Alguns han posat èmfasi durant la campanya electoral en les retallades que el govern de la Generalitat de Catalunya ha fet en diverses àrees dels serveis públics del país. Aquesta és una estratègia que mai he compartit, tot i que altres han crecgut que era una bona estratègia per desgastar les possibilitats electorals de CiU. Aquells que han posat més èmfasi en aquesta estratègia són els que han patit la devallada més estrepitosa. Recordem el vídeo famós dels socialistes.

Perquè he cregut sempre que basar una campanya en les retallades era un error? Ho intentaré explicar.

Penso que hi ha una cosa que la ciutadania odia més que no pas les retallades, siguin aquestes encertades o no. Siguin fetes en uns àmbits o en uns altres. Hi ha una altra cosa que la ciutadania odia més, la inacció. Inacció és el que va fer el govern espanyol durant llarg temps tot negant l’evidència. És fàcil recordar el president del govern espanyol negant qualsevol crisi. Negar l’evidència, allò que tots vivim cada dia de la nostra vida, és una cosa que el ciutadà no entén de cap manera. A vegades, sembla que el ciutadà llegeix més bé la realitat que no pas els seus governants.

Estirar més el braç que la màniga és una frase i una pràctica que tots hem viscut en un moment o altre. Sabem que no és una bona pràctica. Sabem que quan l’adoptem, les coses acaben, més tard o més d’hora, de forma negativa. En la meva opinió, al ciutadà no li agraden les retallades. Però les assumeix a contracor com un pas previ a un reordenament que ens tregui del pou en el que ens trobem, un pou profund i fosc que demanda actuar. En aquests moments, el ciutadà creu que s’ha de donar una oportunitat a qui governa per veure si les seves receptes s’encaminen cap aquesta solució. Des d’aquest punt de vista, el ciutadà no veu creïbles les crítiques a les retallades, més quan vénen de qui creu responsable de la situació que vivim i que no ha donat mostres de saber com sortir de l’atzucac. Per tot això crec que és un error estratègic basar una campanya electoral en la crítica a les retallades.

El que valora el ciutadà és que qui governa assumeixi responsabilitats per dures o desagradables que aquestes siguin. El que no perdona és la inacció, el deambular d’aquí cap allà. Per això també crec que el ciutadà no donarà un crèdit il·limitat al govern de Catalunya, ni al partit que el sustenta. Caldrà veure resultats, caldrà que CiU deixi enrere la seva indefinició i la seva ambigüitat respecte a l’horitzó nacional de Catalunya. La representació que ha obtingut al Congrés de Diputats de poc servirà per apuntalar els objectius de Catalunya. Els objectius i els horitzons s’hauran de posar en el nostre propi país, a la nostra nació. Qui haurà de liderar aquest procés no serà cap representació a Madrid, sinó que es troba a la plaça de Sant Jaume i al Parc de la Ciutadella. Sinó, temps al temps.   

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Tisores

Després de les eleccions

Publicat el 21 novembre 2011 per JOSEP MARIA

Ja han passat les eleccions al Parlament del Regne d’Espanya. Algunes coses han quedat aclarides. La primera de totes és que als mercats els importa una bleda els ritmes polítics. L’anomenada prima de risc espanyola segueix disparada, tot passant del triomf de la dreta espanyola. Els mercats tenen les seves dinàmiques que passen per sobre dels colors polítics. Van a la seva, això és, a les oportunitats de guany irrefrenable. La segona és que el mapa electoral del regne s’assembla a la realitat nacional. Tres nacions, l’espanyola, la basca i la catalana. La gallega es dilueix cada vegada més en l’espanyola.

Aquests serien per mi els trets més importants de les passades eleccions. Uns socialistes enfonsats són els que han donat el triomf esclatant dels populars espanyols. Més que una onada popular ha estat una ensulsiada socialista. El panorama parlamentari espanyol s’ha configurat més per la pèrdua de milions de vots dels socialistes que per l’increment de vots populars. El mèrit se l’enduen més els socialistes que no pas els populars. Un mèrit guanyat a pols.

El panorama de la nació basca i la nació catalana és un altre. Si em feu escollir, m’agrada més el panorama basc. Sense entrar en detall, els dos partits hegemònics a Euskadi són la dreta basca i l’esquerra basca. PNB i Amaiur. És un panorama més semblant al dels temps de la república a Catalunya, amb una esquerra nacional forta i una dreta autonomista representades per ERC i la Lliga. Crec que hauria de ser el panorama idoni.

Els socialistes de Catalunya s’han enfonsat estrepitosament però mantenen una segona posició humiliant. Els populars a Catalunya no han assolit els seus millors resultats històrics, cosa que no m’està malament. ERC s’ha desmarcat de la tendència que seguia des del segon tripartit i ha frenat la seva caiguda i amb una nova direcció està en el bon camí per reemprendre la seva escalada. Iniciativa, amb Coscubiela al davant, ha recuperat posicions, seguint la tendència sòlida de les darreres conteses electorals.  I per últim, l’evolució electoral dels pròxims anys la marcarà pel que facin els electors que s’han quedat a casa. Aquests tindran la paella pel mànec a l’hora de dibuixar el panorama polític dels propers anys.

