El jugador espanyol de bàsquet Pau Gasol es queixa que la NBA és cada vegada més negoci i menys esport. Abans que ningú em corregeixi, dic això de “jugador espanyol” perquè el mateix Gasol ha manifestat en més d’una ocasió que això de les seleccions catalanes i la nació catalana eren collonades.
Aclarit aquest punt, em sobta que Gasol descobreixi ara, o ho faci veure, que la NBA és un negoci. Algú que es dedica a l’esport professional hauria de saber que l’esport fa temps que va adquirir la categoria de negoci. Per poder pagar els sous que avui dia es paguen als esportistes professionals. la part de negoci de l’esport s’ha convertit en una necessitat. Ell n’és art i part, encara que ara vulgui fer veure que surt de l’ou i descobreix el món. Home, una mica de seriositat. Això ja ho sabia, encara que ara faci veure que no, des que va començar a jugar amb el Barça i segur que ho va experimentar encara més quan se’n va anar a la NBA. A part de l’`xit esportiu, segur que hi va veure una oportunitat de negoci personal. Quan va passar de Memphis a Los Àngeles segur que també hi va veure una altra oportunitat de negoci.
Ara que sembla que els Lakers el volen com una peça d’intercanvi per un altre jugador i que li suposaria un pas enrere, ara es queixa i ho denuncia. Això sembla més aviat fruit del ressentiment.
Ell és un producte econòmic com qualsevol altre. Els únics esportistes de debò són els milers o milions de persones que fan esport en l’àmbit amateur. Ja sigui per una qüestió de salut física, ja sigui perquè fan esports minoritaris que no tenen un caràcter professional.
En l’àmbit de l’esport professional, els únics que podrien ser considerats esportistes amateurs són els afeccionats, tot i que formen part de l’entramat del negoci perquè en són sostenidors. Per tant, Gasol no em fa cap pena. Ha tastat l’èxit professional i esportiu i ara veu aquest èxit amenaçat. Són les regles del joc. Per tant, que no plori i s’aguanti. Els esportistes professionals són trebalaldors lligats a les regles del mercat. No ens enganyem. Al Camp Nou, per exemple, quan hi ha partit, n’hi ha vint-i-dos que treballen i cent mil que juguen. I ja sabem que jugar costa diners.