Aturats

El nostre país té un atur registrat de més de sis-centes mil persones. Al conjunt de l’estat supera els cinc milions. Les previsions de l’OCDE situa l’atur al Regne d’Espanya en el 23% al llarg de l’any 2012. Són dades impressionants que mostren la debilitat de la nostra economia i el risc de fractura social. L’atur a la nostra zona meridional sempre ha estat per damunt de la mitjana europea. Ara pràcticament dobla la mitjana europea. Aquestes són les dades oficials, però no sabem si són dades reals. Ja se sap que en tots els països, més en la nostra societat, hi ha una part de l’economia que resta amagada a les dades oficials, allò que en diem economia submergida. Una economia, segons el meu punt de vista, mai prou perseguida, ni amb massa voluntat de ser descoberta. Tothom sospita que si aquestes dades fossin reals, la nostra societat no podria sostenir-se i apareixerien revoltes socials arreu.

Ara hi haurà canvi de govern al Regne d’Espanya. La UE segueix demanant al nou govern que segueixi aplicant retallades, que reforci el sistema financer i que dugui a terme una nova reforma laboral. Els agents socials tenen de temps fins a reis per presentar un pla consensuat. Sembla que aquests tenen consensos importants en diversos punts. Veurem si són capaços de presentar un pla global. De tota manera, cal dir que el Regne d’Espanya ha aplicat des de finals del segle passat diverses reformes laborals. Des dels governs de Felipe González, passant pels de José Ma Aznar i acabant amb José Luis Rodríguez Zapatero. Tots ells han dut endavant les seves reformes laborals. Però cap d’aquestes reformes ha aconseguit els objectius que s’havien proposat teòricament. Per tant, podem concloure que, en base a l’experiència, cap reforma laboral aconseguirà l’objectiu de rebaixar l’atur. Entre altres coses perquè el problema no rau en el sistema de relacions laborals, ni en el propi mercat de treball. El problema és més de fons. El problema es troba en la nostra estructura econòmica. Quan més ha baixat l’atur ha estat amb la bombolla immobiliària. Quan molts joves abandonaven els estudis per anar a guanyar quatre rals en el sector de la construcció. Un sector sobredimensionat i poc sòlid que a part de dur molts joves a abandonar els seus estudis, va comportar que la participació del sector en el PIB fos desmesurat. Quan la bombolla va esclatar, va començar a créixer exponencialment l’índex d’aturats. Quan va arribar la crisi financera va portar moltes empreses d’altres sectors a trobar-se orfes de finançament i liquiditat. Els recursos públics es van destinar a salvar bancs dirigits per executius ben pagats i que quan han estat condemnats han estat indultats. La indústria ha estat sempre la gran oblidada en el nostre país.

Els països amb una estructura més sòlida i diversificada han resistit millor la crisi i han fermat els seus índex d’atur. En els millors moments de la bombolla l’atur espanyol mai va arribar als nivells d’atur europeus, sempre han estat superiors, o sigui que en els moments actuals és normal que ara sigui el doble de la mitjana europea.

Ara es parla molt de la bona vida dels aturats. Que si estan mass protegits, que si tenen pocs estímuls per buscar feina, etc. A mi se’m fa difícil creure que una persona que té uns ingressos amb data de caducitat com és la prestacií de l’atur, es quedi a casa jaient esperant que se li acabi la prestació. Potser sí que el nostre context cultural porta algunes persones a actuar d’aquesta manera, però estic segur que hi ha moltes altres persones que es mostren actives en l’aprofitament d’aquest temps. Formant-se, no deixant de buscar feina, etc. Ara hi haurà la temptació de retallar les prestacions de l’atur, ja sigui per la via de la quantitat o bé per la via de la caducitat. Jo crec que les prestacions d’atur actuals són adequades. Possiblement sí que es podria acotar d’alguna manera. Dirigint i condicionant la prestació a una formació i recerca de feina actives. Però no crec que s’hagi de retallar. El que passa que per fer això els governs han de saber en quins sectors volen basar l’estructura econòmica del país per dirigir les persones que han perdut la feina cap a aquests sectors i formar-los. I em sembla que els governs segueixen navegant sense rumb.

La UE amenaça ara en sancionar els estats que no compleixin amb els requisits pressupostaris que la UE vol imposar. Més que castigar els estats, haurien de castigar els governants, penalment i econòmica. Castigar els estats significa castigar i empitjorar genèricament tots els ciutadans d’aquell estat. No crec que sigui una mesura justa, ni intel·ligent. Cal passar a la petició de responsabilitats. Responsabilitat dels governants, dels empresaris, dels banquers, dels treballadors, dels aturats, dels ciutadans. I vigilar en què es retalla. Algunes de les retallades implementades poden posar en risc sectors importants de la nostra economia i de la nostra societat. Salut i recerca, químic i farmacèutic, educatiu. Sectors que han de ser la punta de llança de la nostra economia i competitivitat, sense oblidar la indústria en general. Caldria revisar els nivells administratius existents, duplicació d’administracions i de prestadors de serveis. En una paraula, simplificació.    

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.