El PP a Espanya ha de ser conscient que gaudirà d’un poder vingut de l’ensulsiada del seu oponent, per tant, crec que no es pot refiar. Podria ser un poder absolut efímer perquè no es basa en un increment espectacular dels seus suports, sinó per la devallada del seu enemic natural espanyol.

Ens esperen anys durs per la crisi i per un govern espanyol que veurem quin tipus de bel·ligerància adopta amb les nacions basca i catalana. A part dels resultats electorals, res no ha canviat al regne. La crisi econòmica i social segueix galopant com el dia anterior.

ERC ha reemprès el bon camí i, si el manté, reuperarà posicions. En diverses capitals de comarca ha recuperat la segona posició i pot millorar.

Pels bascos és l’hora d’Euskadi. I pels catalans? El govern català haurà de mullar-se d’una vegada, CiU haurà de decidir d’una vegada per totes, si vol seguir sent la crossa dels espanyols o vol fer un pas cap a la sobirania del nostre país, no s’hi valdran mitges tintes. A Espanya no queda ningú amb qui acordar aquesta sobirania, això ja és cosa nostra exclusivament. Serà interessant veure i estar atents als moviments convergents.     

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Després de les eleccions

Preparats per la revolta

Publicat el 17 novembre 2011 per JOSEP MARIA

Europa està en perill. No em refereixo a la crisi econòmica que cada dia mengem i que contínuament ens recorden els mitjans de comunicació. Mai ens havien donat tanta informació econòmica com ara, que si les primes de risc, que si els bons, que si els diferencials, que si el deute, que si el dèficit, que si la borsa, que si … Penso que res no és gratuït. Mai ens han inflat tant el cap amb les misèries del món, que si milions i milions de persones moren cada dia de fam, en les guerres, en les malalties, etc. I aquesta és una realitat de cada dia molt més cruel que no pas el que ens estan explicant dia rere dia sobre la situació econòmica europea. Però ara convé omplir-nos el pap i saturar-nos amb informacions que ens portin al límit de l’abisme, de la depresssió.

I penso que res no és gratuït. Quan semblava que s’havien posat les bases per començar a sortir de la crisi, esclata la primavera àrab (Tunísia, Egipte, Líbia, Síria, etc). Aquest moviment s’escampa per alguns països occidentals (els indignats a Espanya, Catalunya, Anglaterra, Estats Units, etc.). Sembla un guió de pel·lícula de ciència ficció. Però no, són fets reals. Les persones arreu del món reclamen més democràcia. No una democràcia formal, sinó una democràcia real, etimològicament real, el govern del poble, de les persones. Els mercats s’espanten. Han de reaccionar. Cal aprofundir la crisi econòmica, posar por a la pell de les persones. Els mercats fa temps que van deixar de comerciar amb persones, des dels temps dels esclaus i la seva alliberació que no ho han pogut tornar a fer, però segueixen jugant amb les persones. Els seus tentacles són poderosos. Allò que els indignats no van aconseguir, ells ho han aconseguit, i no s’aturaran. Substitueixen governs democràtics per governs tecnocràtics, independentment que tinguem més o menys simpaties pels governs democràtics de torn.

Els polítics, en general, han oblidat les persones i només ens recorden en la nostra categoria de votants cada quatre anys. Els mercats no ens han oblidat mai, perquè mai han pensat en nosaltres. I llavors tenen menys vergonya que els polítics, o sigui, gens. Itàlia té un nou govern que sembla caigut del cel. Per inspiració divina. Grècia, el bressol del nostre sistema democràtic, té un nou govern imposat pels mercats amb rapidesa quan aquests van assabentar-se que Papandreu volia consultar el poble. S’acosta la revolta a nivell mundial. El guionista de la pel·lícula encara no ha decidit si la revolta la faran els mercats o la farà el poble. Mai el poble ha tingut tant a l’abast la possibilitat de fer una revolta a escala mundial com ara. Però el poble és més lent. Els mercats ho saben i reaccionen més ràpidament. De fet, ja fa temps que ho estan fent. La revolta ja és aquí, però ningú sap qui la gunayarà.

Si el poble vol, les revoltes sempre les ha guanyat el poble, ni que posteriorment aquestes hagin degenerat (Rússia, Xina, Revolució Francesa, Amèrica). Però el temps s’esgota, els mercats han penetrat en els ressorts del poder a escala mundial, sense vergonya, reaccionarem? No dubteu que aviat ho veurem. Ni el mateix Hitler no va fer servir d’entrada qualsevol via per l’accés al poder, inicialment ho va fer seguint el procediment democràtic.

