Ja han passat les eleccions al Parlament del Regne d’Espanya. Algunes coses han quedat aclarides. La primera de totes és que als mercats els importa una bleda els ritmes polítics. L’anomenada prima de risc espanyola segueix disparada, tot passant del triomf de la dreta espanyola. Els mercats tenen les seves dinàmiques que passen per sobre dels colors polítics. Van a la seva, això és, a les oportunitats de guany irrefrenable. La segona és que el mapa electoral del regne s’assembla a la realitat nacional. Tres nacions, l’espanyola, la basca i la catalana. La gallega es dilueix cada vegada més en l’espanyola.
Aquests serien per mi els trets més importants de les passades eleccions. Uns socialistes enfonsats són els que han donat el triomf esclatant dels populars espanyols. Més que una onada popular ha estat una ensulsiada socialista. El panorama parlamentari espanyol s’ha configurat més per la pèrdua de milions de vots dels socialistes que per l’increment de vots populars. El mèrit se l’enduen més els socialistes que no pas els populars. Un mèrit guanyat a pols.
El panorama de la nació basca i la nació catalana és un altre. Si em feu escollir, m’agrada més el panorama basc. Sense entrar en detall, els dos partits hegemònics a Euskadi són la dreta basca i l’esquerra basca. PNB i Amaiur. És un panorama més semblant al dels temps de la república a Catalunya, amb una esquerra nacional forta i una dreta autonomista representades per ERC i la Lliga. Crec que hauria de ser el panorama idoni.
Els socialistes de Catalunya s’han enfonsat estrepitosament però mantenen una segona posició humiliant. Els populars a Catalunya no han assolit els seus millors resultats històrics, cosa que no m’està malament. ERC s’ha desmarcat de la tendència que seguia des del segon tripartit i ha frenat la seva caiguda i amb una nova direcció està en el bon camí per reemprendre la seva escalada. Iniciativa, amb Coscubiela al davant, ha recuperat posicions, seguint la tendència sòlida de les darreres conteses electorals. I per últim, l’evolució electoral dels pròxims anys la marcarà pel que facin els electors que s’han quedat a casa. Aquests tindran la paella pel mànec a l’hora de dibuixar el panorama polític dels propers anys.
El PP a Espanya ha de ser conscient que gaudirà d’un poder vingut de l’ensulsiada del seu oponent, per tant, crec que no es pot refiar. Podria ser un poder absolut efímer perquè no es basa en un increment espectacular dels seus suports, sinó per la devallada del seu enemic natural espanyol.
Ens esperen anys durs per la crisi i per un govern espanyol que veurem quin tipus de bel·ligerància adopta amb les nacions basca i catalana. A part dels resultats electorals, res no ha canviat al regne. La crisi econòmica i social segueix galopant com el dia anterior.
ERC ha reemprès el bon camí i, si el manté, reuperarà posicions. En diverses capitals de comarca ha recuperat la segona posició i pot millorar.
Pels bascos és l’hora d’Euskadi. I pels catalans? El govern català haurà de mullar-se d’una vegada, CiU haurà de decidir d’una vegada per totes, si vol seguir sent la crossa dels espanyols o vol fer un pas cap a la sobirania del nostre país, no s’hi valdran mitges tintes. A Espanya no queda ningú amb qui acordar aquesta sobirania, això ja és cosa nostra exclusivament. Serà interessant veure i estar atents als moviments convergents.