El poble o els mercats? That’s the question. 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Preparats per la revolta

Eleccions 20 N

Publicat el 15 novembre 2011 per JOSEP MARIA

El proper diumenge la ciutadania del Regne d’Espanya està cridada a les urnes. Ara per ara, mentre no hi posem remei, els catalans també hi estem cridats. Ja sé que emprenya una mica això d’anar a votar per configurar la composició del Congrés i el Senat del regne. Però malgrat aquesta part d’emprenyament crec que cal manifestar amb el nostre vot quines són les preferències dels ciutadans de la nostra nació. Per això, i acceptant que els catalans consideren per primera vegada que les elccions al Parlament de Catalunya són més importants que les eleccions anomenades generals, aniré a votar el proper dia 20.

Vaig néixer en plena dictadura franquista. Vaig fer la meva petita aportació i vaig posar el meu compromís per tal que la democràcia fos el sistema que regulés la nostra vida política, social i econòmica. Per tant, no em quedaré a casa. Llavors lluitàvem per la primera premissa necessària, un sistema democràtic. Era el primer pas. Aquest primer pas ens havia de dur a l’amnistia política, passant per l’estatut d’autonomia i finalment pel dret a l’autodeterminació, això que ara en diem eufemísticament el dret a decidir. Per tant, no hem acabat el nostre camí. Per això crec que no em puc permetre de quedar-me a casa, sinó que encara cal el meu compromís amb el meu país, per tots els ciutadans i ciutadanes catalans i per les meves filles i les generacions venidores.

Per això, tot i l’emprenyament que em causa haver de participar en unes eleccions a les institucions del regne, aniré a votar perquè allà encara s’hi decideixen coses que ens afecten. I, sobretot, perquè vull que hi arribi una veu nítida de les aspiracions irrenunciables que molts catalans tenim. Si una persona com en Moisès Brogi no està disposada a claudicar amb els seus 103 anys, com puc claudicar jo que en tinc la meitat que ell.

En l’apunt anterior he parlat sobre un amic, no pas d’una formació política. Ara parlaré d’uns companys i companyes i d’un projecte. Com ja vaig explicar, després de militar durant 23 anys a ERC vaig deixar la militància activa en aquest partit. No vaig pas renunciar als meus ideals i objectius polítics. Més aviat em costava reconèixer-me i identificar-me amb una estratègia que no compartia i que creia erràtica i errònia. Tot i així, seguia identificant-me amb els meus companys i companyes de base i vaig seguir oferint la meva col·laboració des d’una òptica més independent.

En una de les visites d’Oriol Junqueras a la nostra ciutat, vaig tenir l’ocasió de parlar amb ell. Li vaig fer cinc cèntims sobre què m’havia portat a prendre aquella decisió. També li vaig dir que creia que ell havia de fer un pas endavant i liderar la renovació de l’equip dirigent d’ERC. Que si així ho feia, el partit podria recuperar la seva força per a representar els milers de catalans que volem la sobirania del nostre país. Ell va dir que ho intentaria i que esperava recuperar la confiança de la gent en ERC com a instrument per a aconseguir aquest objectiu. L’important és l’objectiu, l’instrument només ha de ser això, un instrument posat al servei del país. Mesos després el partit republicà va fer els deures. Aquesta és la meva sensació i la meva satisfacció. Ara em toca complir a mi. El partit s’ha renovat, ha corregit errors del passat i té un objectiu que passa per aglutinar voluntats.

Jo no m’he mogut, però ara em torno a reconèixer amb el meu antic partit. Segueixo amb la meva independència, però m’hi reconec. Vaig votar no a la constitució espanyola, vaig abstenir-me en el primer estatut de l’època actual i vaig votar no al segon estatut retallat no sé quantes vegades. Ara crec que és el moment de posar fil a l’agulla. És el moment que Catalunya faci sentir la seva veu inequívoca. Que els que diem a les enquestes que votaríem sí en un referèndum d’alliberament nacional, siguem coherents amb el nostre vot. La nostra voluntat la comencem a treballar i a guanyar a la nostra nació, però després l’haurem de discutir amb Espanya i Europa. Tot acceptant els errors del passat, ERC s’ha fet digne de rebre la meva confiança i així ho faré.

En un parlament espanyol carregat de nacionalistes espanyols i d’anomenats nacionalistes catalans delerosos de perpetuar i contribuir al menyspreu del nostre poble, cal portar-hi una veu clara i rotunda que els faci saber que més tard o més d’hora la nostra nació els dirà “apa siau” i això passarà quan la majoria de catalans siguem capaços de ser coherents entre allò que desitgem i allò que decidim, quan siguem capaços de no autolimitar-nos. Llavors, ningú, ningú, no ens aturarà.    

Publicat dins de Catalunya | 1 comentari